*** Cigrons amb xampinyons (140m, 6a), Pic de la Colomina (NE), Vall Fosca

Dimecres, 18 de juliol de 2018

Hi ha noms de vies que no poden ser més encertats i aquest n’és un. Cigrons amb xampinyons, d'entrada pot semblar banal, però a la que tastes la fesomia d’aquestes plaques en constates l’encert. Definició perfecte per una via ben airosa que solca unes lloses granítiques de geometria pulcra que semblen no tenir pas.

Cal llençar-se a navegar seguint el traç d’unes fissures que insinuen el camí, apreciació errònia perquè la major part de les escletxes resulten romes. En canvi en la singladura descobrim formes curioses de mida i textura diversa (cigrons i xampinyons) que ajuden a equilibrar-nos en aquest pany tècnic de peus i precari en cantos.

L’escalada és elegant, més de finesa que no pas força, els passos mai són evidents i sempre tens el dubte d’anar pel lloc correcte. Escalades barroques, resseguint els relleus capriciosos d’aquest llastres de granit que s’encavalquen en un tramat de làmines superposades modelades tan sols pel fred d’hivern que nia a les clivelles.

Vies que et fan sentir tastador de parets, tocant totes les formes i relleixos per descobrir la millor forma de treure partit de presses tan inversemblants. Fa temps que tenia ganes de tornar a aquest racó d’Aigüestortes, trepitjar una altra volta camins que voregen estanys d’un blau tan profund que et fan pensar en un tros de mar.

Senders que s’acoblen al traçat d’antics rails i travesses, camins de ferro al cor del pirineus que ens fan mirar amb altres ulls aquestes muntanyes i desvetllen preguntes ancorades al passat. Que fàcil resulta ara endinsar-te en aquestes valls, domesticades a cop de mall per homes austers, avesats a la duresa d’aquests paratges.

La xarxa de camins que les recorre t’apropa amb un mínim d’esforç a la bellesa d’un paisatge que malgrat tot conserva intacta la seva força primigènia. Transfons idíl·lic de cims que tenen desenes d’estanys per triar en el que emmirallar-se i que embelleixen qualsevol via que tinguis l’encert d’enfilar.

Nota de tast: Via curta i amb geni, original per la singularitat d’aquest granit i la bellesa despullada d’ornaments de l’entorn. Quatre tirades de placa de manual, les dues primeres més senzilles i deliciosament aèries, perfectes per anar agafant el pols a aquesta adherència que demana gest i alguna tibada.

Mantingudes en el V i amb passos puntual més collats (V+), les assegurances són espaiades (espits i algun pitó), però els passos clau estan ben protegits. Les dues darreres tirades són clarament més tècniques i obligades en el 6a.

Passos que costen de llegir i seguros no sempre a prop, tot i que hi ha alguna fissura que es deixa equipar i que ajuda a rebaixar tensió (sobretot a l’inici del tercer llarg). Difícils i elegants, bona dosi d’adherència pirinenca.

Per tastar-les haureu de menester una dotzena de cintes i afegir el semàfor d’aliens i algun friend (0.5 al 1) que resultaran ben útils pels dos darrers llargs, però no us confieu que la roca és reticent a deixar-se equipar. Per arribar a la via (45min), preneu com a punt de partida el refugi de Colomina i només us cal vorejar l’estany per l’esquerra fins la seva cua, quan el camí comença a pujar prenem un corriol (fita) que s’enfila cap a la base de l’allargassat Pic de la Colomina.

Creuem una petita tartera i just on la paret canvia d’orientació trobem la gran llosa de granit per on s’enfila la nostra via que comença al punt més baix d’una immensa llastra repenjada a la muralla (primer clau visible, els espits costen de veure, però tan sols cal anar recte amunt).

Per baixar nosaltres vam optar per un parell de ràpels ben llargs (60m), però també es pot baixar caminant per la carena de la dreta. Recomanada per un amic, no puc més que reconèixer-li el bon gust. Insisteixo en que la tasteu, certament un plat molt ben trobat!