Divendres, 13 de juliol de 2018
Quan portes molt anys escalant pot ser que les vies que et motiven d’una paret ja les hagis escalat, però Joan Asín i Remi Brescó tenen prou recursos perquè això no suposi un inconvenient. Si al Ferrús hi tens la feina feta i vols seguir escalant-hi, s’obre una nova línia i llestos, Sarabàn.
L’estiu del 2016 aquest parell, com a bons clàssics, inauguren una evident xemeneia que s’enfila gairebé a tocar del coll, on la imponent muralla del Ferrús perd embranzida. No m’estranya que s’hi fixessin, el pany principal de paret és tan monolític i desplomat que et fa contenir la respiració, per contra aquesta línia es veu tan lògica que convida a indagar.
Alleujats, deixem enrere l’elegància incombustible d’aquestes plaques que intimiden. Però assumir la feblesa de la paret té el seu peatge, la roca deixa de ser sputnik, sort que la dificultat també. Falsa impressió, ens les hem de veure amb una inaudita combinació de calcari i conglomerat ultra compacte, que al mateix temps té còdols i llastres que disparen totes les alertes quan els fas sonar.
Segell del Ferrús, no hi ha dubte. Per si no ens ha quedat prou clar el seu caràcter barrut, ho constatem quan veiem que la ferralla de l’arnés poc ens pot ajudar per atenuar l’alegria entre assegurances. No ens agafa de nou, així que confiem en l’olfacte i bon fer dels oberturistes i ens endinsem en la fresca estretor de la xemeneia. Són gats vells i el seu instint no falla, no és tan ferotge com vol aparentar.
Tosca, però al mateix temps aèria, amb passos que t’aboquen subtilment cap el buit i uns pocs d’encastament obligat. No cal córrer, amb imaginació surten tots els moviments, sempre que tinguem clar que hem d’escalar amb el cos sencer. I quan li agafes el gust a aquesta escalada en tres dimensions, la xemeneia et deixa dalt d’un pilar des d’on contemplar a gust la ració de placa que ens espera, perfecte per arrodonir aquest tast del Ferrús.
Una tirada senzilla ens permet degustar uns cantells llimats a consciència fins ser d’allò més adherents malgrat la seva menudesa, però hem de ser prou hàbils per evitar els que han sortit defectuosos. La tercera reunió no pot ser més incòmode, ben penjada en el punt en que la paret recupera la seva verticalitat d’una tacada.
Insolent, demana pas a cop de pedal i no ens ho posa gens fàcil, els cantells s’han fet fonedissos i els primers passos d’artificial semblen pensats per gegants. Un esperó tibat i dret, posa a prova la nostra tècnica en aquesta roca difícil de llegir i d’escalada obligada.
Sorpresos encara pel cop de geni d’aquesta darrera tirada, ens adonem que ja ho tenim això. Ferrús, un racó de món indòmit i feréstec, però si te’l saps guanyar hi tens dret de pas.
Clau de muralla: Itinerari amb vocació de clàssic, rústec i sense polir, busca sempre la línia més lògica, tot i que el tram de placa no és tan evident. L’equipament auster (pitons, ponts de roca i espits) li manté l’essència i li dóna força. Escalada on el gest no ho és tot, cal pas ferm i intuïció per encarar-lo amb garanties. La ressenya és fàcil de traslladar a paret.
Dues primeres tirades de xemeneia ben trobades i elegants a la seva manera, grau correcte (V), però assegurances espaiades i difícils de reforçar. Tercer llarg de transició (IV+), placa de navegar que es redreça progressivament amb trams de roca delicada. Quarta tirada clarament més difícil i obligada (6a+ i Ae plus).
El primer pas d’artificial té delicte, si no portes una antena no és tal i en lliure la dificultat es dispara, presses romes i verticalitat absoluta. La resta de tram d’artifo demana sortides en lliure, però són assequibles (V+/Ae). A la resta del llarg toca apretar, tècnic, pressa petita i no sempre bona, difícil de llegir i obligat (6a+).
La xemeneia final no encarar-la pel dret, millor sortir per la dreta i flanquejar a l’esquerra cap a la R4. La roca és tan compacta que gairebé no es deixa equipar, els aliens us seran molt útils (semàfor, blau i gris) i algun friend també pot anar bé (0.5 -1), no us oblideu bagues savineres, una dotzena de cintes, estreps i antena.
El descens el vam fer amb tres ràpels (vam deixar baga i maillon en arbre per sobre R2), però segurament es pot baixar caminant, primer cal pujar una mica per sortir de les feixes i després anar a l’esquerra en busca del GR. La passada tardor es va obrir la veïna, Indi Sediciós, una altra opció a tenir en compte en aquest pany de la muralla assequible pel comú d’escaladors. Un glop del Ferrús en petit format, vies que mai seran de consum massiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada