Dimecres, 11 de juliol de 2018
L’estiu és època d’escalades pirinenques. A la nit li costa d’arribar i ens podem permetre el luxe de trescar per les muntanyes gaudint de la sobrietat mineral que s’apropia del paisatge. Però la neu també fa acte de presència i limita els escenaris en els que podem jugar.
Les congestes que voregen l’Aspe, lluny de ser residuals tenen entitat pròpia i ens retornen a cims més terrenals on la verdor no queda relegada per l’alçada. Toca canvi radical d’expectatives, una breu aproximació, vint minuts mal comptats, ens deixen a peu de l’immens tobogan de la paret sud del Tobazo.
Com en tan poca estona podem sentir-nos immersos en el petit circ alpí de Rioseta és tot un misteri que no val la pena resoldre, m’està perfecte. Triar via resulta d’allò més senzill, fa quatre anys ja vaig tastar la popular Valle de Canfranc (factoria dels currantes de Sendero Límite, molt recomanable) i a la paret tan sols hi ha dues línies més, Torrijo i Tobazogan, l’escollida.
És la primera ruta oberta a la paret que fins el 2013 era orfe d’itineraris verticals, més enllà d’algunes vies d’esportiva equipades pels militars. Segon misteri pendent d’aclarir, com pot una paret tan evident i no exempta d’atractiu restar ignorada pel col·lectiu escalador. Bé, no és l’Aspe, però de les premisses que tenia aquest matí la Tobazogan compleix la més important, és llarga, ben llarga, un autèntic festí de calcari.
Encetem aquestes plaques que semblen recobertes d’estany fos, no hi ha fractures que les violentin, tan sols petites clivelles que van conformant els passos. De nou la dansa de l’adherència ens allunya de qualsevol brusquedat i en aquests relleus arquejats l’escalada esdevé fluida. Avancem ràpid, els primers llargs no són mantinguts i la dificultat està dins la zona de confort.
Amb un mínim d’atenció fem per no errar l’itinerari quan els bolts s’espaien o creuem alguna de les nombroses feixes que li resten empenta a la paret. Però compte, que tan sols hem solcat la base de la piràmide, ampla i ferma per sustentar el triangle esvelt del cim. El canvi és sobtat, un mur rabiosament vertical ens barra el pas i mostra el veritable caràcter del Tobazo. Rude, aspre com la roca que fereix els dits.
Dues tirades ben tècniques en que cal mesurar les forces perquè potència i equilibri mantinguin la proporció correcta, ens esforcem de valent en aquests cantells i regletes que foragiten la monotonia de les plaques. Passat l’escull, la paret, no recupera del tot la serenitat i l’escalada manté un punt picant que li dóna brio.
Burlem el buit amb elegància, gaudint d’aquests darrers panys que et mantenen suspès sobre la vall arran de la línia de núvols. La carena cimera esvaeix tota la verticalitat i el gris queda relegat al cel prenyat de pluja. La vista es perd rere un horitzó de muntanyes, realment el Tobazo és el veritable sentinella de Rioseta i no pas el quarter militar abandonat que trenca l’harmonia d’aquest circ pirinenc.
Manual de joc: Bonica via, llarga, ràpida d’escalar i amb dues parts molt diferenciades. Primera meitat d’anar fent mentre li agafes el pols a l’adherència. Predomini de placa tombada amb passos aïllats (V) i panys estètics, però amb masses feixes i terrasses que li resten continuïtat.
Segona meitat amb el grau més collat, passos variats i resolta amb enginy per anar a buscar els trams més elegants i aeris malgrat les feixes. La setena i vuitena tirada desentonen del tarannà de la via que, conciliador, sap equilibrar dificultat i assegurances. Verticals i atlètiques (6b+ o V+/Ae) requereixen cop de gas i mirar bé els passos, ja que en algun punt la roca és delicada i tot estar ben equipades cal tibar.
Abans del novè llarg millor fer un canvi de reunió i fer la R8bis al final de la corda fixa. Algunes tirades ens han semblat més llargues del que marca la ressenya, la mitja són 40-45m. La via està perfectament equipada, amb una dotzena de cintes i estreps (si voleu trampejar el 6b) en teniu prou. Reunions rapelables, però gens recomanable, millor baixar caminant i no perdre’s els edelweiss.
Des del final de la via flanquegem cap a la dreta i baixem per feixa penjada amb marques blaves o bé just abans d’agafar la feixa remuntem a l’esquerra fins la pista que porta al cim des d’on baixem de nou a la vall pel GR, més llarg, però molt més bonic. Res més a afegir, si teniu ganes de fer metres en un entorn de ple Pirineu que li dóna un aire d’aventura a la via ja teniu feina!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada