Hia parets que son mitiques i no te perque ser la mes llarga, ni la mes dificil, ni la que te els passatges d'escalada mes disfrutons, ni roca orgasmica.... La paret nord del Vignemale no te res d'aixo, pero sense cap mena de dubte es la gran paret del Pirineu i la seva escalada tard o d'hora sempre te un raconet a l'agenda de tots els escaladors de llarg recorregut. Els encants d'aquesta paret es la seva contundent linea directa a cim de gairebe 1 quilometre vertical, una muntanya que colocada en el seu conjunt als Alps no desentonaria en absolut. La ruta classica es tant evident com perdedora, una roca que no ens deixara abaixar la guardia en cap moment, un recorregut on sovint la major dificultat esta a la glacera abans de trepitjar la paret. Un llarg, llarguisim horari que posara a prova el nostre bon saber fer si no volem gaudir d'una bonica i freda nit estelada en els seus bivacs inexistents. La nord classica de Vignemale es quelcom mes que una simple escalada, per nosaltres ja fa uns estius que ha acabat essent tot un repte i de moment la muntanya ens guanya per dos a zero
Tornem a donar per bona la tactica que vam emplear en el nostre primer intent fa 3 anys enrrera i deixem la furgo al llac d'Ossoue i empleem la tarda en arribar fins al refugi d' Oulettes, on ens retrovem de nou amb el millor guarda/cuiner del Pirineu que coneixem, en Juan Tomas, que ens estira de les orelles per no haver-lo anar a visitar aquesta pasada primavera en la nostre "llunatica" incursio per Gavarnie per escalar l'Arlaud-Souriac. Ens assegura que aquest empipadors nuvols d'avui, dema no hi seran i un cop mes l'encerta! A la poca estona com per art de magia es van diluint fins que la nostre anhelada cara nord s'acaba vestint amb els calids i sensuals colors d'un nou capvespre. Per fi el nubol s'esvaeix i l'espectacle de la nord mes alpina torna
A matinar toca, negra nit i ja dirigim els llums dels frontals cap a la glacera, aquest any esta irreconeixible, la gran quantitat de neu caiguda ha canviat el gel negre per unes grans esquerdes que fan fredar, per sort encara aguanta un estret i vertiginos mur de neu que ens facilita el pas. Gairebe al mateix temps arribem tres cordades a peu de via i curiosament cap d'elles ni es molesten en anar a mirar la caracteristica veta verda d'ofita que es per on s'inicia la via original. Jo si que em prenc la molestia i el poc que veig en la mig foscor de la matinada no m'afalaga massa... 1 pito a 2 metres del terra i despres res de res cap a munt, sobre un terreny improtegible, força vertical i presses invertides, optem per imitar als veins sense perdre gaire temps. Un estret i vertiginos fil ens permet superar les capricioses esquerdes d'aquesta temporada
La paret esta a tocar davant nostre, pero un vertical tall d'uns 10 metres a la rimaia ens obliga a fer un rapel d'un bolet que tallem amb esforços a la compacta neu. Tinc l'errada d'entrar a rapelar amb els gats i surto disparat avall, Laura que em reassegura ve al meu darrera quedant els dos penjats com fuets, ella per sort encara te els grampons i pot ajudar-se del precari piolet clavat que ens ha frenat. Començem be!! Superar la vertical rimaia per arribar a la paret ens va suposar rapelar 10 metres d'un inquietant bolet de neu
Els primers 8 metres som totalment verticals, roca humida, dits glaçats i el cos encara tremolant
del ensurt, no vull ni pensar en una segona ostia en tant pocs minuts! per sort en no res entrem a una evident vira que es deixa fer molt be. Les tres cordades hem entrat per llocs diferents i una d'elles al anar a mirar per on passar, s'ha enfonsat el pont de neu sobre el que estavem sense cap consecuencia. Tot i haver entrat mes amunt que els altres a la ruta, en no res estem tots a la par i decidim no entrar aqui en cap cursa, calma, bons aliments i que corrin ells.... Els primers llargs tenen passatges prou verticals i no sempre tenim la certesa d'estar en la ruta correcta al anar trobant claus diseminats per tot arreu. Al arribar a l'R2 com no pot ser d'un altre manera quan tens cordades per sobre, sense avisar impacta una pedra a la seta de la meva motxilla que talla tot els tinc a dins i les claus de la furgo las deixa en tres troços. Quedo blanc del ensurt, m'ha anat de nomes 2 dits!!!. Començo el llarg carregat de dubtes i pors, el terreny descomposat i perdedor tampoc ajuda gaire a possar calma. De cop i volta sento com xiulen una canço alegrement al meu darrera, em giro i em trobo un simpatic frances que frega la seixantena que m'adelanta a pel, sense casc i en deixa anar el classic: Bon jour!!
