ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

*** Ful de Sac, 110m, V+/A0(6a), el Setrill i Ocell Garratibat, 65m,V+, Cap de Guerrer, Agulles

dimecres, 11 d'abril del 2012


Aquests dies encertar on anar és com apostar a la ruleta russa, caurà el ruixat però no saps on i l'únic realment tangible són les ganes d'escalar. Aquestes sí que són impermeables a tempestes, calamarsades i un ampli etcètera de fenòmens meteorològics per més adversos que siguin. Avui, però, és dia de treva, així que fent gala de la meva fe cega (i interessada) en els senyors del temps aprofito per atansar-me de nou a la muntanya màgica. 

  

Realment qui li va posar aquest nom part de raó tenia, perquè davant aquest escampall d'agulles, cada una més esvelta que l'anterior costa decidir-se. Deixo per la Montse la tasca d'encertar la línia més airosa i, despreocupada, em deixo portar pel plaer d'escalades imaginàries a les més inversemblants d'aquestes parets. 


Tindria feina per estona si no fos perquè la realitat és força menys prosaica i toca escalar una placa vertical, de pressa menuda, tacte desagraït i temperatura molt poc raonable, vaja tot un regal! Però de fet no és res més que el típic primer llarg d'Agulles, on cal aixecar-se uns metres del terra per fugir de la roca pòlida i l'ombra de les canals on som immersos, només que aquest té el plus afegit que no és gens fàcil. 


En Xavi, més agosarat que nosaltres, fa via cap dalt. Equilibri, moviments mesurats i enginy per superar el llavi que marca el punt d'inflexió de la paret, perquè a partir d'ara el rocam és d'una qualitat excepcional, rugós, aspre i agraciat amb uns cantells que treuen la respiració.



La paret és tallada a plom, però tenim com aliats uns raigs de sol que escalfen la roca i alegren l'esperit. Els dits poc a poc recuperen la sensibilitat i podem gaudir d'aquesta placa perfecte pels qui estimen la indefinició d'aquesta amalgama de còdols. 


No som els únics en deixar-nos seduir pels cants de sirena d'aquestes parets bombades on s'hi valen tota mena d'argúcies per enganyar aquesta geologia capriciosa. Però no és hora de badar, sinó de seguir concentrats en la paret que continua alçant-se insolent en un pedestal de línies netes traçades en blau.


El vent ens acompanya en el viatge robant tacte als dits, però llevat d'un darrer desplom l'escalada és distesa i encertadament aèria. Un darrer llarg que per no desmerèixer la resta té un panxa que et fa vibrar, breu i exigent, t'obre les portes d'un cim petit, fet de pedra solta, sabines antigues i incautes víctimes de les pluges. 



 

Una desgrimpada senzilla i un únic ràpel ens retornen a l'obaga de les canals. La via ha estat curta, però intensa, tot i així les nostres ganes de seguir escalant encara no s'han esgotat. Per sort som al lloc perfecte i no ens costa gens decidir-nos per una nova agulla que cap de nosaltres havia trepitjat encara, el Cap de Guerrer. 


Aquesta és a tocar del refugi i són tan sol dues tirades, més senzilles que les anteriors, però amb les assegurances justes, compromís i dificultat en la justa mesura per haver d'escalar concentrat. Al primer llarg has de resistir la temptació dels bolts que marxen a la dreta, però si no sucumbeixes a la brillantor del metall descobreixes que el traçat cerca el pany més lògic.


Una travessa sobre el buit que et permet superar les petites lleixes en que s'encavalca la barbeta del guerrer i esvaeix els dubtes a còpia de bons cantells. La segona tirada arrenca amb un mur tan curt com deliciós, de presses escandalosament atractives i moviments precisos. 


 La resta, una escalada agradable que busca sempre el camí més evident i un cop al capdamunt de la testa un vent de mil dimonis, un ràpel retallat al buit i ja som de nou a peu pla. Ara sí que donem per finalitzada la jornada, les ganes d'escalar momentàniament apaivagades i dues noves agulles a la butxaca, aquest cop la ruleta del temps ha jugat al nostre favor! 



3 comentaris:

molimolano ha dit...

Tens raó, vaig encertar en una línia ben airejada eh, fred, vent i verticalitat, jo que t'havia dit que no estava fina i que tenia els braços trinxats, quin cas.
Fins aviat wptns!

Jaumegrimp ha dit...

Un parell de bones agulles, amb fred i humitat el primer llarg de la Ful de sac és especialment desagradable, sort que superat el llabi el rocam és per flipar!!

josep i laura ha dit...

Ei Montse,
el dia que em diguis que tens ganes de tibar m'enduré pedals, fifi, ungla i tot l'arsenal perquè la teva percepció de via tranquila és relativa jejeje. Això sí tenies més raó que un sant lo referent al fred!!!

Jaume,
comprovat el fred no millora gens l'adherència, això sí t'espavila en un instant. Per sort, passats els primers metres la roca és boníssima i el solet ja et ve a veure. La Ful tant elegant com l'agulla i la del Guerrer al més pur estil de les arestes brucs, què més podem demanar!

Salut, tàpia i alegria!