ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

**** Fills del Vent, 210m, V+/A1, Canalda, Solsonès

divendres, 16 de març del 2012


Canalda és un nom que per si sol ja dóna més informació que moltes ressenyes, però és un nom que pronunciem amb la boca petita i molt de respecte. La seva fama de verticalitat, graus ajustats, roca en la que cal una dosi extra d'imaginació per equipar i un sisè sentit per localitzar les poques assegurances que hi brillen ha demorat més del desitjable la nostra primera visita a aquest racó de món que ho té tot per seduir uns esperits sensibles com els nostres. Però tard o d'hora tot arriba i res com una data tan senyalada com un aniversari per fer un pas més en el nostre particular viatge vertical. Així que aprofitant l'avinentesa em demano de regal una vieta i deixo per en Ferran i en Josep la tasca de sorprendre'm amb l'elecció.


Tenen el bon gust de decantar-se per la Fills del Vent, decisió meditada i encertada ja que al ser una de les vies “amables” de la paret és perfecte per una primera visita. Estic encantada amb el regal, però no les tinc totes, així que deixo per en Ferran l'honor d'inaugurar la via a l'espera de veure el què hi ha de cert en totes les històries que he escoltat. 


I tenen raó, l'escalada és encarar una panxa rere l'altre, navegar per la paret en busca del millor pas i agafar aire fins el proper seguro perquè no el veuràs fins que el tinguis a tocar. És una escalada de perfils rodons, cantos romos i cop de gas, que requereix bones dosis de decisió i fe en tu mateix. 



És una escalada feta de sensacions contraposades, que esvaeix els dubtes amb una roca esquerpa en la què sempre trobes la presa al darrer moment, la bústia amagada o el cantell precís que ens permetrà continuar amb aquest joc de boids. 


El que més sobta és que per més que aixequis la vista és difícil endevinar el que tens per davant, perquè els ulls no van més enllà de la primera panxa o el petit desplom que la segueix. Tot i així, dos llargs han servit per posar-nos a to i en Josep demana pas, disposat a treure l'entrellat del relleu gaudinià que té per davant. La paret recorda un gran llençol que algú ha sacsejat amb força oblidant-se d'allisar-ne les arrugues, un pell rebregada en mil plecs que ens entestem a explorar. 



Poc a poc li trobem el gust i la lògica a aquestes panxes que malgrat tot continuen sent incertes. De sobte arribem a una feixa i la línia recta torna a fer-se present al nostre camp visual. Una placa magnífica, absolutament fora de context en aquesta paret de còdols i sostres, en la que el “jefe” de la comarca fa estona que va per feina a le Patron Bunny. 



El seu recorregut és paral·lel al nostre, cosa que ens permet de gaudir de conversa informal i informació de primera mà de cadascuna de les tirades. Mentre xerren, els companys han decidit que ja és el meu torn i com que ja és hora que faci algo de profit encaro la placa no del tot convençuda. 



Però les pors em duren poc i davant la contundència de les regletes que clivellen aquest pany gris no puc fer altra cosa anar amunt. El tacte de la roca sedueix des del primer moment, passos d'equilibris combinats amb alguna tibada li donen un encant molt particular a aquest llarg atípic en aquest indret. 


La paret, però, ràpidament ens posa de nou en situació i un flanqueig aeriament emmarcat ens retorna a la realitat de Canalda, panxes en les que aprens a levitar per sobre dels teus dubtes. I sinó que li diguin a en Josep que traça giragonses entre baumes i desploms en busca del pas franc. 


Però ja fa estona que tenim assumit que el nostre camí mai va pel dret, sinó que cal jugar amb el que la paret amaga i descobrir-ne els punts febles que ens permetran assetjar el bastió. Els companys, però, juguen fort i no li fan lleig als sostres que els hi surten al pas, ja és ben cert que l'experiència és un grau! 