En aquest tram de ruta trobem els pocs passatges que et fan gaudir del gest de l'escalada, primer un curt i intens desplom amb generos canto, despres una placa llissa ratllada per dos fissures i per acabar el tram de l'aresta intermitja, un bonic diedre. Val a dir que anem trobant mes material del que podiem esperar a la via, gairebe sempre pitons. A la part superior del espero les vistes i l'ambient son impagables. Es just aqui que parem per primer cop a fer un mos que ens adonem que a pesar de no correr el mes minim encara sortirem en un horari prou digne. Superant un curt pas desplomat de generos canto cap el final de l'aresta intermitja
Bonic diedre just on comença la tetrica roca fosca de la zona esquistosa
Bonica i facil fissura al darrer llarg. La porta de sortida a l'incertesa d'aquesta llarga cara nord
La nostre ressenya
10 comentaris:
Sou uns putos cracks, felicitats !!!!
El Pirineu se us està quedant petit.
Una abraçada,
Joan
Enhorabona com dieu una gran clàssica, jo la vaig fer als anys setanta i ens va agafar una tempesta de llams i trons arribant a l'aresta de Gaube.
Una gran clàssica que no pot faltar en el curriculum. Enhorabona, la via està be, però el conjunt és extraordinari, felicitats
Una altra bona via! Veig que hi havia molt d'ambient a la paret. Quan vaig anar-hi ens va tocar bivaquejar a la sortida (anàvem 3 i érem joves), i encara tinc el fred clavat al cos!!
ALPINISTADEREVISTA, no home no!! necesitariem varies vies per tastar una petita part del Pirineu, pero ja saps que el genere huma es inquiet i curios...
JOAN ASIN, no em vull ni imagina el que te que ser alla dalt aguantar un maguda com les vostres, ens va sorprendre no trobar cap lloc adecuat per bivaquejar, en vista de la quantitat de gent que li agrada veure sortir el sol a la paret.
MINGO, si, l'escrit ho acabem amb la frase mes o menys com tu dius. Aquestes ascensions son un tot, desde que surts fins que arribes.
GATSAULE, doncs si d'ambient per timba i gent no ens va faltar a la paret en cap moment, pocs cops he escalat amb tanta tensio, poder va ser les primeres tirades que no ens van deixar cap mes ensurt. Nosaltres amb rao o sense teniem clarisim que no fariem bivac a la paret i per tant la motxilla anava ben lleugera, carregar per aqui amb massa pes, al final acaba passant factura i l'inconscient et diu: si portem per passar la nit, doncs a fer-ho servir!!.
Salut, tapia i alegria!!!
He, he, nosaltres també anàvem lleugers..., per això encara recordo el bivac!! Bé, si seguiu així algun dia us hi trobareu, no falla!!
Felicitats...impresionant!
M'hi haig de deixar caure....
GAT, a hores d'ara encara alucinem que tantes i tantes vegades ens la hem jugat en els horaris, l'activitat o el platejament i encara no hem tastat un bivac no previst, tenim clarisim que el dia que ens toqui fliparem en colors.
PERE, un consell, si hi vas... no et deixis caure que allo esta massa amunt!
Be capullades a part..., certament es una paret que tal o d'hora s'ha de tastar, despres ja sera questio de cada un si la vol repetir o passar pagina.
salut i muntanya!
enhorabuena.vaya reseña profesional que os habeis marcado!!
nosotros enfilamos directamente por el filon de ofita verde con un paso de fé entre el glaciar y la rimaya y resulta un largo muy vertical, guapo, de casi 60m. y de roca muy compacta practicamente equipado (incluso con varios parabolts). La zona casi arriba que marcais de expo, uff uff vaya distancia que hay entre esos dos clavos,miras abajo... no es dificil pero...Un abrazo cracks y a ver si coincidimos por los montes!!
Un saludo brothers! la franja de ofita quizas de dia se vea mas claro, pero alli de noche te aseguro que todos los gatos (o seguros) eran pardos. Yo me lleve la misma impresion que vosotros el tramo de via mas acojonante que no permitia error era esa suave rampa de roca leprosa cerca de la arista.
Seguro que coincidiremos, todos parece ser que tenemos gustos muy parecidos a la hora de elegir vias!!
saludos y bivacs!!
Publica un comentari a l'entrada