ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

*** Alta Fidelitat, 150m, V+, Serrat dels Monjos, Montserrat

dissabte, 19 de febrer del 2011
Quan vas a escalar una via en el primer que et fixes és en el seu traçat, dificultat, llargària, equipament, en fi, detalls que apareixen en qualsevol ressenya, però el que realment acaba per temptar-te i decanta la balança per un o altre itinerari acostuma a ser un seguit d'apreciacions intangibles que valores a mida que acumules experiència i metres escalats. Sensacions subtils, absolutament subjectives i allunyades de la lògica, tals com la llunyania de l'indret, el compromís, la solitud, història. La llista podria ésser molt llarga, però aquest cop el que m'ha despertat la curiositat és el tarannà dels seus aperturistes, els incansables germans Masó. Així doncs, aquí estic tibant a la llastra que marca l'entrada de la via i ben disposada a resoldre'n l'entrellat.

Per ser sincers, poques vies he fet dels Masó, però m'agrada la forma que tenen de llegir la paret, trobant línies de dificultat homogènia, equipades on cal i deixant molt marge per col·locar catxarros.

Tot i que a vegades tenen l'inconvenient de ser un xic sinuoses i a estones perdedores. Però què seria de l'escalada sense l'encant d'endevinar el traçat i la incertesa d'un possible embarque.

Val a dir que aquest no és el cas i amb una ressenya mínimament decent i prou imaginació per traslladar-la al caos que és aquesta paret és suficient per passar un matí entretingut i en bona companyia, ja que hi ha cordades a totes les vies veïnes i algunes gairebé a tocar.

La via són quatre llargs i com és propi d'aquest serrat, força discontinus, això no treu que alguns passos siguin especialment bonics, com el diedre del primer llarg o la placa del segon, però el tercer em sorprèn perquè tot ell és sorprenentment encertat i aeri.

El quart és el més vertical, però també el més regirat, per compensar-ho la presa és franca i pots gaudir d'algun pas ben atlètic abans d'arribar a l'aresta final on vam ser incapaços de trobar la reunió. Res que no es pugui solucionar amb algo d'improvisació i algun friend.


Encertem a la primera el corriol que du al ràpel i petem de ple al camí, més ràpid impossible. Estem contents, ja que feia un parell de mesos que no tocavem roca i avui les sensacions han sigut bones. Després de tanta neu i gel sembla que se'ns torna a despertar el cuquet de la roca calenta!
Per cert, primera via de roca de l'any i un centenar d'entrades de via llarga, visca els números rodons!