***** Clasica de Verano, 235m, V+/Ae, Peña Montañesa

dijous, 22 de setembre del 2011

Fa uns anys va caure en les meves mans el llibre "Jose, un hombre de los Pirineos" escrit per Severino Pallaruelo i publicat per PRAMES. Narra la vida de Jose i la seva germana a La Mula, un petit llogarret als peus de la Peña Montañesa, on viuen tots dos sols gairebe aillats del mon des de fa mes de 40 anys (Jose va morir al 2001). El llibre fa un acurat retrat a traves de quatre capitols coincidents amb les estacions del any en que va narrant el lent pas dels dies en un entorn dur i hostil d'aquests "Robison Crusoes" dels nostre temps. L'autor els acompanya a pujar el ramat als alts prats, cardar la llana, buscar plantes per fer remeis cassolans, aconseguir mel dels ruscs, fer culleres de fusta i sobre tot posar veu als seus silencis, pensaments i solituds. Des que vaig llegir aquest acurat treball socio-etnografic que les parets de Peña Montañesa me les he mirat amb uns ulls diferents als d'altres escaladors. Tambe val a dir que gairebe cap ruta d'aqui esta al abast de la classe mitja-baixa del colectiu. Nomes un itinerari "huma" on el grau i el compromis estan al nostre abast, la Clasica de Verano. Despres d'un parell d'anys d'infructuosos intents per tastar-la, de cop i volta, l'Oscar ens ho posa en safata!

Oncins, petit poble situat prop de la gran muralla de Peña Montañesa amb vistes privilegiades sobre el Sobrarbe. Caminar pels seus carrers rapidament et fa adonar que aqui el temps corre mes lent. Mirar les seves parets et fa adonar que el cor et va mes rapid. Aproximacio mes facil i rapida del que tothom et pinta, nomes cal sortir pel GR i anar a buscar l'esbelt Pilar del Sobrarbe a traves d'una torrentera seca.

Un cop a peu de via, l'entorn es d'aquells que fascina i intimida a parts iguals, envoltats de parets verticalsés al bell mig d'aquest petit circ on s'inicia la nostre via de recorregut incert i poc visible. Tot i matinar força, la Benemerita ho ha fet mes i ens toca esperar moltisima estona ja que la via al segon llarg es un embut que canalitza tot el que cau i de tant en tant ens deixen anar algun regalet. La cordada que ens precedeix, tot i ser profesionals de la muntanya, no tenen la velocitat com a punt fort i ens cal tenir paciencia fins gairebe la una de la tarda.

El primer tram de via em toca a mi, un precios llarg amb cantos amagats i que ens posara les piles preparant-nos pel que ens espera mes amunt.

La segona tirada comença ben vertical i amb cantells escandalosos, despres entra per un estret embut i d'aqui fins al final del llarg reso perque no baixi cap pedra que em menjaria amb patates. Un cop a la reunio podem respirar una mica mes tranquils.

Ara es el torn de Laura, sobre nostre s'obre un immens forat. Tenim dubtes quin cami seguir per arribar fins ell, marques de magnesi la confonen per la dreta de la R, al final s'enfila per l'esquerra a traves de finets passatges primer i presa abundant i movil despres. Una immens teix ens serveix de reunio.

El quart llarg es dificilment clasificable, una escalada ben singular que s'enfila per una llarga i vertical cova, primer en Ae i despres en lliure creuant curioses formacions d'estalactites i coral, on sembla mes aviat estar submergit al fons del ocea que no pas dalt d'una muntanya. Tot i la verticalitat del llarg es pateix lo just, en tota la via trobem un equipament modelic, xapa on cal, autoproteccio on es pot i tota l'estona apretant de valent.

Sortosament el dia es asoleiat i brillant i els pocs raigs de llum que s'escolen pel petit forat que ens permetra sortir d'aqui son suficient per veure'ns prou be. Potser si trobem un dia força tapat un frontal no estaria de mes.

Oscar que ja fa estona que te ganes de devorar metres de primer i mes despres de comprovar quin gaudiment constant esta resultant aquesta ruta, es capbussa pel petit forat proper a la reunio i li perdem la pista. A fora ens espera una preciosa i vertical escalada en ximeneia sobre roca genial i abrasiva, tant abrasiva que els meus gats s'han acabat de morir.

Despres de tanta escalada encaixonada i gairebe claustrofobica, el darrer llarg ens torna a la crua realitat, un aeri flaqueig amb mooolt d'ambient sota els peus i d'escalada obligada sobre algunes roques movils. La via nomes son 6 llargs, pero tots diferents entre ells i preciosos on cal donar la talla.

En aquesta via no pots felicitar al company per l'escalada realitzada fins trepitjar terra ferma, la baixada son 4 rapels, 2 d'ells totalment volats i ben llargs amb una R intermedia amb vistes panoramiques i on cal parar atencio de no saltarse-la si no volem pendre mal. No puc deixar d'imaginar-me aquesta linea de rapels durant un fort xafec, riuten de les Victoria Falls!

Una via de la que no ens esperavem res abans de ficar-nos-hi i hem sortir amb un ampli somriure tots tres. Com diu la ressenya... -Via con pasos muy originales y exoticos-, un recorregut sorprenent i poc evident sobre roca força bona, equipada amb molt bon criteri i on cal escalar. Dic el mateix que quan vaig baixar de la Ravier al Tozal, si aquesta es la facil.... ufff! De tornada al cotxe envoltats per la calida llum del capvespre i despres d'aquesta escalada pensava en l'amic Jose i en els paisatges del seu univers. Una existencia molt dura, pero avui crec entendre una mica mes part del magnetisme que va atrapar amb tanta força a aquest home senzill i que va fer que no abandones mai la seva estimada Peña Montañesa.