ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

Dopamine 300m IV/4+, Gavarnie

Diumenge, 13 de gener de 2008


Amb quatre dies per davant i acompanyats d'en Jordi, travessem els Pirineus amb els nostres somnis i il·lusions dipositades al circ de Gavarnie. Mentre passem la Vall d'Aran veiem que el temporal ha estat més sever del que les previsions deien i ens lliurem per poc d'haver-nos de calçar unes cadenes que no duem. Tot plegat l'únic que aconseguim és donar mil tombs per Viella fins localitzar unes cadenes que s'ajustin bé a les rodes a la furgo i arribar al migdia a Gavarnie. Ja és massa tard per enfilar-nos així que ens dediquem amb ímpetu i ganes a fer una bona netejada nival per tal d'aconseguir un forat on aparcar i establir-hi el nostre camp base per uns dies. La meteo dóna bo per diumenge i dilluns, un petit respir abans no entri una nova pertorbació. Tot i que estem frescos i descansats no matinem gaire, i el fet de no veure a ningú amb cordes penjant a l'esquena i mirant les parets sospitosament tampoc ens fa espavilar. Més aviat anem al ralentí, el fred és acusat, ronda els deu graus sota cero quan enfilem el camí del circ.

No sé per què, però tenim la intuïció que avui estarem ben sols escalant. Cada cop la traça és més minsa i tan punt superem l'Hotel du Cirque desapareix del tot, ara ens toca a nosaltres obrir petja, cap dels tres confessa la secreta esperança de que hi hagués algú més il·lús que nosaltres disposat a desafiar la neu caiguda que tapissa el circ per arribar abans que ningú a peu de les cascades.Avancem primer per neu fonda traçant un camí serpentejant, després ja fem més via i ens anem donant relleus al capdavant de la traça. Una vegada més (i en van unes quantes ja...) el circ ens roba els sentits, és un espectacle difícil de descriure perquè més que veure sents vibrar el circ al teu voltant, aigua gelada, adormida, aturada que més que asserenar fa ferèstegues aquestes parets. Aixequem la vista, quilòmetre i mig per sobre els nostres caps, el fort vent de sud ens regala una magnífica estampa a l'aixecar la neu per sobre la cresta dels pics de la cascada, l'únic inconvenient és que uns metres en sota aquesta mateixa neu es transforma en copioses dutxes de neu pols que llisquen lliurement cascades avall. Ara per ara, les condicions no són les més idònies per enfilar-nos, però sortosament les vies més clàssiques semblen tenir prou gruix per intentar-ho. Cada pocs minuts Overdose, que no és més que els sis cents metres de la gran cascada del circ glaçats, ens recorda que està ben viva i ens regala espectaculars i tronadores caigudes de gel.

Després de dues hores d'obrir traça i embadalir-nos, ens plantem al peu d'una de les cascades més freqüentades del circ, Banzayous, i decidim pujar per la seva esquerra, batejada com Dopamine. Acordem repartir els llargs de dos en dos per donar més velocitat a la cordada de tres que formem, una petita multitud en la soledat absoluta del circ! Comença en Josep, i de ben segur que la major dificultat d'aquest primer llarg és arribar a picar el gel. El conus de neu pols que ens separa de la paret gelada fa suar de valent en Josep, però un cop clavats piolets i grampons l'escalada és ràpida i l'assegurament alegre, la ruta va resseguint petits ressalts, donant algun que altre descans.

El gel, tot i que no és per llançar coets, deixa pujar amb confiança i de tant en tant algun ensurt imprevist fa que no et relaxis, per contra les dutxes de neu pols que baixen de les campes superiors cada cop són més contínues. Anem amb la idea de rapelar per la mateixa via, per tant la tàctica a seguir és que mentre el primer escala i un l'assegura, el tercer membre de la cordada munta els abalakovs que utilitzarem pel descens.

Ara li toca el torn al Jordi i la Laura, però a mida que guanyen metres les dutxes de neu es van incrementant i abans d'acabar el primer llarg ja estan completament enfarinats, en fi que arriben a la reunió arrebossats en neu pols. Lo divertit del tema és que uns centenars de metres al nord fa un dia radiant i aquí, en plena paret, estem en condicions patagóniques.

La reunió és penjada, vaja, un prodigi de comoditat i a més sense poder ni aixecar el cap perquè no se't coli neu pel clatell. Ens col·loquem el millor que podem i en Josep que frisa per anar amunt, enfila el segon llarg. Surt una mica a l'esquerra, més que res per evitar aterrar sobre els nostres caps en l'improbable cas de caiguda.

El terreny dret i el glaç de mala qualitat fan que hagi de desviar-se de nou a la dreta fins situar-se sobre la vertical de la reunió, col·loca un cargol amb cinta dissipadora i segueix amunt, els peus li donen algun que altre ensurt, però els piolets, ben clavats li aporten l'equilibri necessari. Les dutxes de neu pols, cada cop més intenses, no li deixen ni obrir els ulls i just quan la verticalitat és a punt de cedir, torna a fallar un peu. A cegues és difícil saber si els piolets han mossegat be i... alehopp! en dècimes de segons vola per sobre el cap dels companys, aterra suaument uns metres sota seu i en un acte instintiu obre la ma i l'únic piolet que duu sense dragonera llisca mandrosament paret avall.

Ha anat tot tan ràpid que encara estem tots sorpresos, per sort sembla que no ha estat res, a en Josep no li fa mal res, en Jordi és el mes mal parat, un bloc l'ha colpejat al llavi i sangra aparatosament, Laura, tot i el cop d'aturar la caiguda ha sortit indemne. Ell darrer cargol que hi havia col·locat ha aguantat perfectament i la cinta dissipadora ha fet la seva feina a la perfecció, o sigui que s'ha descosit sencera. En Josep escala com pot fins la reunió amb un sol piolet i un cop els tres junts de nou fem balanç de la situació. No hi ha masses dubtes, les dutxes de neu són constants i emprenyadores i amb un piolet menys... per unanimitat, cap a baix!

Posem a prova l'abalakov de manual que en Jordi s'ha currat i en no res som a la base de la paret, l'amic Murphy, fent honor a la seva famosa llei, fa que la forta ventisca cessi tan punt arribem baix. Ara ve la part més divertida del dia, buscar un piolet que sembla ser que ha estat engolit sencer per la neu tova, després d'una bona estona de pentinar el pendent apareix, just quan ja erem a punt de desistir. Mentre pleguem les cordes, ens adonem que avui la batalla l'ha guanyada la muntanya, i de penitència ens toca reobrir una nova petja sobre la neu ventada. Ja de nou a l'hosterie en Jordi, com no pot ser d'una altra manera, es regala una cigarreta i s'adona de quines incomoditats li esperen els propers dies per culpa del llavi.

Al matí següent en Josep s'aixeca amb molèsties a l'espatlla degudes a la caiguda i prefereix quedar-se fent bondat, la Laura i en Jordi marxen a fer allò que millor saben fer, obrir traça! i es planten per segon cop ben a prop de les parets. Aquest cop la intenció és anar a fer ( o intentar...) la Ruflette, una línia situada una mica més a la dreta que la d'ahir i, aparentment, amb gel més que suficient. Però el vent, avui de nord, encara és més intens que ahir si cap i les purgues de neu no deixen treva, amb pesar s'imposa el seny i tornen a recular. Gavarnie ha tornat a ser poc generós, però tornarem i triomfarem!!!