** Via del Quicu (100m, 6a), L’Aguda Gran, La Nou de Berguedà

Diumenge, 15 de juliol de 2018

Aquesta via de tan discreta, m’hauria passat completament per alt si no fos perquè me la va recomanar un amic el passat hivern. Em va semblar perfecte per aprofitar un matí en que el fred no permetia masses atreviments, però la pluja es va sumar a la festa i quan vam arribar al peu de l’esperó rajava aigua per cada una de les escletxes de la paret. 

No hi havia ni una placa que no estès xopa, així que, sense deixar-nos entabanar pel generós equipament, vam girar cua cap el recer segur de Malanyeu. No em va desagradar la pinta de l’aresta per on s’enfilava la via i l’Aguda Gran té el seu que. L’agulla s’alça de la terra tan de sobte que sembla que la vulgui escopir ben lluny. Certament un ullal ben esvelt, però només es deixa veure com a tal si li saps buscar la volta.

La seva roca, tot i ser d’una claredat que enlluerna, de lluny amb prou feines destaca dissimulada rere matolls i savines que es sumen a la verdor profunda dels boscos berguedans. No cal dir que va passar a engruixir la carpeta de vies pendents, el que no m’esperava era tornar-hi en ple juliol.

El cas és que avui, de bon matí, una cursa ciclista a la carretera de Saldes ens obliga a desdir-nos d’una via a la nord del Pedra i buscant alternatives al desgavell horari, la Via del Quicu em ve al cap. És una aresta, segur que hi corre l’aire! Tirar de memòria a vegades no és la millor opció i després de mil voltes i a punt ja de desdir-nos ens plantem a peu de ruta.

Per fi, després de tants entrebancs ja ve la part senzilla de la jornada, escalar. La corrua d’assegurances ens assenyala el rumb amb tirànica decisió, no ens n’estalvia ni un dels trams més drets de l’aresta i ens sentim obligades a provar tots els passos per no desmerèixer tal dispendi de metall.

Ens trobem amb un calcari lluminós, farcit de bústies i regletes on els dits fan meravelles, però prou tècnic de peus per fer-nos treballar l’enginy. La primera tirada és la que ens fa escalar més, prou vertical per ser atlètica, però amb rematada amb un diedre que exigeix col·locació. Ens deixa agradablement sorpreses.

Senzilla, però no tan discontinua com temíem i amb algun punt picant que desmenteix la falsa innocència del trencaclosques maldestre de l’aresta. Als dos llargs següents toca alternar lliure i artifo, perquè per més que ho provem quan els cantells es fan romos la paret adopta un llenguatge que no sabem resoldre.

Passos ben plantats i adherències estranyes ens obliguen a fer algun A0 que no deixem que destorbi el ritme de l’escalada. Una darrera tirada de tràmit ens deixa al vòrtex del crestall. El cim és a tocar i la senzilla aresta que hi mena et fa sentir com un anxaneta coronant el castell.

Manual d’aresta: Petita via en una raconada que li dóna prestància, l’Aguda Gran té una planta que transmet fermesa. Quatre tirades en conjunt senzilles, però amb passos exigents que li donen interès (V/A0 o 6a). Calcari de qualitat amb fissures de luxe, equipada amb tal generositat que amb tan sols quinze cintes passareu sense problemes. Sap greu que no hagin deixat alguna fissura neta, la morfologia del terreny permet una via semi-equipada sense deixar de ser love climbing (per cert avui estrenem l’etiqueta).

Des de la darrera reunió s’arriba al cim per una senzilla cresta un xic trencada (10m, II). L’accés és senzill, des de la Nou de Berguedà prendre la carretera que va cap a la Clusa que s’acaba convertint en una pista de terra en bon estat. Seguir-la fins gairebé el final, just abans d’una masia gran, quan el bosc ja es va obrint aparquem en una corba a esquerra (fita gran) just per sota la masia.

Veure’m la paret al nostre davant, a l’alçada del pàrquing surt corriol molt tancat que puja primer i després planeja fins arribar a una pista abandonada. Seguir per la pista en baixada, a la primera cruïlla seguir per l’esquerra, passem per sota l’Aguda Gran i just abans del coll amb l’altra agulla surt corriol que ens porta a la base de l’aresta (15 minuts).

El descens és en tres ràpels per la mateixa via, el darrer pel vessant sud-est (20-50-25m) i compte amb els arbres que engoleixen les cordes. Per cert, estrenem nou llibre de registre, vostra és la feina de seguir-lo omplint si us agraden les escalades singulars i poc concorregudes!