ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

*** Stromberg, 130m, 6a (V obl.), Gorro Frigi i 98 Octanos, 140m, 6a (V obl.), Magdalena Superior, Montserrat

dissabte, 24 de juliol del 2010
No cal cap motiu especial per visitar Montserrat, és tan a prop de casa que qualsevol excusa és bona per anar-hi, així doncs no m'explico com poden haver passat sis anys des de la nostra última excursió vertical al Gorro Frigi. Ara, tots els mals fossin de tan fàcil solució com aquest! Aprofitem aquest cap de setmana en que el mal temps ens ha foragitat del Pirineu per atansar-nos-hi i de pas tastar una de les seves vies que encara no hem escalat, la Stromberg.

Les referències que m'han donat són prou atraients i per si ens fes falta alguna motivació addicional l'itinerari discorre per la cara nord-oest del Gorro, això vol dir ombra, factor molt a tenir en compte amb aquestes temperatures. Donada tan engrescadora combinació d'elements positius pugem per les escales dels francesos amb el turbo posat, de sobte la inesperada visió de la multitud de cordades enfilades a la veïna Magdalena Inferior ens deixa palplantats i aprofitem la pausa per recuperar l'alè.

Ara que ben mirat no sé de que ens estranyem, és un lloc perfecte per iniciar-se a la via llarga i la gent en fa bon ús. Amb la mosca darrere l'orella ens apropem a la nostra via, però no hi ha perquè patir, tan sols hi ha una cordada enfilada i en el temps d'equipar-nos ja han acabat el primer llarg, no ens destorbarem pas.

Li demano a en Josep de començar jo, la ressenya remarca especialment el tercer llarg i tinc ganes de provar el que sembla que serà el bombonet de la via. Així doncs hem toca també el primer i aquest ja no m'agrada tant, la roca és la típica de molts primers llargs montserratins, pressa arrodonida i un xic patinosa. Els abundants parabolts grocs fan de guia, el llarg és finet i mantingut, però a mida que guanyes metres i verticalitat la roca és fa més adherent i acabes arribant la mar de satisfet a la reunió.

Ara li toca a en Josep i comença el festival de còdols de totes les mides, colors i formes. Realment aquest llarg és un disfrute, l'únic inconvenient és escollir quina pressa t'agrada més. No me n'adono que ja soc escalant la tercera tirada, comença suau, però a la meitat és redreça de valent, però no hi ha de que patir.


Quan busques trobes el canto exactament al lloc on ha de ser i els passos s'encadenen de forma tan lògica que no pots més que donar-li la raó als qui elogien la tirada. Ja quasi som dalt, enllacem en un de sol els dos darrers llargs i mentre en Josep es baralla amb el pas més dur de la via, curtet i ben assegurat, però peleon, jo em distrec observant les evolucions d'una cordada al darrer llarg d'alguna de les vies que solquen l'elegant perfil de la Magdalena Superior.

Mentalment situo les vies que recorren aquest monòlit veí i... bingo, és la propera via que volem escalar avui, la 98 Octanos. Surto disparada cap dalt doblement motivada: ganes de veure de nou creu del cim, fidel testimoni de les meves primeres passes verticals i impaciència per enfilar tan fotogènic recorregut a l'agulla veïna.

Encarem el peculiar camí que baixa del Gorro Frigi i amb prou feines fem un glop d'aigua que ja som paret amunt seguint l'estela dels ja familiars parabolts grocs. Ben mirat la d'avui sembla una escalada temàtica (només vies amb assegurances de color groc) però us puc garantir que no ha estat pas intencionat, casualitats de la vida o misteris de l'escalada!

En Josep va fent en aquest primer llarg, fàcil, tombat i un xic trencat, completament aliè a les meves filosòfiques meditacions i més centrat en temes tan mundans com localitzar la primera reunió en aquesta basta paret.

La segona tirada segueix la tònica de la primera, amb la salvetat que a mida que guanyés metres es va fent més vertical, tot i que donada la grandària i abundància de presses no es complica en cap moment. Al tercer llarg, però, el panorama canvia radicalment, la paret és absolutament vertical i fins i tot desplomada, si a això li afegim que la mida dels còdols es redueix notablement ja ho tenim tot servit perquè en Josep hi passi una estona ben entretinguda.

Ara que falta una darrera cosa per explicar, aquest tram és generosament equipat i permet acerar allà on la pila s'acaba, així doncs amunt i a tibar que avui anem amb fam de roca. Després de barallar-nos amb aquest 6a i solventar-lo amb més o menys elegància el darrer llarg és un regal.

Continua essent ben vertical, però la pressa és genial i esdevé un flanqueig sobre el buit, preciós, aeri i vibrant, la millor manera de culminar la via. Ara sí que ens relaxem al cim i ens dediquem a gaudir de la magnífica panoràmica que ens regala la talaia que hem conquerit.

Les campanes del Monestir enceten el seu familiar concert avisant als turistes, de sobte convertits en improvisats fidels, de l'inici d'un nou ofici. No els hi fem cas, de fet formen part del tarannà i la mística d'aquestes pedres i nosaltres ja tenim la nostra particular religió que ens dóna goigs com els de la jornada d'avui. Les nostres icones no són res més que aquests perfils agosarats dels que pengen siluetes impossibles.