ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

**** Anglada - Cerda, 350m, V+, Roca del Ordiguer, Cadi

diumenge, 18 de juliol del 2010

Per primer cop m'aixeco d'un bivac al Cadi sense haver passat fred. Per primer cop tastare una via al massis completament en roca, despres de tantes sobre neu. Per primer cop m'encordare amb dues persones que gairebe no hem escalat plegats. Lluny de que aquets neguits siguin un handicap, durant la esplendida aproximacio no deixa de ser una motivacio mes. Venim amb la fresca i amb ganes, tantes que ens hem plantat en hora i quart a peu de via. Just ara fa tres estius, el primer llarg que ara tenim davant ens va tirar avall per culpa de les nostres dubtes i indecissions. Normal..., quan estas al davant de l'esvelta Roca del Ordiguer, mostra el seu perfil mes arrogant i desafiant, es l'etern joc de saber descobrir les debilitats.
Ens repartim la via en tres trams i en Sergi s'ofereix a començar, pero als pocs metres no rutlla be, dubtes, indecissions... hem sona prou! desgrimpa i ens espera a l'arbret de sota seu. En Sergi reconeix que no te el dia i els hi proposo encapçalar jo els llargs fins que hem cansi i a llavors que en Lluis prengui el relleu. Per les seves cares entusiastes no hia gaire a discutir.
El segon llarg poder es on cal escalar mes i a sobre no es pot equipar tant com voldriem. Una placa que cada un de nosaltres la va fer a la seva manera particular. Per sort en els trams complicats i trobem algun pito, aixo junt a trobar les reunions amb expansions ens dona molta vidilla per anar amunt sense gaires miraments.

Val a dir que el dia no ha començat be, les 3 ressenyes que m'havia impres me las he deixat a casa i en Lluis les seves al cotxe, mal inici en una ruta d'orientacio com aquesta. Tant punt faig les primeres passes, trobo un paper caigut del cel davant meu i es... un croquis impolut!!! a vegades petites senyals com aquesta ens diuen que avui sera un dia afortunat, avui sera el nostre dia!

El tercer llarg s'inicia en una travessa a dreta facil pero improtegible i amb rocs inestables i just acabada trobem unes expansions a mena de reunio, amb bon criteri decideixo passar d'ella ja que esta sota el punt de caiguda de pedres, com dintre de no res comprovare. La via s'enfila per una ximeneia força vertical i amb un canto d'escandol, que fa fruir de l'escalada moltisim. Fins ara la ruta es molt evident resseguint una allargasada ximeneia, quan arribem a una estreta feixa s'obren varies alternatives, a mes.., el no veure els pitons de la reunio que esta amagada a la meva dreta no ajuda a sortir de dubtes.
Un petit passeig per aquest penjat balco de privilegiades vistes, ens deixa a un altre arbre i ara ja descobrim la segona part de paret que no veiem. Una sortida facil i vertical ens deixa a una rampa de roca absolutament leprosa, on cal afinar molt on trepitgem si no volem fer rodolar paret avall cap pedra
A partir d'ara trobem una succesio de ximeneies, força d'anar fent pero totes amb algun pas que ens fa apretar les dents, aqui tambe s'obren varies alternatives, pero mirant la paret amb els ulls dels classics i poc els papers sempre ens hem sortim amb encert. En Sergi em vol engrescar dient-me que la via ja la tenim al sac, pero saben com les gasten els classics m'estimo mes no escoltar-lo.
Segons la ressenya el llarg dificil era el segon, pero com sempre algun tram obligat i expo ens pot exigir molt mes de tarro, que no pas en un d'apretar de valent. Just aixo es el que ens trobem al penultim llarg despres de passar un caracteristic arc de pedra, una entrada molt vertical amb un parell de pitons i de cop i volta el no res... un desert que cal creuar i si vens sense papers es possible que marxis en direccio equivocada. Pero avui hem trobo, be, hem trobo poderos i m'acabo sorprenent a mi mateix mentres navego i gaudeixo de la travessa exposada a buscar un Camalot abandonat. Un cop a la R quan escolto algun esbufec i exclamacions dels companys, no em puc estar de recordar-li les seves paraules de fa una estona. El darrer llarg segueix la tonica de la via, passos exigents que no donen treva fins el darrer metre.
Ja nomes falta resseguir el fil de l'aresta fins que una succesio de fites ens duen avall. Es nota pels codols petits, abundants i inestables que poca gent aquest estiu ha trepitjat per aqui i cal parar les antenes fins el darrer moment. Un cop a la canall del Cristall, fins i tot trobem una bona congesta de neu resultat d'aquesta primavera tant generosa en el solid element. En resum una via directa, bonica i molt recomanable on a tots els llargs cal escalar i com sempre passa al Cadi... nomes per l'aproximacio pels seus boscos i les vistes tot esforç esta plenament recompensat.


2 comentaris:

Jordi Lalu ha dit...

No és que vulgui semblar desconsiderat, però afinaria la punt..., uació. On diu Cerda hi afegiria un accent si no voleu que en Cerdà us posi un pleit per ofensa greu, al Cadí li clavaria el seu accent de tota la vida, i a l'Ordiguer li restituiria l'apòstrof que -igual que l'accent de la serra- ha presentat des de l'època dels nostres avantpassats caçadors-recol·lectors, com a mínim.

Joan Aguilà ha dit...

Hola Josep i Laura.
Primer de tot enharabona pel blog, els vostres relats fan que vulguis que no s'acabin, teniu una narrativa que enganxa de veritat.
Ahir vam anar a fer la via amb la vostra resse ja que volíem fer la clàssica i us he de dir que la ressenya ens va anar de fàbula, només us volia puntualitzar si em permeteu i sense cap ànim més que pensant en les futures escalades de gent que vulgui utilitzar la vostra resse, que de la R6 ( a la plaça ) a la R8 no hi han 60m sinó 50 si desmuntes la r6 i et poses a sota el diedre com fa tothom i que un cop arribes a la R8 a l'arc no hi ha reunió sinò que s'ha de muntar.
I per últim a la travesia del 8 al 9 llarg i trobarem un pitó una mica amagat just al mitg del flanqueig amb lo qual et salva bastant el cul de pèndol.

Espero haver col.laborat.
salut i muntanya !!!!
joan.