" La il·lusió ens fa l'horitzó és ample "

*** Terre Courage (180m, 6a) i La Petiote (90m, V+), Dent d’Orlú (SE), Ariege


Dijous, 28 de juny de 2018

 
Nova jornalada orlusien calcada a la d’ahir, tan sols que aquest cop la tempesta està anunciada per la tarda. Foragitem la mandra i de bon matí emprenem la costeruda pujada que enfila decidida fageda amunt fins el peu del vessant sud-est de la Dent. Ens mantenim ferms en l’estratègia ideada per aprofitar al màxim la breu estona de bonança de que disposem.



Una via ràpida, perfectament equipada i rapelable en cas que els núvols s’impacientin i descarreguin abans de l’hora estipulada per meteofrance (fet altament improbable, no sé com ho fan aquests francesos, però sempre acaben tenint raó). Avui ens toca triar a l’Angèlica i a mi, sense dubtar-ho escollim Terre Courage.



Decisió unànime, perquè les dues tenim el llibre Escalada en el Pirineo Norte, un recull d’escalades pirinenques que no sobrepassen el V+ obligat i ens fa gràcia tatxar aquesta via, el poder de la paraula impresa! Un punt vermell i un nom tènue ens indica el punt exacte on toca començar a navegar per aquestes plaques que s’alcen diligents cap un cim impossible de distingir des del bosc. 




Em limito a seguir les assegurances i destriar la seqüència de passos que em permeten arribar d’una a l’altre. Aquests murs tenen una lògica pròpia que costa d’interpretar, t’hi has d’avesar i confiar. Confiar en que fent força amb els peus, la pressió sobre els grans minúsculs de la roca serà suficient per sustentar-te en precari equilibri. Confiar en que la mà seguirà adherida a relleixos ondulats amb tal suavitat que només els detecta el tacte.



Confiar i anar amunt guanyant-te amb fermesa el dret de pas per aquestes plaques que semblen no voler anar enlloc de tan homogènia com és la muralla. Pocs esculls hi ha que interrompin la travessa, alguna feixa de verdor refrescant o llastra incerta que ens obliga a ser prudents en les tibades.




Tocs d’atenció que ens distreuen de la monotonia de la placa, que a mida que es redreça ens demana passos sobre cantells impossibles que porten al límit el nostre sentit de l’equilibri. Un sostre d’allò més atlètic i que no té res a veure amb el que hem escalat fins ara posa el punt i final de la via.




Passem de levitar en modo zen a tibar com possessos per plantar-nos a la petita lleixa on acaba la Terre Courage, de nou a mitja paret. Aquestes darreres tibades ens han esperonat la fam de bons cantos, així que rapelem disposats a encetar una altra línia. Volem seguir indagant les petites variacions que s’amaguen rere aquestes plaques forjades amb un únic motlle.



Misteriosament una de les cordes es nega a cedir, el cap queda ben fermat a la segona reunió de la Petiote. No ens cal escollir via, la paret ha decidit per nosaltres. Per sort tenim prou corda per trampejar amb una de sola i seguir escalant aquestes plaques impecables a les que els hi anem trobant el gust. El segon llarg és una preciositat, un pany vertical amb cantells tan ben posats que l’escalada esdevé d’allò més polida.



Resolem el misteri de la corda, s’havia pinçat l’extrem amb l’anella de ràpel quedant subjecta entre aquesta i la paret. Capricis o atzar que aquest cop ha jugat a favor nostre, no ens ha deixat més opció que escalar aquesta agradable via de tres llargs plaqueros a més no poder. Donem la mitja jornada per ben emprada i ara sí, rapelem sense contratemps deixant que de nou la verdor d’Orlú es faci senyora de l’horitzó.



Denominació de placa: Nova dosi d’adherència amb assegurances ben col·locades, però que ens faran escalar ben atents. En general clar predomini de l’escalada en placa que es va redreçant a mida que guanyem metres. Les dues darreres tirades de la Terre Courage (6a obligat) requereixen finura i equilibri nivell avançat, placa d’allò més tècnic seguida d’un sostre que contradiu tota la resta i demana tibar amb contundència.



La Petiote es deixa fer força millor (V+ obligat), menció a part la segona tirada, elegant i deliciosament lògica. En conjunt roca bona (llevat d’una llastra sospitosa al 4t llarg de la Terre) i tan compacta que tan sols us caldrà una dotzena de cintes a l’arnés.


Ambdues vies estan flaquejades per altres línies, així que cal anar atent a no canviar-te de itinerari. Descens amb tres o dos ràpels. Bona combinació per gaudir dels subtils matisos d’aquestes plaques de granit, segell Ariege!