**** Directa Cilindre, 105m, 6b (6a oblg), el Cilindre, Sant Llorenç de Montgai

diumenge, 23 de setembre del 2012

Avui ho tenim clar, en Josep es mereix el cum laude al despiste per mèrits propis i absolutament constatats. Val a dir que com excusa per fer país està prou aconseguida, però la nostra activitat escalatòria a punt ha estat de veure's seriosament afectada.

No hi ha res que t'alegri més el dia que ser a peu de la paret d'Aragó després de la corresponent matinada i simpàtica aproximació i adornar-te'n, com qui no vol la cosa, que la ressenya que dus de poca cosa serveix, doncs és d'una via que per no ser no éstà ni a Montrebei.

En aquests casos la filosofia i el bon humor són eines importants per prendre-s'ho amb resignació suficient per gaudir d'un esmorzar amb magnífiques vistes i aprofitar l'avinentesa per fer una mica de reconeixement del terreny de cara a futures incursions. Reconeixement que dóna fruits inesperats i a punt està d'amargar-nos de veritat el dia. Com que ja hem parlat sobre el tema, no val la pena estendre-s'hi, perquè per més que diem l'evidència dels fets és massa eloqüent.

  

L'excursió ha estat entretinguda i és gairebé migdia quan retornem a la furgo, però pel camí ja hem traçat el pla B per acabar d'aprofitar la jornada. Ens aguarda el que esperem que sigui una intensa tarda d'escalada a Canelles i estic segura que d'haver-hi arribat hagués estat d'allò més productiva. Tan sols que en Josep avui està en ratxa i acabem al pantà de Santa Anna en la que ja és la segona “carajada” del dia. Dos de dos, no està gens malament! Això ja està començant a prendre tints surrealistes, així que ens curem en salut i enfilem cap un destí conegut a veure si d'una vegada toquem roca.

Arribem a Sant Llorenç de Montgai amb tota la canícula de mitja tarda arrapada a les parets i mentre fem temps perquè l'ombra arribi en el nostre auxili escollim via. De fet la decisió més que ràpida és instantània, la directa al Cilindre, nul·la aproximació, traçat curt, però intens i a l'arnès tans sols cintes, perfecte!

És plantar-se a peu de via i comprovar que la sensació de que la paret desploma, no es una mera apreciació, sinó una realitat més que palpable. Realment té el nom ben guanyat, ja que fuig directa al cim amb mínimes concessions a tot lo que no sigui la línia recta. La veritat, però, és que no val la pena perdre forces buscant on la paret tomba perquè en aquest pany la verticalitat mana.

Això sí, per fer-se perdonar l'esforç que demana als nostres avantbraços ens regala amb un repertori de forats, cantos i bolus tan ampli que donen per fer un compendi dels capricis i alegries del conglomerat. Poca presa petita hi ha, aquí tot és rotund i consistent des del desplom fins els cantos, per sort! La primera tirada t'explica clarament les normes del joc, confiar en els còdols, que malgrat l'aparença són fermament soldats a la paret i tibar sense contemplacions abans no et quedis sense piles, perquè si bé que és cert que una bona col·locació ajuda a cansar-te menys no t'hi pots entretenir perquè el desplom no afluixa i els braços sí. 

Apresa la lliçó ja estem preparats per la segona tirada, que és com la primera, però encara una mica més. Presa una mica més petita, passos una mica més tècnics, el cos una mica més enrere i la sensació d'estar levitant no una mica, sinó el doble d'intensa.

Estem tan sols a dos llargs del terra i la sensació de buit és punyent, mirar avall es veure com les cordes pengen lliures separades d'una paret on les taques de magnesi han dibuixat les seves pròpies constel·lacions.

Vist com apreta el tema, decideixo que avui és el dia de sort de Mister M i li regalo la tercera tirada, més curta que les anteriors, però alegrada per un petit sostre que no desmereix ni un àpex el tarannà atlètic del conjunt.

Ara que per fi la paret tomba és el meu torn, però sigui perquè els braços ja han donat prou de sí o per la teoria de la relativitat del grau em toca aplicar-me a fons per sortir per dalt, això sí d'allò més satisfeta, perquè vaja via que ens hem marcat. Breu, però de recorregut trepidant, és plena de força i amb un atractiu simple però tan directe com el seu nom. Magnífica!