Divendres, 28 de desembre del 2007
Ja habituats als horaris de tarda tornem a enfilar vall amunt, ara amb la vista posada al cridaner llençol glaçat de la Husky. Un cop a la pista ens posem sota la seva vertical i enfilem recte amunt, obrint un camí digne dels millors senglars pel mig de bosc, més tard ens toca fer autèntiques acrobàcies sobre els grans blocs en precari equilibri de la tartera. Creiem que pot ser factible realitzar la via des de la mateixa base de la torrentera i cap allà que anem.
El primer llarg és una fina llengua de gel amb poc gruix on cal ser prou suau amb l'ús de les eines. Curiosament la major dificultat està en superar un tronc d'arbre caigut que ha quedat creuat enmig de l'estreta canal, i no tant per difícil, sinó per emprenyador. Apurem la corda fins muntar la primera reunió al peu d'un petit ressalt de glaç.
Al segon llarg, l'emoció li dóna el fet d'anar progressant traccionant a vegades sobre gel raquític i d'altres sobre herba glaçada fins arribar a l'estètica cascada de la Husky.
Una de les seves particularitats és que gràcies a la seva orientació podem gaudir de l'escalforeta del sol durant les hores centrals del dia, malauradament, aquest cop pequem de poc puntuals i arribem tant punt el sol s'amaga. Aquest llarg té dues possibles entrades, ens encaminem a la de l'esquerra un pel més vertical i amb una engrescadora columna que ens crida poderosament l'atenció, però vista de més a prop no acaba de fer bona pinta, sembla massa prima encara per la gran quantitat de gel que suporta.
Li donem la volta per observar el seu perímetre i finalment li fem la prova del “algodon”, una enèrgica picada amb el piolet al bell mig de la columna que ens treu de dubtes, ja que el resultat és un més que sospitós tremolor. Marxem discretament cap a la dreta i enfilem un bonic llarg, això sí, sobre un gel duríssim que ens fa esforçar-nos de valent ja que escalem constantment sobre perilloses “ensaimades”.
Aquest és el major problema d'aquest tipus de cascades amb tanta exposició al sol que provoca força fusió i diferència tèrmica notable. Per fi, més asserenats i ja lligats a l'arbre de reunió, ens adonem que el més complicat arriba ara. Són les sis de la tarda i la nit ve al nostre darrera a passos agegantats i per més inri portem un sol frontal a punt de quedar-se sense piles per baixar per la traïdora tartera! 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada