*** STAE, 300m, 6a+/A1, Paret de Santa Cecilia, Montserrat

dissabte, 22 de setembre del 2012

Nova via a parets nord, l'STAE a la paret de Santa Cecilia, fins no fa gaire era d'aquelles mig d'oferta que gracies al seu re-equipament ens permetia ser agosarats. L'estiu passat ens arriben informacions contradictòries que ha estat rebentada, alguns diuen que a algun lloc puntual, d'altres que ha quedat força expo, com no traiem l'aigua clara optem per la prudència  Portar a algun amic "fort" ens fa treure pit i ens atansem a treure les nostres propies conclusions. L'imatge a primera hora del mati amb la silueta d'Ecos, Frares o Agulles retallant l'horitzó i amb un nuvol que juga a fet i amagar, li dona un cert misticisme, del que va sobrat aquesta santa muntanya. Aquestes reflexions interiors cada dos per tres es veuen tallades en sec pel desagradable soroll que fan les motos que han escollit com a pista de proves la regirada carretera que tenim als peus. Cap autoritat competent pensa posar fre a tanta escandalera (i perill)?

El començament de la via ens desperta de cop, una fissura generosa, pero amb un exigent desplom, que Mr "M" es treu sense despentinar-se (com tot el que es trobara d'aqui fins el final). Ja veiem  la tònica del que anirem veient d'ara a endavant, esparrecs de parabolt matxacats a dojo, sobre tot al costat de les fissures i en contrast, alla on hi ha un espit antic al seu costat han respectat la xapa nova (i la vella).

El segon llarg, es tant preciós com exigent, Laura fa estona que s'ho ha demanat per ella, pero a la que porta pocs metres, ja no te tant clar si ha estat una bona idea. Llarg i mantingut diedre, totalment des-equipat a excepció d'un tac que trobem un cop les dificultats es suavitzen, escalada per placa montserratina i autoprotecció al dente a la fissura veina, contra mes Camalots de mides grans duem, mes tranquils escalarem

Tercer llarg de dificultat baixa i pulsacions altes, sobre roca a controlar i gairebé impossible de protegir, aqui encara li haurem de pagar alguna birra al "justiciero" per haver deixat sense matxacar els espàrrecs i aixi poder col·locar alguna protecció de fortuna.

Laura la torna a encertar i es queda un llarg magnific per qui sapigui ballar al son del codol montserratí, aquest cop l'equipament ens fa ser atrevits, fins i tot es excessiva la redundància de xapes noves amb els antics espits

Mister "M" ja esta barallant-se amb el plat fort del dia, unes temptadores fissures amples i verticals, de les que no ens adonem de la seva dificultat fins que ens toca negociar amb elles. Aqui l'escalada es exigent i obligada, fins i tot per Laura i per mi que rebaixen a cop de pedal les dificultats a les nostres limitacions. Una llarga xemeneia culmina aquest tram de la via, no hi val a badar, farem molts metres a pel fins arribar al seu final.

Segons la ressenya ens manquen nomes dos llargs per acabar, pero ara no ens quadra res, teòricament cal sortir uns quants metres a l'esquerra de la reunio, just per sobre la vertical de la xemeneia que acabem d'escalar, pero nomes veiem una expansió al començar i mes enllà  el res mes absolut pel bell-mig d'una compacta placa. Davant el dubte optem per sortir recte amunt per un tram que s'intueix força dur, pero aqui al menys una caiguda no tindria majors conseqüències  Sense cap mena de dubte es el llarg mes obligat de la via, potser 6b i sort de venir amb Mr "M", que si no avui haguéssim rigut. 

Darrers metres per una facil xemeneia al mes pur estil "Santacana" que ens deixa dalt de l'agulla on s'inicia l'aresta de Sant Jeroni, pero molt mes coneguda per tothom per ser des d'on es fa el rapel de la Teresina, tenim la sort de no trobar creuar-nos amb cap ferratero i fem la baixada seguint els cables fins el cotxe en un plis.

Un cop a terra fem balanç i el resum es agredolç, es una bona linea, pero sense cap criteri en l'equipament. A la via original li calia un rentat de cara i li van fer (sense treure el material antic), pero es cert que es van afegir mes bolts del compte (tot i que  posats amb bon criteri), mes tard algu es va agafar la justícia per la seva banda i va decidir xafar de mala manera allo que creia que sobrava, deixant alla la ferralla que havia inutilitzat i el resultat final es que trobes trams molt nets (alguns protegibles, altres no) i d'altres on conviuen per duplicat vell i antic i on no donem a l'abast xapant. Menció apart el penúltim llarg, que dubto que la via s'obris inicialment pel mig d'una placa de manera tant temerària i on ara cal donar la talla si no volem prendre mal. Es el que hi ha..., l'etern debat de posar i treure i l'única que es ressent de veritat i no es queixa mai es la roca.