ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

**** Festa del Paca, 180m, 6a/Ae, el Peladet, Montsec

dissabte, 21 d'abril del 2012


Bé, ja està fet, m'he estrenat en una Festa del Paca i n'he sortit encantada! Ara que lo més important del post ja està dit em puc recrear en els detalls. D'entrada quan dius que has escalat una Festa del Paca la gent et mira amb respecte, aquest efecte s'aprecia millor si dius que has fet una via al Peladet, però resulta que quan el que has escalat és la Festa del Paca al Peladet l'escalada retorna a una dimensió més propera al comú dels escaladors. La clau d'aquest sumatori invers no és res més que som davant la via més assequible d'aquesta bastió ferreny i de ben segur la més “comercial” del mestre Paca. 


I no és que la via no s'hagi de treballar, però té el punt just de compromís, bona roca i grau clàssic, però real. Així que, benvinguts al salvatge oest! terra de ningú entre dues comarques que si d'algo van sobrades és de parets. 



No cal ni girar la vista per sentir-se aclaparat per la immensa tàpia de Terradets. Impressió que no semblen compartir el parell o tres de cordades que ja van per feina en aquest mur de dimensions gegantines, entestat a empetitir a tothom que s'atansi a les seves plaques forjades a plom. 


Nosaltres avui, però, estem sols i és aquesta solitud la que li acaba de donar el toc d'aventura a la via. Fa temps que li tenia ganes i aquesta impaciència es deu notar, perquè en Pere i en Josep hem cedeixen la primera tirada només veure que em començo a penjar tota la ferralla a l'arnès.



Cintes, friends, tascons, xapes recuperables, baguetos, estreps... ara sí que em sento una intrèpida escaladora, ja només queda inaugurar la festa! Els primers metres ja avisen que aquí no regalen res i si tens dependència dels bolts no ets al lloc correcte. 

  
Però com que no és el cas, em dedico a fer acrobàcies sobre el buit i un cop superat el sostre dedico una estona a col·locar alguna que altra peça, perquè la meva confiança en els cordinos dels ponts de roca i pitons és alta, però no cega.





Acabada la fissura cal agafar aire, perquè sortir en lliure després de la comoditat de l'artifo sempre costa, però no cal patir, un flanqueig sobre una roca tan bona que llima els dits em deixa a la primera reunió quan fa fa estona que he fet curt de cintes. 



Els companys es prenen el seu temps per arribar, però sospito que aquest sostre costa més de segon que de primer. Malgrat els pocs metres que duem la via té ambient, l'únic inconvenient és que a partir d'ara ens hem quedat sense el fotògraf oficial per donar-ne fe.



Els virus han pogut més que en Josep que rapel·la fins terra i ens abandona a desgrat. Nosaltres tampoc les tenim totes, sembla voler ploure d'un moment a altre, però com que a baixar-nos sempre hi ha temps seguim amunt. El segon llarg comença suau, però t'espavila ràpid amb uns passos d'adherència i fe que et preparen per la placa que ve tot seguit, senzillament antològica. 



Compacta, de relleixos arrodonits i cantells ínfims t'obliga a jugar amb l'equilibri per seguir-hi, encara no sé com, arrapada i malgrat el mal de peus i la incertesa vas amunt. Els caps de burí són el toc final perquè l'emoció no defalleixi. Vaja, el toc de gràcia que fan tant entranyable l'escalada clàssica!



El tercer llarg és més senzill, per compensar-ho té l'encant que cal equipar. Superats els primers diedres, un xic incòmodes per la terra i el rebrot dels matolls ens veiem recompensats per uns murs finals que voldries que fessin el doble de metres.


Verticals, sense manies, però amb unes regletes tan bones que costen de descriure, punxen els dits, mosseguen de tan contundents com són. La quarta tirada és curta, només cal decisió per tibar amb ganes de la bavaresa que talla el desplom i flanquejar airosament per sota l'esperó que amaga el diedre final. 



Fa estona que notem l'aigua a l'ambient i un vent insidiós presagia tempesta, però, tan sols queda un llarg, el darrer, el llarg del que totes les ressenyes parlen. L'aparença promet, el vermell d'una mitja xemeneia de parets polides és el primer que crida l'atenció, però cal posar-hi imaginació i ganes per encertar la millor manera d'encastar-s'hi amb tantes andròmines penjades de l'arnès.


Un cop hi ets, les presses amagades al fons de l'escletxa faciliten la tasca d'arrossegar-s'hi dignament i amb una mica de traça pots llaçar un pont de roca incòmode, però que asserena i així, finalment alliberat d'aquesta estretor, te'ns barra lliure per gaudir de la verticalitat que t'espera.


Un diedre magnífic, interromput per una munió de blocs que s'articulen en un breu desplom, atlètic, però amb presses tant bones que es confabulen per fer-te vibrar a cada moviment. De nou més diedre, resolt amb un toc d'inspiració i senzilla elegància que no fa més que multiplicar les bones sensacions que ens ha transmès la via.


I malgrat l'amenaça de pluja, la realitat del fred, el vent i la gana maleïm que s'acabi la Festa. Perquè realment és això una festa orquestrada amb enginy perquè la curiositat no decaigui i ens veiem abocats a descobrir pas a pas la bellesa variable i lògica d'aquest traçat. 


La visió de Roca Regina, però, consola i encara no hem acabat el darrer ràpel, que ja ens imaginem penjats d'altres parets. Definitivament ens estem convertint en addictes a la vertical, però vies com la d'avui justifiquen plenament aquesta dependència!


4 comentaris:

ferran ha dit...

felicitats per l'estrenada al peladet.. es guapo... eh!!!
doncs ara ja podeu continuar entrenant...jeje... que aquest estiu anirem a una pared una miqueta mes alta i mes freda... ens esperan les jorasses !!!

petonets guapetons

ferranet

Mingo ha dit...

Aquesta no l'he fet però la revolta dels nyerros que està als costat i la Jordi Jutjar que està més amunt, estan molt bé.
Moltes felicitats

en Girbén ha dit...

Si avui no digués la meva rebentaria.
I quin goig més escàs, Laura, aquest de poder retornar a la pedra que volíem... Quantes, entre el Peladet, Terradets i la Regina, podria explicar-ne? Una vintena?
Amb un colze que fot pena no estic per a festes, tanmateix vull homenatjar-te com l'excepcional redactora que arribes a ser.
Ja voldria jo que tots els diedres fossin com els que dius!

josep i laura ha dit...

Ferran,
qualsevol excusa és bona per escalar i si a més serveix per somiar millor que millor. Que mai faltin els reptes ni la il·lusió per encarar-los que és part del camí per fer-los realitat. Petons guapo!

Mingo,
prenc nota, l'ambient del lloc em va agradar molt i el tarannà de la paret encara més. Ara que com diu en Ferran a entrenar per poder-les fer que aquí no regalen res!

Girben,
merci, aquest blog ha acabat sent un quadern de viatge compartit i de pas la manera de recordar, malgrat el pas del temps, el més important de cada escalada, les sensacions i els amics amb qui vas fent camí. Quants cops hem anat a escalar una via perquè ens l'ha fet veure amb altres ulls, en aquest cas espero haver engrescat algú ha a atansar-s'hi, ja sigui pel lloc, pel diedre o pel simple plaer d'escalar que ja és molt! Espero que el colze vagi a millor que aquestes coses volen paciència i això és el que més costa.

Salut, tàpia i alegria!