El darrer diedre abans de la reunió resulta ser el tram més obligat de la via, passos finets sobre cantos sorrencs, un pitó mig sortit i herbes inoportunes són el còctel perfectes per accelerar les pulsacions al més seré, l'ambient està garantit. Així que per deixar que en Josep és recuperi de l'estrès li robo descaradament l'últim llarg fent valer tan subtil excusa. 


És una tirada que, superat l'ensurt del primer sostret que has de fer alegrement sense que se t'acudeixi caure, requereix més traça que grau. Ara que si tens ambdues coses no t'anirà pas malament i t'estalviarà de fer invents amb tascons impossibles de col·locar i merlets prodigiosos per sortir-ne amb la dignitat intacta del darrer desplom. 


Val a dir que la ressenya no menteix quan diu que aquest flanqueig és tan obligat pel primer com pels segons, així que no s'hi val a badar perquè la via manté la tensió fins al final. I ja està, ja ho tenim, la nostra primera via a Canalda. Se'ns dubte un regal d'aniversari d'aquells que no s'obliden i menys en tan bona companyia. 


La baixada és distesa i alliçonadora, l'aprofitem per empapar-nos del coneixement dels locals de cara a futures visites perquè és impossible no sucumbir a la bellesa salvatge d'aquesta escalada on compromís i dificultat són obligades. La solitud i aquest tarannà esquerp són el seu major atractiu, un repte que tenim clar que cal afrontar escalant amb sinceritat i valentia. 


9 comentaris:

Parce ha dit...

Bufa Laura!! M'has traslladat al paradís!!

Feliç aniversari i fins la propera.

Mohawk ha dit...

Canalda!, ja tocava!!

Ara sí que us puc dir que Benvinguts al Paradís!

Felicitats!

josep i laura ha dit...

Ei Parce,
mai m'hagués imaginat que escalar es podria convertir en algo tan màgic del que seria incapaç de prescindir. Però el millor de tot és que aquest paradís és compartit per un munt de bons amics!

Mohawk,
sí fa temps que en teniem ganes, però ens costava decidir-nos. Però vist que era el meu regal d'aniversari hauria estat molt lleig rebutjar-lo jejeje. Ara hem de posar-nos les piles per anar forts i continuar gaudint del Paradís. Per cert que tal el genoll que s'apropa la calor i aviat els piolets ens faran nosa!

Salut, panxes i alegria!

Llorenç ha dit...

Bones! veig que vau tenir bona companyia! te la seva magia entrar a Canalda!felicitats!

llembresku ha dit...

Eis gent!!!! Moltes felicitats, per l'aniversari i per la via!!!
Salut!!!!!!

josep i laura ha dit...

Bones Llorenç,
bona companyia, un dia immillorable i una via genial, d'aquesta manera sí que dóna gust fer anys jejeje.

Llembresku,
merci, vam ser una cordada maresmenca a Canalda, però hi ha molta feina a fer, així que ja trigueu a fer-hi una visita!

Salut, tàpia i alegria des de Cormayeur!

ferran ha dit...

quin dia mes maco, inovidable... i el relat de lo millor de lo millor dels blogs que hi han, i jo estava pensant que de tant en tant hauries d'escriure en algun diari, ho fas massa be per no aprofitar aquest talent
molts petonets guapos
ferranet

ah! i benvinguts de nou a catalunya, el millor pais del mon

Marta Espin ha dit...

Que guapus! i quin excel.lent relat. estic orgullosa d'en ferran i de compartir tan bones estones amb vosaltres!!! felicitats laura!

josep i laura ha dit...

Ferran,
a partir d'ara deixo que em facis de mànager jejeje. El teu optimisme i alegria són contagiosos nen i així és impossible no sortir content d'una via. Ahhh i tens raó, Catalunya és el millor país del món, però darrerament també dels més cars!!!De totes maneres merci per la rebuda guapeton.

Marta,
ja estàs ben distreta amb la peça que t'has buscat, però el que és segur que bons moments no faltaran mai. Els seguirem compartint!

Salut, tàpia i alegria!