*** Thoule, 100m, II/4, Valnontey, Cogne

divendres, 20 de gener del 2012

Portem ja tres dies picant gel i els braços ho comencen a notar, a més, com que avui en Víctor ha optat per canviar de cordada i la meteo en teoria és ingrata, ho tenim clar: toca descans. Evidentment del dit al fet hi ha un bon tros i com que l'enveja és molt dolenta no sabem estar-nos dins el sac quan sabem que hi ha gent que ja va per feina. Optem doncs per una solució intermitja, fer un descans actiu, que és tant com dir preparem material i a veure que ens deixa fer el temps.

Perquè les previsions sembla que van per bon camí i a un vent esmolat com agulles cal afegir-li un cel que no presagia res de bo. Això simplifica bastant la presa de decisions i en menys d'un minut tracem el pla a seguir, enfilar la a cascada que estigui més a prop del cotxe.

Simple, lògic i còmode, només cal veure quina és la via que ens depara aquesta assenyada elecció. Una ullada al plànol de situació no esvaeix gaires dubtes, però tenim al cap un estilitzat ventall gelat que s'alça a la riba dreta tot just passat el poble i que segons els nostres càlculs deu ser Thoule. Poca aproximació, grau assequible i ràpida d'escalar i encara més d'abandonar, adjudicada!

No som els únics que hem tingut aquesta pensada i quan arribem a la base ja hi trobem una cordada enfilada i una altra que ens trepitja els talons. Està vist que aquests dies serà difícil, per no dir impossible, no tenir companyia.

La cascada guanya al veure-la de prop i això que de lluny ja s'endevina prou bonica. Ara que veient la cortina del segon llarg, de nou ens envaeix la certesa que aquí la graduació té matisos que no acabem de copsar.

Els primers ja són dalt i és el meu torn. Tinc tota la planxa gelada per mi soleta, pico amb gust i ganes i el gel respon estellant-se en fragments de totes les mides. Dies de fred intens li han donat consistència de vidre i per més que intentis ser delicat volen projectils que no sempre impacten al buit. 

La cascada és força freqüentada, prova d'això són els abalakov que trobes arreu, però no precisament als lloc més oportú, sinó a la línia de tir de les cordades que et precedeixen. 

Així que cal buscar un racó més apropiat per observar-los mentre enfilen el tram més dret de la cascada, una fràgil cortina, avara en gel i amb tan sols un pas factible que promet diversió. 

S'ho prenen amb calma, cosa que no seria gaire inconvenient si no fos perquè el vent ha decidit que li agrada el lloc i ens està deixant més tiesos que els carambanos veïns. Però tot arriba i quan és el torn d'en Josep, comprova que, per si amb la verticalitat de la tirada no en té prou, les cordes demostren una estranya capacitat de voleiar amunt.

 Ja fa temps que sospitem que en gel la perspectiva sempre enganya i aquest cop no n'és una excepció, el que des de baix sembla vertical acaba tirant enrere. Darrer tram intens, delicat i per sort breu! 

El dia s'està girant per moments i la neu que cau ja no és la tan sols la que arrossega el vent. El fred passa a ser el protagonista de la jornada, sec, tallant, amb la prepotència del qui és sap guanyador de la batalla. Però abans de donar-li el gust encara ens queden ganes de fer una darrera escalada endreçant el primer llarg.

I ara sí, un cop reconeguda la via en la seva justa elegància, donem la jornada per ben aprofitada i tornem al caliu de la furgoneta enmig de la nevada.