" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

*** De Picos Pardos (130m, V+), Pic de la Colomina (NE), Vall Fosca


Dijous, 19 de juliol de 2018


Anar-se’n de picos pardos, doncs sí! Li hem fet el salt a l’Esperó dels Raiers i ens hem deixat entabanar de nou per les gentils plaques del vessant nord-est del Pic de la Colomina. Som reincidents, però en la nostra defensa val a dir que no ha estat intencionat.




De bon matí ja estem enfilats al primer telefèric que surt de l’embassament de Sallente i ens estalvia una hora de caminada fins estany Gento, ben mentalitzats per una llarga jornada en la que tant compta l’aproximació com la mateixa via. El que no preveiem és la nostra facilitat per contagiar-nos de la calma indolent del paisatge, inconscientment alentim el ritme i arribem al coll del Peguera fregant el migdia.



L’esperó s’alça perfectament retallat al nostre davant, però per arribar-hi encara ens cal davallar un bon tram i remuntar les tarteres fins peu de paret. Me n’adono que em fa una mandra terrible haver d’escalar a contrarellotge perquè no se’ns faci de nit a la via. Als companys tan sols els cal fer un breu revisió de l’horari per declinar el meu oferiment de continuar sense mi.




Les ganes d’escalar, però segueixen en alça i decidim de comú acord tornar a degustar el peculiar granit del Pic de la Colomina. Desfem la ruta, ara ja amb una mica més de brio, impacients perquè el camí sigui en la vertical. Duem encara la ressenya de les dues vies veïnes a la Cigrons amb Xampinyons i ens decantem per la Picos Pardos que insinua cert caràcter.



No ens equivoquem, les dues primeres tirades ens brinden un concentrat de placa per navegar i degustar amb calma les rugositats contradictòries d’aquestes lloses que et propulsen directe a les alçades. Combinat d’adherència, equilibri i bona vista per encertar el camí.



Les assegurances estan en el punt just entre el dubte i el cop de gas, t’obliguen a llegir bé la paret i com era de preveure la lògica és la millor guia. La tercera tirada és un canvi de registre que ens agafa per sorpresa per inesperat. És atlètic a més no poder, una bavaresa punyent seguida d’un sostre amb un punt de mala baba si no encertes com encarar-lo, però fulgurant a la que trobes el pas.



Molt més franc que les plaques que el precedeixen, però amb la mateixa elegància sagaç que acaba sent senya d’identitat d’aquest traçat bastit amb seny i bon criteri. Els estanys continuen amb el seu joc acostumat, robar-te la mirada i emplenar-la alhora!



Nota de tast (bis): Un glop de clàssica, concentrat en tres tirades variades i ben trobades on la tècnica s’imposa per damunt de les presses. La ressenya la marca com equipada i part de raó té, ja que tot i que entre assegurances hi ha una distància que es deixa notar, la roca és tan compacta que no podem afegir gairebé res als dos primers llargs.




Calma, els passos difícils es concentren prop de les assegurances, la resta consisteix en llegir bé la paret i avançar segons el seu dictat, tot i així la segona tirada és una mica exposada. Dos llargs de placa sinuosa i dificultat creixent (V per la primera i V+ ben obligat la segona).



La tercera tirada és completament diferent, vertical i fins i tot lleugerament desplomada requereix tibar amb determinació (V+), passos ben protegits i possibilitat de col·locar més d’una peça a les fissures, tot i que està correctament equipada. L’únic a tenir en compte és posar algun seguro al sortir del sostre per protegir d’un pèndul malparit al segon. 



El descens és el mateix que el dia anterior, un parell de ràpels ben llargs fins peu de paret. Per escalar-la no us caldrà anar massa carregats, amb una dotzena de cintes, semàfor d’aliens i algun friend mitja (0.5 a 1) feu de sobres. Via curta, però amb caràcter, un bon exemple d’escalada senzilla i ferma.