***** Islandis, 415m. III/5, Boi

dilluns, 7 de març del 2011

3 anys, 3 mesos i 58 cascades mes tard, tanquem una nova porta en el nostre aprenentatge sobre el gel vertical que semblava que es volia quedar entreoberta mes temps del compte. Va ser aquesta l'entrada amb la que vam inagurar el blog i llavors voliem que fos tambe la nostra primera via de grau 5, pero les males condicions del gel i els nostre dubtes no ho han fet possible fins avui. Tot i que cada any que passa ens diuen que estem mes comunicats, m'adono que es mes complicat trobar info fiable de condicions al cibermon i cal tirar d'amistats i d'agenda de telefons, cosa que sempre es mes calida i propera i d'on sovint surten sucoses propostes deshonestes. Sabiem que Islandis s'havia escalat feia poc i cap alla que anem aquest dilluns passat. Essent pont a BCN esperavem trobar companyia, però llevat d'uns canaris que enfilaren la Banquisa vam estar ben sols. El primer esglao es de pocs metres, pero vertical i en no res ens deixa en el segon llarg que com gairebe sempre fa patxoca.

Laura enfila amunt i com sol passar sovint en el solid i fred element, allo que sembla de lluny, no té res a veure amb el que trobes quan piques a sobre. Gel de qualitat variable i a trams escas i uns metres d'arribada a la reunio on cal ratllar la roca amb les eines.

L'unica pega que te aquesta preciosa ruta es aquesta llarga rampa intermitja que li treu continuitat i ambient a l'escalada, pero tambe ens ho podem agafar com un breu descans abans de l'apretada que ens espera en la seva preciosa i mitica columna. Avui s'endevina menys generosa que en visites anteriors i per tant mes mantinguda.

Els que van forts diuen que el millor es apurar la corda i fer-la d'un sol llarg, pero jo que conec les meves limitacions i sobre tot la dels meus avantbraços, optem per la prudencia i la plantegem en dos trams. Laura li te ganes i l'enceta ella, pero als pocs metres escalats ja me n'adono que no va amb la soltura d'altres dies i al final col.loca un cargol, es penja i em demana que la baixi. Uiisss que aixo avui estara dur! la noia encara no s'havia baixat de cap llarg aquesta temporada. Doncs si... dur, dur i molt trencadis em trobo el gel, cal treballar molt, picar, picar i repicar fins poder confiar minimament en les eines.

Tot i no semblar-ho, es posa molt vertical, no hi ha un sol lloc que doni treva i l'inclinacio es mantinguda en tot moment, davant tan engrescador panorama opto per anar buscar les plataformes de la dreta i aixi poder repartir la columna en dos trams. Travesa delicada sota un bon xorro d'aigua en busca de la reunio d'espits, pero no hi paro ni un moment ja que la dutxa es mes que considerable, aixi que de nou una exposada escalada lateral per tal de guanyar uns metres mes. Just aqui es quan la cascada es posa mes dreta i els meus braços demanen a crits un petit descans. Nomes parar uns pocs segons i ja recupero, nou cop de gas i arribo a un altre cova situada de nou a la meva dreta amb la conseqüent dutxa. Triangulacio de cargols i Laura amunt!

Quan arriba a la meva alçada, la seva cara es un poema per l'esforç realitzat fins aqui. La veritat es que quan aixeco la vista i miro el que encara tinc per endavant la visio no es gaire engrescadora. Tenim un breu intercanvi d'impresions força dispars i al final prenc la decisio de com a minim intentar-ho, si baixem de nou, que sigui la cascada que ens fa anar avall i no els nostres dubtes. Nova travessa, nova dutxa i nova batalla amb aquest gel traidor. Trobo una capa de glaç acabada de formar sobre neu inconsistent que no et permet cap ni una d'alegria al traccionar on cal pujar amb molta cura si no el volem tallar, en consequencia li foto una bona cosida de cargols. Supero petites formes que fan tirar el cos enrrera i poc a poc la verticalitat i la qualitat del gel va millorant. Aixo ja es nostre, un crit d'alegria a l'arribar a dalt serveix perque Laura sapigui que estic a la reunio.

Ara es ella a qui li toca barallar-se amb aquest gel infame que no dona treva en cap moment i la seva arribada al final de la ruta es gairebe tant euforica com la meva. Islandis no ha estat la via de gel mes dificil ni compromesa que hem fet, pero jo almenys en surto content per l'actitud positiva alhora d'afrontar-la. Barallar-me fins al darrer metre sense oblidar mai on estem ficats i aixi haver aconseguit taxar definitivament aquesta ruta que ja feia massa que estava al calaix de les "feines pendents".