ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

***** Albinoni-Gabarrou, 500m, III/4+, Mont Blanc du Tacul

dimarts, 27 de març del 2012


L'alpinisme té associat sempre un punt d'incertesa que requereix d'una dosi extra de motivació alhora d'emprendre el viatge a les alçades on regnen la neu i el gel fugisser. Motivació per fer un munt de quilòmetres fins a Cormayeur, carregar massa quilos a l'esquena, no fer cas de l'aire enrarit i iniciar la travessa sense perdre el somriure ni la fascinació per l'aventura.

  

L'aventura de la glacera feta de neu humida i esquerdes que no cal endevinar però si festejar amb delicadesa, perquè el que amaguen és un secret que per ara no volem desvetllar. Aventura feta de parets ferotges i blanc hostil que malgrat la seva imponent presència no pot evitar que mil traces el trepitgin, perquè l'atracció per seva bellesa  és superior al respecte que imposen.


 


Ens sentim petits, insignificants al peu d'aquests gegants. Les nostres tendes una il·lusió de caliu enmig d'una fredor que es nega a mantenir les distàncies i ara que la llum fuig regna serena sobre la glacera. 



La Dent du Gegant, egoista, atresora el capvespre i ens deixa per nosaltres la solitud de les ombres. Però el nostre refugi lluny de ser precari esdevé reducte on dur a terme els ritus que faran habitable els contraforts del Tacul i més curta la nit a l'espera del nou dia en que, per fi, podrem escalar. 



No cal matinar, totes les vies són a tocar i tan sols cal decidir quina. Però la tria és més senzilla del que voldríem, la tardor ha estat seca i l'hivern encara més, això es reflexa en unes parets on la roca pren protagonisme front unes línies de gel que reculen vençudes per aquest anticicló inmisericorde. 


L'Albinoni, però manté la seva prestància de gran clàssica, per tant no dubtem alhora d'encaminar les nostres passes cap a ella, tot i que de camí som sorpresos per una de les múltiples variables que confereixen un encant tan particular a l'alpinisme. 



La goulotte, tot i no estar generosa promet i no som les úniques víctimes del seu atractiu. Per davant un parell de cordades ja fa estona que van per feina i de ben segur que en vindran més perquè poca cosa hi ha en condicions al massís.



Els imprevistos, però, no han acabat encara i el mal d'alçada fa acte de presència deixant a en Jordi i Josep sense opció a rèplica. Així doncs, quedem dos, Víctor i jo, cordada afortunada en aquesta ruleta alpina. D'una revolada apleguem material i ara sí, comença el joc. 



Encara no som a la vertical de la rimaia que un grup acabat d'arribar ja ens segueix les passes. Així doncs, obviem miraments i filigranes, cop de gas que això desploma i volem corredor amunt. Parada obligada en un primer ressalt de neu escarxada i gel flonjo, però encara no he muntat reunió que ja en som cinc de penjats, sort que aquesta és homologada. 




Bé, està clar que tocarà córrer si no volem que ens avancin, per tant a la que trepitgem l'embut nevat ensamblem sense pietat camí de les goulottes superiors. 


Metres i més metres, sol que colpeja i calor que confon, pendent que fuig rauda sota els nostres peus, pitons d'ocasió, però bones fissures, bifurcació a l'esquerra, tram de mixte vibrant i... la meravella dels fils de gel que fa estona que cobegem.


Ombra que ens revifa, piolets que ja no s'enfonsen, sinó que piquen i una línia de brillantor somorta que ens crida amb força. Ens parla, ens diu que la tractem amb delicadesa i ens deixarà pas, l'escoltem i les cartes juguen al nostre favor. 



Gel reduït a un mantell de simplicitat minimalista on cal sobrietat en la picada, però d'una elegància continguda que justifica tota la carrera que ens hem marcat per arribar-hi. Quatre tirades enllaçades sense pausa i la via que cedeix, dòcil per fi, en una aresta que mena cap el cim, però per avui ja hem fet prou. Tot i així la feina encara no està enllestida i ens calen onze ràpels abans no ens plantem de nou a la base de la paret. 




La calidesa de les tendes és a prop i és quan hi arribem que les sensacions de la jornada comencen a prendre forma. Ha estat un dia intens, d'escalar concentrats, progressar ràpid i a l'ensamble sense descuidar mil detalls que deixen de ser nimis amb aquesta confusió de cordades aplegades en un espai tan reduït. És ara quan assimilem la bellesa senzilla i lògica d'un itinerari que no cal lloar perquè el seu atractiu parla per si sol. 


Tercer dia de cristall, el Capuccin ens saluda còmplice i la força de nou ens acompanya, però no la sort. Els companys estan refets, però aquest cop són les vies que volem escalar les que estan fora de joc. La Valéria és un trist espectre on el gel és un record llunyà i al Supercouloir l'únic que refulgeix és la roca. 



Vist el panorama en Josep i jo emprenem el retorn sense presses, ens endinsem de nou als perfils lleus de la glacera mentre observem en Jordi i en Víctor que més tenaços que nosaltres no renuncien al seu objectiu, malgrat hagin de calçar-se els gats. 


Demà ens retrobarem tots i ens explicaran la seva batalla, però ara les nostres passes dibuixen traces insòlites en aquest mantell pentinat en mil onades.


4 comentaris:

Sergi C ha dit...

És un veritable plaer llegir aquestes línies, que amb exquisida redacció expressen sensacions i vivències de llocs que desconec, i d'un nivell d'activitat llunyà per elevat, però ben palpable entre els peràgrafs del vostre text.
Felicitats per l'activitat i gràcies per compartir-ho.

josep i laura ha dit...

Hola Sergi,
merci, en els Alps l'escenari mateix ja imposa respecte, però aquesta via és de les més assequibles del Tacul i no pas més compromesa que altres del Pirineu. Rimaies, esquerdes i alçada és al que no estem avesats, però la via en sí resulta senzilla, bonica i elegant, perfecte per descobrir aquest racó de món.
Per cert ens alegra que gaudissiu a l'Esperó del Silenci, és un lloc amb un encant subtil que va més enllà de l'escalada i que cal saber apreciar.

Salut, tàpia i verticalitat!

molimolano ha dit...

Com sempre un plaer llegir l'essència de les vostres aventures. Felicitats per aconseguir la conquesta d'aquesta línia!

josep i laura ha dit...

merci Montse,
l'encant d'aquestes vies no és tan sols escalar-les, sinó l'escenari on són emmarcades i tot plegat fa de la seva escalada quelcom que va més enllà de metres i dificultats. Potser per això ens té tan enganxats l'alpinisme!