Ja fa temps que em vinc fixant amb les vies que obren els germans Masó, escaladors incansables que ens demostren que amb imaginació i ganes encara es pot fer molta feina per Montserrat. La sensació és que darrere cada un dels seus itineraris hi ha una petita història i només escalant-nos podrem copsar la màgia dels indrets perduts on rauen. Això doncs, aquí estic jo, disposada a descobrir un nou racó d'aquest intricat massís i feliç d'haver enredat en Lluís perquè m'hi acompanyi. La via escollida és senzilla i poc compromesa, una bonica excursió vertical que ens permetrà fer el cim de dues agulles que fins fa un parell de dies ni coneixia. En Lluís, tan gentil com sempre, enceta la via i així jo podré fer el segon llarg, el més interessant de tots segons l'acurada ressenya dels escalatroncs que duem.
Els més difícils són els primers metres, un xic patinosos, però ràpidament tomba i la presa és d'allò més generosa, així que en no res en Lluís es plantat al peu d'un mur força més vertical i que fa molt bona pinta.
És el meu torn i després de tants dies escalant fissures de granit no sé si m'hi sabré trobar en el conglomerat montserratí. Només hi ha una manera de sortir de dubtes, amunt!
Res a veure amb el llarg anterior, dret, roca magnífica, presa petita i adherent, en definitiva una autèntica delícia i l'equipament és per no patir gens. Se'm fa curt, curtíssim, vull més metres d'aquest mar de còdols tant adictiu.
És el torn d'en Lluís que puja gaudint tant com jo i els dos coincidim en que de moment la ressenya és plenament encertada en les seves apreciacions. El tercer llarg ens deixa al cim de la primera agulla, la Punta Pam a Pam, nom absolutament insòlit en la toponímia montserratina.
La gràcia d'aquesta senzilla tirada està en el flanqueig inicial, molt més fotogènic que no pas difícil. Assolit el primer cim, fem una curta travessa fins al peu de la segona agulla de la jornada, el Mirador de Sant Joan, nom molt més ortodox pel que són aquestes contrades.
Enfilo el quart llarg, una passeig tastant rocs de totes les mides i formes possibles i, a l'igual que a la primera tirada, amb tan sols un parell d'assegurances simbòliques que t'obliguen a prestar un mínim d'atenció. La reunió és en un còmode replà i amaga sorpresa, un inesperat i minimalista pot de registre que malgrat les seves reduïdes dimensions fa la seva funció a la perfecció.
Complert el ritual de deixar constància del nostre pas i satisfeta la nostra curiositat sobre les cordades que ens han precedit, encarem els darrers metres que ens separen del cim. Cal superar una petita panxa on s'ha de fer una darrera tibada, però en Lluís ràpidament veu on és el pas.
Una enorme bústia que queda amagada és la clau i un cop resolta aquesta darrera qüestió arribem dalt el Mirador de Sant Joan sense més contratemps. Pleguem cordes, refem material i gaudim de les vistes que per algo som dalt d'un Mirador, oi!
En resum, una jornada perfecte d'escalada plaent, contemplativa i de descoberta. Avui no tocava fer grau, sinó deixar-nos portar per l'esperit del personatge a qui és dedicada la via i descobrir els encants d'aquest parell d'agulles rarament freqüentades, malgrat ser al costat de Sant Joan mateix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada