*** El somni d'en Rossell, 485m, 6b (Vº oblig). Dent d'en Rossell, Queralbs.

diumenge, 25 de juliol del 2010
Tinc ben present el record de quan vaig veure per primer cop al meu davant una majestuosa muntanya. Tambe recordo haver-me fet l'inocent pregunta, de que si algun esser huma seria prou valent i boig de pujar per aquelles inacabables i verticals parets. Durant molt temps la pregunta no va tenir resposta. Aquelles muntanyes impossibles eran les Roques de Tot lo Mon i la Dent d'en Rossell, vistes per l'inocent mirada d'un nen de 11 anys durant les seves primeres colonies d'estiu a la Farga dels Maristes a Queralbs.

Agost 1982, la generacio del Naranjito amb les Roques de Tot lo Mon al fons

Aquell nen ja pentina canes (moltes..), l'inocencia fa molt que la va deixar oblidada en algun raco inconfesable i aquella pregunta sobre els essers inhumans capaços de pujar aquelles roques de noms tant singulars, es va anar esvaint en un sorneguer somriure ja fa molts anys. Ara era el moment de tancar el cercle, era el moment de de trasformar-me en l'heroi imaginari que mai havia estat a la meva infantesa. Ben mirat no se com he trigat tant en apropar-me fins aqui, ja que les caracteristiques d'aquesta paret tenen molts alicients com per haver-la tastat abans: Alta muntanya, cara sud en alçada, roca cantelluda i rutes verticals. El moment ha arribat!

la paret i la ruta vistes desde la central hidroelectrica del Burret ( alguns noms mai canviaran...)

Sempre que anem a un lloc nou ens agrada coneixer el sabor del pa que s'hi dona fent la seva gran classica, pero la d'aqui, la Tardor d'en Neprejuda ens sobrepassa una mica de grau i a sobre amb el segell d'en Pep Vila que ens acaba de fer defugir la mirada cap a un altre costat. L'escollida es El somni d'en Rossell, la ruta mes llarga de la paret, força nova i cosida a parabolts. Una curta i agradable aproximacio i ja estem a peu de via, els dos primers llargs tenen caracter, pero ja fa dies que vaig amb la moral pels nuvols, m'encordo i enfilo confiat amunt, just abans de el primer xapatge un cantell arrodonit m'escup avall quedant tot el meu pujat ego pel terra ( i mai millor dit). A la segona xapa veig un maillon d'abandonament, comencem be... sort que nomes quedan 500 metres. Quan estic al pas no m'extranya que algu ja hagi decidit tirar avall tant aviat, cal una estirada força llarga i ja comencem a veure el que sera malauradament la tonica del resta de la ruta, moltes expansions pero amb ben poca logica, un pecat imperdonable si la via tal com sembla ha estat equipada per dalt i de grau obligat li donen un Vº!!

1er llar, travessa vertical i selectiva per qui vulgui tastar el pastis

2on llarg, passatges d'adherencia on cal apretar entre les xapes

Despres de les dues primeres tirades toca un petit passeig per arribar a la gran paret, al nostre pas anem trobant en tot moment molta ferralla dels paraallaus de l'antiga via del cremallera aixi con lluents xapes que ens van mostrant el camir a seguir en mig de la vegetacio, entre una cosa i altre encara trobem algun pas interesant per escalar uns metres.

el 3r, 4art i 5e llarg es un rostoll amb passos puntuals i intensos, el peatge a pagar per arribar a la paret superior

Un cop sota la vertical paret el panorama canvia radicalment, ara cal apretar de valent per superar passatges, a vegades per plaques tumbades i llises, a vegades diedres potents de generos canto. En la part central de la ruta l'itinerari ha estat escollit amb encert, llastima que l'equipament massa sovint et possa de mala llet amb xapatxes sense logica i a contrama. Reunions als llocs mes incomodes i inoportuns.

sortint de l'incomoda i volada R8, on hem va caler fer algun pas d'A1

Laura a la travessa abans de la placa en el 9e llarg

Un parell de llargs de placa força xulus ens deixa el bellmig del Amazones, mai hi he estat..., pero molt diferent no ha de ser al que trobem aqui. En tot moment les tirades ens donen una de cal y otra de arena, llargs exquisits i d'altres per oblidar. Tirades que ara cal ballar molt be sobre els pedals per arribar al xapatge en els passos d'Ao i a continuacio sortides en lliure que si vens amb el grau minim obligat, segurament recularas cap a casa capcot.

el somni s'en Rossell? o la selva metal.lica......?

Superant amb passos llarguisims d'artificial el llarg nº 11 ( els lolos li diuen 6b...)

Per sort la memoria humana es selectiva, per sort sempre sol recordar allo darrer que hem fet i aqui cal ser justos, nomes per escalar aquest dos darrers llargs, l'escalada ja ha valgut la pena, una autentica una obra d'art en via llarga, dues plaques de continuitat en el Vº/V+, que tot i ser prou llargues arribes a l'R amb ganes de mes , amb ganes de que no s'acabin mai tanta succesio de forats, regletes i altres virgueries geologiques que fa la roca en la part superior de la via . El darrer llarg es optatiu i es veu lleig, despres del que acabem de gaudir preferim quedar-nos amb aquest dolç sabor de boca i sortim caminant per una feixa a la dreta a traves d'un bosc cremat. La baixada tot i que te fama de ser complexa i perdedora, l'encertem a la primera i en no res estem a peu de via palplantats esbotzant un ampli somriure despres de mig quilometre d'excursio vertical. Potser part del somriure es que encara queda alguna cosa d'aquell nen inocent que somniava muntanyes impossibles.

Llarg numero 12, l'inici del pastis!!

Llarg 13, aqui no cal ser malestruc, una placa de continuitat per gaudir de principi a fi