ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

** Diablillos, 70m, V+, Esperó Remacha, Sant Llorenç de Montgai

diumenge, 22 d'abril del 2012


Darrerament a la que em despisto acabo a Sant Llorenç de Montgai, que si fa mal temps, que si només tenim un parell d'hores, que si mira quina bona pinta fa aquesta ressenya..., però avui la culpa és d'en Josep que encara està fora de combat i em deixa venuda al millor postor. Per sort encara queden ànimes caritatives i acabo encordada amb la Carla i en Pere (Tutu) que s'apiaden d'una escaladora òrfena i m'ofereixen un cap de corda amb l'única condició de que els hi faci un munt de fotos. 


Em sembla un bon tracte i passem a ser un trio, evidentment com a convidada m'adapto a la via amb que els amfitrions pensen obsequiar-me i enfilem cap a aquesta ruta, tan distreta i desenfadada com el seu nom promet. Sant Llorenç té fama d'aproximacions molt curtes, però avui podem dir que ni tan sols existeix i el que sol ser una avantatge aquest cop resulta inconvenient, perquè el primer llarg t'agafa completament en fred i té una entrada on cal tibar amb gust i ganes.


Una placa d'aspecte un xic tenebrós t'obliga a equilibrar-te sobre presses romes, per sort un parell de bones fissures et donen la clau per trampejar el desplom. Curt, però intens, té un punt de malícia que fa que el pas surti al darrer moment quan ja no et queda cap més cantell per explorar.


Un cop sobre la placa la navegació és torna plàcida i sense més misteri que anar rere els bolts que et marquen decidits el camí que has de seguir. Un flanqueig d'equilibri trenca la monotonia del metall i un mur que es redreça mentre vas jugant amb bones bústies et deixa a la primera reunió. 


La segona tirada s'enfila per la dreta de l'esperó per un pany de roca vertical, però amb un tacte i uns cantells que són tot lo contrari dels anteriors. Ens delectem en una roca terriblement adherent i tan fissurada en totes direccions que fa inútil la tasca de buscar la millor pressa perquè totes són bones.


Els darrers metres tenen un punt d'emoció, de sobte roca vermellosa de pèssim aspecte i els bolts que van cap allà enfilant pel dret. Però no! amaga unes bústies que són una meravella i et fan gaudir d'aquesta verticalitat inesperada abans de rematar al cim de l'esperó. 


Ja està, no hi ha més, dos llarguets per entretenir-se una estona mentre la vista llisca sobre l'harmonia del pantà i el poble dormit als seus peus. Escalada de plaer, per dies mandrosos i sense complicacions que de tant en tant també van bé!