ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

**** Arete des Papillons, 250m, (desnivell), 6a, Aiguille du Peigne, Chamonix

Dijous, 8 de juliol del 2010
La canicula que esta patint el Massis de Montblanc aquest dies, desaconsella per complert enfilar-se a cap aresta nevada o itinerari amb risc de caigudes de pedres. A mes a mes ha tornat l'inestabilitat meteorologica tipica de l'estiu que fa que les ascensions siguin de jornada unica. Un cop mes hem arribat amb la motxilla a vessar de projectes i escalades a dur a terme i un cop mes la realitat i la muntanya ens possa al nostre lloc. davant aquesta situacio optem per escollir una aproximacio curta a una via rapida de pujar i baixar. L'esvelta Aiguille du Peigne que senyoreja sobre la capital Chamordiana es l'escollida.
En poc mes de mitja hora desde l'estacio intermitja del teleferic ja estas a peu de via de l'Aresta dels Papillons (papallones), que sera l'acces per assolir el cim de Peigne. Hem vingut amb el trio d'Euskadi, ells estan mes forts i per tant mes agossarats en els seus plans, tenen al cap escalar pel pilar NW una potent via de Gaston Rebuffat. Nosaltres ens decantem per la via normal de la cara Oest. Abans d'arribar a encordar-nos ja tenim la primera baixa, en Victor no es troba gaire be i es queda en l'estacio a esperar-nos. Hem estat els primers en entrar en aquesta "assequible" classica, un petit privilegi pel qual cal matinar força. Els bascos tot i ser 3 cavalquen a tota velocitat per l'aresta i en no res desistim de seguir el seu ritme.
Quan girem la vista enrrera veiem tota una marabunta carregada de cordes i altres estris que ens fa suposar que venen a fer-nos companyia i ara si que ens resistim a ser passats. Una lluita esteril..., els primers que arriben llueixen xapeta i simplement pugem com bales i sense corda, els segons tambe van com un tiro i amb corda i al seu darrera un festival de desproposits de com mai s'ha d'escalar en cresta. El primer premi marxa a les Illes Britaniques, un pare i els seus dos fills de 14 i 16 anys aquest darrer fent de primer, on el modus operandi es el seguent: escalen tots a la vegada i el pare va al mig, assegurant simultaneament al primer i al segon amb la corda al pit.

I no estem parlant d'una cresta d'iniciacio, de ben segur aquest recorregut situat al nostres Pirineus desbancaria en dificultat a la mitica cresta de Diablos en Balaitous. Cal escalar tot a llargs, el granet es increible de bo, els passatges molt atletics i francs de protegir i l'ambient i panorama dificil de descriure. Durant tota l'escalada tenim a la nostre dreta la vertiginosa cara nord de l'Aiguille du Midi que no para de obsequiar-nos amb atronadores caigudes de pedres i seracs.


Tant deixar passar cordades que ja fa estona que ens hem adonat que fer el cim de Peigne res de res... i ens dediquem a gaudir per complert de l'escalada, el passatge clau es una ximeneia fissurada d'uns 10 metres lleugerament desplomada, al veure-la la primera ideia que et ve al cap es remuntar-la en artificial i aixi ho faig, mes tard veient com la treballem altres cordades em quedo amb el regust amarg de no haver-ho tant sols intentat.

Portem tot el mati crestejant i l'Aiguille es veu tant lluny com abans. Creiem veure al trio basc buscant l'inici de via. En aquest escenari les mides i les distancies enganyen de totes totes. En en poc menys de 5 hores arribem al final de l'aresta i al veure la via habitual de baixada per dins una pedregosa canal, optem per rapelar una via d'escalada que trascorre per unes plaques brutals, Les Lepidopters (200m, 5b), un altre segell Piola.

Al mati seguent ens retrobem amb en Zigor, Aritz i Xabi que baixen fossos i contents, ens expliquen la seva batalleta, al final van optar per la via "normal" que de facil res de res... parlan d'una ruta complexa, dura i un cim extremadament afilat que els va exigir baixar amb les darrers llums del dia al bivac de l'estacio intermitja. L'estada a Alps toca a la seva fi i un bo resum d'aquest dies es aquesta foto captada al llac de Les Gaillans: espectadors de fusta amb paraigues pel sol i la pluja sota la mirada del omnipresent Montblac.

3 comentaris:

Gatsaule ha dit...

Un bon intent! Aquestes vies alpines són dures o molt dures, d'això ja en tenim experiència. I de veure que, o vas a tota llet o són impossibles, també. Els nostres criteris de seguretat estan totalment desfassats, aquí.... Enhorabona!

Anònim ha dit...

Kaixo pareja!
Ya os tengo en favoritos, para poder ir leyendo vuestras andanzas. Cuesta un poco de entender pero entre el estatut y los toros estais de romper. Yo despues de hacer el vago y festear, el sabado escalé heroina en Ordesa, obra del Galvez. Rutón de no caerse con algún clavo pa saber q vas bien.
A seguir trepando alpinistas.
Un abrazo. Xabi

josep i laura ha dit...

Iepp Gatsaule! ja veig pels teus comentaris que has tastat alguna alpinada en majuscules, oi?. Sobre el tema de la seguretat, no es un tema de concepte i criteri, simplement que si un nano cau, la pobre mare/esposa es queda sense familia, sempre he pensat que si vols anar rapid, ves a pel i asumeix els teus actes.

Aupa Xabi! al ultimo que me esperava encontrar por aqui. El tema del catalan para ti, te aseguro que es mas facil que el Euskera para nosotros y si algo no entiendes pos te miras las fotos...
Enhorabuena por el ruton de la paret de la cascada. Nos vemos en el circo con el frio!!

agur y apreta!