***** Via dels Alfons i Visionaris (sortida), 250m, 80º/M5+, Cambra d'Ase

diumenge, 4 de desembre del 2011
Quan fa temps que no toco roca en tinc ganes, però és l'alpinisme el que em té el cor robat i quan s'apropa l'hivern la sensació és prou potent per fer-me sentir per un instant tota la fredor de la neu que està per venir. Es desvetlla un enyor que cada temporada és més intens doncs el fred s'està tornant un visitant estrany i breu que sempre ens deixa insatisfets.

Aquesta tardor desendreçada amaga sorpreses, però aquest cop la meteo juga a favor nostre i és el Pirineu Oriental el que es guarneix amb el mantell d'argent que tan ens agrada.

És fàcil suposar que no som els únics en deixar-nos temptar i resulta d'allò més curiós veure un munt de gent amb piolets a l'esquena pujant per unes pistes d'esquí sense gens de neu.

Però el circ és ben blanc, un blanc esponjós que s'avisa traïdor perquè aquest cop el tapís és tènue, el just per amagar la roca i fer-nos creure que les línies són muntades. Però ja ens va bé deixar-nos enganyar i cadascú tria la línia que més li abelleix. En Josep i en Pere marxen d'exploració i en Jordi i jo ens decantem cap a la que ja dúiem en ment Visionaris o Alfons.

A en Cèsar i Salva també els hi cau en gràcia i s'apliquen amb ganes a la paret que des del primer moment esdevé sincera doncs és tot el que prometia vista de lluny.


Verticalitat, neu inconsistent, absència total de gel i molt de mixte, vaja que segur que no ens avorrirem! Escalfem al primer llarg i després d'un tram curt de transició comença l'escalada de veritat.

La via ressegueix una cicatriu de roca que s'arqueja fins enllaçar amb les plaques de la part alta de la paret i pel camí cal lidiar amb alguns estretaments on amb prou feines s'hi enganxa una neu de sucre en pols.

Els companys, però, són traçuts i aprofiten amb seny els poc que aquesta enfarinada dóna de sí i sense gairebé clavar piolets aconsegueixen esgarrapar metres a aquest sense sentit que tan ens fa gaudir.

Les reunions no són precàries, són directament inexistents, a la via no trobem res, ni un trist pitó d'aquells que tan alegren l'esperit en aquestes sòbries parets. Toca improvisar i triangular, doncs dos pitons per un parell de cordades deixen molt marge de maniobra als friends que no sempre s'adapten bé a aquestes fissures gelades.

Però som bons companys i compartim material, alegries i trossos de neu (que no gel, perquè ja ens agradaria que n'hi hagués) que ens llencem uns als altres. En compensació fotos, no tantes com voldríem, però si des de molts angles diferents i amb cada cop més blanc als peus.

És difícil parlar de llargs, de dificultats o graus doncs les condicions són sempre diferents i els escaladors encara més. El que sí és cert és que la via és bonica, no té la bellesa directa d'una goulotte, però en canvi té una elegància delicada, com la d'una teranyina que s'esfilagarsa si la tractes bruscament.

L'escalada és compromesa, va pel vessant més sostingut del circ i està molt just de condicions, però lluny de ser un inconvenient la fa més interessant, més intensa. Diedres, canaletes, plaques gebrades es succeeixen en un joc d'equilibri i destresa que permet esgarrapar metres a aquesta paret amb pocs trams senzills i on el millor punt de tracció sol ser herba glaçada.

Tècnica, imaginació i nervis temperats són les eines necessàries per avançar segur per aquest terreny inestable i en Jordi en això és un mestre, els companys tampoc es queden curts, tant és així que abans del que voldríem la paret ja fuig avall i el pendent s'ajeu cap a l'amplitud de la carena.

Llum, gent, molta gent i més vent encara que mossega i glaça malgrat l'alegria del sol. Desistim d'esperar en Josep i en Pere que encara estan fent feina a la paret i girem cua escortats per un munt de francesos que tenen envaïdes les canals veïnes.

Desfem passes per un llom amansit que baixa suau cap a la vall on una corrua de pics nevats li fan de teló de fons. - Poca neu encara, penso, però avui és difícil proferir cap mena de queixa. La via té caràcter i és un must d'aquells que es donen tan sols en temporades afortunades que són ben poques.

Tardor encara i ja hem tret la pols als piolets, les sensacions són bones ara queda veure el que ens depara aquest hivern que està per venir. Esperem que no es faci de pregar!