ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

*** Terra de Dinosaures, 160m, V+/A0 (6a), Paret Bucòlica, Oliana

dilluns, 2 d'abril del 2012


La ressenya de la via és tan clara i concisa com el material que recomana, deu cintes i aire. Amb tan poca cosa em sento nua i en un acte de rebel·lia, no puc resistir la temptació d'afegir un parell de friends i un estrep a l'arnés. Ja més convençuda giro els ulls cap a la paret intentant endevinar per on va la via. No me'n surto, l'únic que soc capaç de distingir és la línia de l'Olaia i la resta terreny verge a explorar. 


De totes formes avui l'aventura està sota control i l'aproximació gairebé no mereix tal nom o potser són les nostres ganes de indagar on duen les petges de dinosaure el que fa que no ens adonem ni del desnivell, ni de les esgarrinxades ni de res que ens distregui la vista d'aquesta muralla a redolç de tots els vents. 


Germana petita de la cinglera d'Esplovins té una prestància natural que no desmereix en arrogància segura com està de l'atractiu del seu perfil que lluny de ser un simple gris sedueix pel que promet. Gris de vellut, gris perlat, gris vetejat de blau, fet de camins d'aigua i vent, més antic encara que els dinosaures amb que el seu nom juga. I nosaltres arqueòlegs improvisats incapaços d'endevinar tot el que la paret ha viscut abans d'alçar-se insolent de fons marins que mai podrem imaginar, però gaudint dels relleus que el pas del temps ha imprès en aquesta pell. 


No som els únics a recórrer la cinglera, una cordada a la veïna Balsam del Tigre ens permet el petit luxe de fer vida social a la par que escalem. La primera tirada és perfecte per tastar la roca, un llençol de tacte aspre que pessigolleja els dits i t'empeny a la vertical amb delicada fermesa.



Aquest cop no hi han fissures, però si un escampall de rocs escrostonats que esdevenen improvisats aliats en aquest joc d'equilibri i destresa. La reunió un còmode balcó on agafar aire abans d'encarar la segona tirada, perquè ara la via defuig qualsevol feblesa i encara pel dret cercant la perfecció d'una placa de compacta solidesa. 


Aquí no si val la timidesa perquè els passos tiren enrere i cal esprémer amb decisió el tallant dels pocs cantells que la paret t'ofereix per seguir guanyant metres a la vertical d'aquest mur fet d'una peça. L'equipament de la via t'obliga a tirar pel dret, però també et permet resoldre els moviments sense patir pel buit que creix als peus. 


Avui, però, no és tracta d'indagar la lògica de la paret, sinó deixar-nos guiar per la mà dels aperturistes en un tast del que aquest espadat pot oferir. Placa i més placa, que lluny de ser monòtona desvetlla un interès creixent per la capacitat que té d'interposar obstacles al nostre avanç. Superat el segon llarg a cop de gas i un mínim d'equilibri, encarem el tercer d'aparença dòcil, però salpebrat per una fissura que t'obliga a una finesa no exempta de diversió. 




Una inversemblant combinació d'adherència i bavaresa és la clau per seguir gaudint de les excel·lències d'aquest calcari amb denominació urgellenca. La sortida de la tercera reunió requereix d'una tibada potent sobre una llastra tan ben definida que no hem puc estar de plantar-li un friend. Satisfet el meu instint de protecció, em deixo seduir per l'encert d'una placa que t'obliga a escalar mirant-te els passos, però un cop endevinat el moviment levites paret amunt. 

  

La presa petita, dóna pas a un mur lleugerament desplomat que sembla folrat per pols de ciment, però un parell de bústies cristallines i un pont de roca magnífic desvetllen un flanqueig que resulta ser un dels trams amb més ambient de la via. 



La verticalitat és a punt d'arribar a la seva fi, però la via, capriciosa, canvia de tarannà i sorpresos constatem com paret xucla les preses cap dins obligant-nos a jugar amb els cantells invertits. Presses de sobte romes, però de textura prou agraïda per garantir l'adherència i gaudir d'aquest darrer tram que es desmarca clarament de l'espurneig del pantà per fondre's ja amb la claror transparent de la carena. 



L'escalada es fa grimpada i l'ombra del bosc ens ve a rebre al cim d'aquesta atalaia gentil, la més modesta potser d'aquesta desmesura de parets que ens envolten, però perfecte per un dia en que tan sols tens unes hores per satisfer la fam de roca. La baixada aporta el toc de color a una jornada tan breu com profitosa. 


Curiosament vam invertir més temps en escalar l'Olaia que aquesta, però són un concepte de via completament oposats. L'una sedueix per la lògica del seu traçat i la netedat de les fissures, aquesta, en canvi avança pel dret, deixant-se portar per l'elegància i l'encant dels trams més verticals. Resumint, “una errada de joventut” que m'ha agradat més del que m'esperava!

5 comentaris:

Gatsaule ha dit...

Com deia una cançó de la Trinca, collons, quin català més ben florit!

Xavi ha dit...

Excel·lent reportatge, com sempre!

josep i laura ha dit...

Ei Gat,
que encara que no ho sembli he anat a un cole de monges i en algo s'ha de notar jejeje. A més a veure si amb una mica de sort em convaliden el nivell D de català!

Xavi,
ni més ni menys el que la via es mereix. Escalar són sensacions i això és el que al final recordes de l'itinerari, en aquest cas van haver-hi bones vibracions!
Ens veiem aviat.

Salut, tàpia i primavera com cal, plujosa!

Petrus ha dit...

Mira que, en veure una cordada mixta en la que un es diu Josep, vaig estar temptat de preguntar-te si et deies Laura! El món és petit ;)

josep i laura ha dit...

Petrus,
al final és el cibermon el que ens ha tret de dubtes. Doncs res, a la propera que coincidim en una paret ja tindrem les presentacions fetes!

Salut, tàpia i alegria!