Avui, per variar, tornem a enfilar el camí de la presa, aquest cop amb la idea al cap d'anar a fer Antàrtic. Feia unes setmanes en Josep havia tingut que recular per falta de glaç al segon llarg i ara li teníem ganes. Realment ha estat una manera magnífica d'acabar l'any una goulotte-corredor-cascada que en cap llarg ens ha decebut.
L'entrada, que discorre per un tram molt estret, vertical, amb gel de poc gruix i assegurament mixte en glaç i roca, ha estat inoblidable, aquest és el terreny on més a gust ens trobem.
Gràcies a l'intent de feia uns dies ja sabíem que aquesta primera tirada fa uns 80m i que els 60m que surten a les ressenyes són vàlids només a l'hora de rapelar, ja què amb el xiclet de la corda i traçant la línia recta arribés baix, però quan puges te'n surten ben bé una vintena més.
El segon és llarg una magnífica cascada en millors condicions que setmanes enrere, aquí hem coincidit amb una cordada de tres francesos i sense voler-ho hem entrat tots plegats en una discreta cursa al no voler estar ningú sota el gel que tiren els altres.
Laura es treballa de meravella el tram de mixte de la següent tirada, el francès que la segueix, té la temptació de pensar que si una noia puja tan fàcil no serà per tant, craso error!!! moments més tard es queda mirant a Laura que ja està a la reunió, demanant-li amb la mirada per on dimonis ha passat. El següent llarg resulta ser el més fàcil, tan sols cal superar de la manera més honorable possible un pas de bloc encastat, munten reunió amb dos friends tres i cinc metres per sota d'on es solen muntar habitualment quan la neu té suficient gruix.
La cinquena tirada ens regala una bonica i empinada cascada que poc a poc s'ajup fins deixar-nos a la següent reunió. Aquí no veiem fins que ens la passem de llarg la variant que hi ha a la dreta, una estreta i vertical goulotte que fa molt bona pinta.
Nosaltres encolomem recte amunt per dos verticals ressalts i sempre al costat de la corda dels francesos que per fi ens han avançat.
Arribem a un arbre amb bagues i a l'aixecar la vista veiem un encaixonat corredor poc empinat amb neu tova que avui ja no val la pena d'encarar i més encara si tenim en compte que fins aquí hem arribat amb piolet tracció. Ara ens queden uns quants llargs per rapelar i amb les cordes rígides com filferros, això ens acaba per convèncer que aquest serà el final mes honrós que els hi podem donar. 
Al coincidir amb l'altre cordada ens unim i acabem de baixar a tota velocitat amb quatre cordes, és increïble que bé i ràpid maniobra aquesta cordada de tres. Després d'haver compartit unes quantes reunions descobrim, ara, que són la mar de macos i eixerits aquest gavatxos.
Finalment acabem tots plegats al millor lloc possible, al bar amb unes cerveses a les mans mentre ens delectem amb la via escalada i sobre tot somiant en veu alta tots plegats futures ascensions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada