*** Jaume Casellas, 350m, V+, Tossal de la Feixa, Alt Urgell

dissabte, 26 de febrer del 2011

Sovint, quan et poses davant del teclat a abocar les sensacions que t'ha deixat una via acabada d'escalar, et venen al cap els passatges durs o exposats, la verticalitat i el seu ambient intimidador o encertar un itinerari gens evident. Pero avui l'idea recurrent que tota l'estona em ve al cap, es la de l'entorn on es troba aquesta evident aresta esglaonada dedicada a la memoria d'un "montserrati" de tota la vida, en Jaume Casellas.

A la que deixem enrere Coll de Nargo i anem cap a l'oest per la regirada carretera paral.lela a la allargasada Serra de Sant Joan qualsevol pista o corriol que agafem a partir d'ara ens portara a fer una llarga reculada en el temps. Petits nuclis abandonats o massos aillats en els que podem fer-nos una idea de que dura podia ser aqui la vida fa segles o potser no tantes decades enrere. Obligats a una vida espartana i una economia de subsistencia els seus habitants vivien envoltats de paratges de gran bellesa, pero la seva mirada sempre era d'hostilitat cap a les parets, penyasegats o barrancs, plens de perills pels ramats i per ells mateixos, en els que qualsevol incident fisic teniem que restablir-ho al mas entre la familia amb remeis i saviesa popular, a mes suposava una llarga i afegida penuria la falta d'aquests braços de remença. Tot el seu univers era el territori que abastaven els seus ulls. Una vida tranquila, monotona i autosuficient nomes trencada pel dia de mercat setmanal quan calia posar-se en marxa de negra nit i fer un llarg cami per poder obtenir el millor preu a les mercaderies mes matineres de la plaça.

No puc deixar de pensar en els temps convulsos i complexos que vivim ara mateix, en els que els paisos desenvolupats patim una profunda crisis economica, de valors i il.lusions col.lectives. No puc deixar de pensar en la frase que les noves generacions viuran pitjor que els seus pares. No puc deixar de pensar tampoc en els llocs verges que mai mes gaudirem. No puc deixar de pensar de que avui molta gent busca les parets, penyasegats i barrancs mes verticals i perillosos, tan sols per gust, per trobar un sentit al cap de setmana, per sentir-se diferent al ramat, per satisfer el petit aventurer que molts duem dins. No puc deixar de pensar com vivim envoltats de milions de persones, molt sovint en plena solitut i com busquem la companyia autentica als llocs mes remots, encordats amb individus abduits per les mateixes deries que les nostres. Avui qualsevol incidencia, es limita a pitjar 3 teclas del telefon i a esperar que en pocs minuts et trasportin del "fregao" a un hospital on no caldra patir el mes minim pel que ens durem a la boca en els seguents dies de comode llit. Diuen que avui les comunicacions son excel.lents i tothom pensa que es tracta de fer mes quilometres en menys temps i res mes lluny..., comunicar-se es disposar de molt de temps per degustar-ho sense presses en les millors de les companyies i entorns. Com deia aquell...: qui es pensi que ara estem tant fotuts, nomes ha de girar la vista una mica enrere per adonar-se que privilegiats que som.

Be, potser que parlem de la via, no? A diferencia del que marquen algunes ressenyes que surten del mirador dels Dinosaures, nosaltres comencem a caminar quan tenim l'aresta gairebe davant nostre en una tancada corba, poc abans d'arribar al llogarret de Sallent. Sense cami ben definit anem fent desnivell fins plantar-nos al peu de l'aresta que marca un definit contrafort de conglomerat. Ara nomes ens resta divisar un espit, una desena de metres per sobre nostre, que ens indicara que estem en el bon cami.

El primer dels tres esglaons potser es el que te una escalada mes delicada, roca força discreta i on cal afinar l'instint a l'hora d'orientar-nos i trobar algunes assegurances que ens aportin confiança i saber que anem pel lloc correcte ja que no sempre allo que ens sembli mes logic sera la fissura o ximeneia a seguir. El segon llarg a la seva part central te una escalada per gaudir i no patir gaire, tot i que hi ha un petit pont de roca que demana a crits un canvi de baga.

Segons la ressenya original, marca fer una petita cresta amb rapel inclos i aixi evitar una curta passejada per anar a buscar la propera paret, pero despres de mirar-ho una mica arribem a la conclusio per unanimitat que es un "trunyu" fer aixo. Enfilem per la via rapida el seguent pany de paret, tambe de conglomerat, pero ara de millor qualitat. Escalem per una evident i facil canal on no hi ha equipament, pero que tampoc es troba a faltar amb tanta sabina que ens surt al pas. Ara, el cinque llarg, segons tots els comentaris que haviem llegit es el mes confus, on es molt facil sortir-se de la via i passar por. Laura arrenca per l'esquerra de la R, amb passos finets sense protegir, cal fixar-se be quan estem sota una taca de color gris caracteristica per no anar a la dreta, trobarem un espit mig amagat a l'esquerra que ens indica el cami bo a seguir.

A partir d'ara l'itinerari ja es veu evident i facil per un diedre amunt, doncs noooooooo!!!! Laura es juga el tipus per alla dins, sense possibilitat de protegir en molts metres per terreny totalment infame de codols mobils. Calia evitar entrar al diedre i fer abans un flanqueig ascendent a la dreta fins trobar la reunio sobre la punta caracteristica de color gris, sort que estavem avisats i anavem amb dues ressenyes diferents, que sino... Nova excursioneta i ja ens plantem sota el darrer esglao, ara d'un calcari d'excel.lent qualitat, fissurat i força vertical, just com a mi m'agraden , doncs amunt! Tot i tirar una mica enrere, en tot moment trobem una pressa genial i a sobre ho podem equipar "al dente" si fem curt amb els espits col.locats. Un llarg precios!.

Laura enfila el seguent llarg per una canal herbosa que nomes te cert picant als darrers metres en travessa abans de la reunio. Com que no li ha sapigut a res decideix seguir amunt, ara ja per una llarga i treballosa fissura a protegir, amb passatges molt aeris que es gaudeixen molt gracies al canto generos.

El darrer llarg va a buscar una sugerent fissura, pero cal anar fent travessa a la dreta per poder anar colocant algun catxarret fins que toca apretar el cul i amunt. Molt dret, bona roca, millor canto i escalar rapid abans que s'encengui la llum de reserva de la pila.

La baixada la fem per una canal que surt just a la nostra esquerra, amb uns primers metres desgrimpant i despres seguint un comode cami que duu cap a Sallent. Via singular per la varietat geologica i les seves terrasses que li treuen continuitat. Envoltada d'un entorn privilegiat, ideal per esperits aventurers. Al final sembla que tanta solitut ha estat irreal i la nota lamentable del dia ha estat la sustraccio aprop de peu de via d'una xaqueta tecnica MONTURA de soft shell vermella i negra, que la gaudeixim!