Dimecres, 27 de juny de 2018
Orlú és verd, un verd tendre, cruixent i la Dent, magnífic bastió de gris impecable. Una combinació primària que només tolera la presència ocasional del blau, estroncada sovint per bromes i nuvolades que ens retornen a la uniformitat bicolor. L’escalada és tan enganyosament simple com la paleta cromàtica d’aquests cims i boscos.
Tant és a quin vessant de la Dent ens atansem, la successió de plaques que s’encavalquen en un ordre irreprotxable es repeteix amb metòdica paritat. La cara sud-est, en aparença és tan austera com les seves veïnes, però l’ull avesat hi descobreix matisos que li donen entitat pròpia. La roca és de gra gruixut i farcida de petits cristalls que fan encara més incerta una adherència a la que no hi estic gens habituada.
Granit compacte on s’obre pas una delicada xarxa d’escletxes ínfimes on clavem les ungles sense miraments. Per sort, les primeres tirades no destaquen per la seva verticalitat i podem habituar-nos als cantells arrodonits i les ondulacions menudes on els peus s’aguanten sense necessitat de cap acte de fe. Les fissures són un be escàs, però aprens a treure el màxim partit de regletes i un curiós tramat de vetes que recorden la nervadura de les fulles.
Hem començat tard, passat migdia, però l’escalada és ràpida ja que no hi ha on entretenir-se. No es poden afegir assegurances i ni cal esforçar-se en busca de presses inexistents, tan sols cal llegir bé la paret i practicar l’adherència en totes les seves variants. Penjada a la paret em sento curiosament relaxada. Després de tot el dia corrents per arribar a Orlú, aproximar, trobar una via ni curta ni llarga i que puguem rapelar en cas de que la tempesta de tarda s’avanci ara ja, només cal escalar.
Els núvols que es van acumulant als cims veïns trenquen el moment zen i la paret, com si també volgués espavilar-nos, es redreça impertinent. L’adherència perd la supremacia absoluta i ens surt al pas algun diedre estrany o fissura rabiosa que tornen a activar totes les alertes. Les plaques per no quedar-se enrere semblen adquirir una finesa insospitada, l‘escalada s’està posant interessant, toca aprendre a levitar. Ja ho tenim això, set tirades de dificultat creixent, la proporció perfecte per emplenar una tarda d’estiu.
La via finalitza a mitja paret, encara queda un bon pany de roca per arribar al fil de la muralla. Es fa estrany això de no arribar enlloc, per un moment sospesem la possibilitat de seguir amunt per una altra línia, però uns núvols cada cop més densos esvaeixen qualsevol consideració estètica sobre la longitud de la via. Rapelem àgilment paret avall que demà hi tornem a ser i podrem seguir indagant les possibilitats d’aquestes plaques inacabables!
Placa de ruta: La cara sud-est de la Dent és una immensa rampa on totes les línies de fuga conflueixen amunt, costa trobar referències per ubicar les vies. Els francesos, previsors, han marcat amb pintura vermella l’inici i el nom de la major part d’itineraris.
La nostra ruta comença a la part alta de la feixa que recorre la base de la paret, cal enfilar-se sobre una petita plataforma, just a la esquerra d’un torrent on neix la gran canal per on discorre Les Enfants de la Dalle (l’inici de les dues vies és comú). Un cop situada la via és fàcil de seguir, s’enfila força recte i tan sols cal seguir la direcció que marquen els espits.
Equipada a la francesa o el que és el mateix, assegurances correctes i ben col·locades per protegir els passos, però grau obligat (6a). Així doncs, per escalar-la amb unes unes deu o dotze cintes ja fareu, la roca és tan compacta que tota la resta és sobrer. Les quatre primeres tirades són per agafar el ritme i quan ja tens certa fluïdesa en les plaques toca anar a per nota amb els tres darrers llargs.
Descens amb quatre ràpels ben llargs. Potser no és de les rutes més conegudes d’Orlú, però és prou representativa del que aquesta escalada té a bé d’oferir-nos. M’ha agradat, elegant, sostinguda i amb la mesura perfecte per no fer-se monòtona!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada