ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

**** Cerdà-Vergés, 150m, V+ i Gran Diedre, 180m, V+, Pedraforca (cara nord)

diumenge, 9 d'agost del 2010
El que són les coses, fa més de dos anys que no ens apropàvem a aquesta paret i ara en poc més de dues setmanes ja és el segon cop que hi venim. De fet avui també venim a treure'ns una espineta que tenim clavada des del darrer intent a la nord del Pedra, quan veníem tot llençats a menjar-nos la paret i ens vam baixar després d'escalar tan sols el primer llarg de la Cerdà-Vergés. Ens vam conformar pensant que no dúiem suficient material per encarar l'imponent diedre del segon llarg, però tots dos sabíem que encara que l'haguéssim dut no ens hi hauríem ficat. De totes les retirades se n'aprèn i la primera lliçó va ser que a la nord les Pedra no et regalen res i encara que sobre el paper poca cosa passi de cinquè ja cal que vagis rodat en vies d'autoprotecció si vas amb el grau ajustat.

Però veient aquesta paret, qui és que no s'enamora i desitgi tornar-hi per descobrir quins camins amaga, petits joies verticals que nosaltres avars escaladors atresorem amb delit! Així doncs, matinem per aprofitar la fresca i ens agafem l'aproximació a la via amb ganes i la moral ben alta, però amb modèstia que no serà el primer cop que la paret ens posi al nostre lloc i ens faci tocar de peus a terra (mai més ben dit!).

El camí ja el coneixem, és el mateix que per l'Anglada-Guillamon, això fa que en no res estiguem a peu de via repartint-nos els llargs. - Quin llargs vols fer? em pregunta en Josep. Dilema, no sé que em fa més respecte si el diedre del segon llarg o la placa de V+ del tercer, al final opto per fer cas a la ressenya i em decanto pel diedre que en teoria només té algun pas de V, il·lusa, a veure quan n'aprendré!

Així que ja està en Josep enfilat a la primera tirada gaudint de la verticalitat que tan bé recordàvem i de l'emoció d'algunes presses mòbils. De fet aquest primer llarg ja és una declaració d'intencions que marca el tarannà de la via, tirades mantingudes amb tan sols algun pitó anecdòtic i on cal escalar de debò, però això sí, boniques a més no poder. Ai, ja soc a la primera reunió, just al peu del diedre i té un aspecte tan tètric com recordava, parets polides de roca fosca i més dret del que esperava. Ufff, no serà fàcil, amunt!

Efectivament no és fàcil, però sorprenentment on menys t'ho esperes apareixen lleixes, regletes i alguna que altra bústia salvadora, el primer pitó és molt amunt, sort de l'ampla fissura que amb friends et va donant vidilla. I quan ja penses que ja ho tens controlat a mig llarg cal fer un flanqueig per placa ben finet que fa que torni la taquicàrdia.

Arribo a la reunió flipant, he descobert un d'aquests petits tresors del Pedra, un diedre absolutament perfecte i una preciositat d'escalar. El tercer llarg, el que sàviament no he escollit, es veu algo més assequible i fins i tot té un parell d'espits a la placa, tot un luxe inesperat. Li toca a en Josep, el món al revés, ell per les plaques i jo per les fissures!

Val a dir que també amaga sorpresa, la placa esdevé ben llisa, a la par que adherent i per si li faltes alguna gràcia ben protegida. Això fa que acabem gaudint d'un elegant llarg que enllaça els trams més interessants de forma intel·ligent. Llàstima del darrer tram de la via, que sense ser lleig no està a l'alçada dels anteriors, un aeri flanqueig i una canal de roca trencada ens deixaran a la característica feixa herbosa que ratlla la cara nord. D'aquest punt inversemblant neixen varis itineraris, entre ells la nostra propera via, el Gran Diedre.

Aquest cop en Josep decideix que em toca començar a mi i, com que abans havia triat jo, acato les regles del joc i amunt que vaig més contenta que un gínjol. Aquesta vegada el llarg no és tant mantingut com en els anteriors, té algun passet que li dóna el punt interessant i la resta és anar gaudint de presses generoses i postures vàries.

Mentre espero que pugi en Josep no puc deixar de recordar el primer cop que hem vaig enfilar per aquí, encara no feia ni un any que escalava i la nit anterior havia plogut a bots i barrals, per tant el diedre regalimava aigua i tot patinava d'allò més. Si a això li afegiu la meva absoluta inexperiència en aquest tipus de vies entendreu que per mi va esdevenir una escalada èpica. Amb el temps i amb la perspectiva que dóna el rodatge vaig situar l'aventura en la dimensió correcta, però sempre m'havia quedat amb les ganes de repetir la via i contrastar sensacions. Avui per fi he pogut materialitzar el meu desig i de moment estic encantada amb aquest particular “remember”.

Les dues tirades que venen a continuació mantenen la tònica de les anteriors, passos entretinguts i anar resseguint el diedre que tan aviat és xemeneia com bavaresa o fissura vertical. Ens acompanya l'alegre presència d'una parella d'escaladors que han aparegut a la feixa just darrere nostre i la veritat és que amb els seus comentaris l'escalada s'està fent d'allò més distesa. Tot plegat fa que ens relaxem i a la que arribem al quart llarg, sorpresa, aquí sí que cal tibar de valent i no només en un pas aïllat.

És un llarg força curiós, comences escalant una mena de cova i acabes ben encastat en una xemeneia de parets llises sense saber cap on tirar per sortir-te'n. Sort que en Josep té recursos i després dels pertinents renecs i esbufecs surt per dalt com un campió, això sí una mica esgarrinxat.

El parell que duem darrere continuen passant-s'ho en gran i en no res són amb nosaltres a la darrera reunió esperant a que ens barallem amb el proper pas per comentar la jugada tot seguit. Els hi dono el gust i encaro el darrer llarg, l'entrada et descol·loca una mica, però a la que enganxes la bavaresa i els friends voles cap dalt.

Reunió i per nosaltres la via acaba aquí, ja vam sortir per dalt el dia de l'Anglada i avui volem localitzar els rapels de baixada per tenir-los ubicats. Així doncs ens acomiadem dels companys que segueixen amunt per la Pany i ens posem en marxa la brúixola per navegar per aquests pendents de roca descomposta.

Aquest cop la intuïció és bona consellera, ara que la ressenya que duem també hi ajuda, així que en no res som al refu comentant la jugada amb en Jordi. Estem cansats, però satisfets, caps de setmana com aquest són dels que t'apugen la moral i fan que somiïs que certes vies encara pendents al tinter comencen a ser possibles!

14 comentaris:

Gatsaule ha dit...

Una bona combinació, molt clàssica! Només pel diedre del segon llarg i pel penúltim, ja val la pena!

josep i laura ha dit...

Bones Gatsaule,
quin domini que tens de la paret, si sembla el pati de casa teu jejeje. Però tens tota la raó, et fas un fart d'escalar i aquest parell de tirades no tenen desperdici. Clàssica cent per cent, amb tot l'ambient de la nord del Pedra!

Salut, alegria i tàpia!

Gatsaule ha dit...

Ei, que no té cap mèrit. Pels berguedans el Pedraforca és com Montserrat pels d'allà baix...

joan asin ha dit...

Bona via jo l'hi fet varis cops però sortint per la via dels troncs, queda una bona línia de 15 tirades. Records

josep i laura ha dit...

Gatasule,
ja sigui el Pedraforca o Montserrat s'han d'haver patejat i escalat a fons per conèixer-les minimament i això només s'aconsegueix amb unes quantes escalades a l'esquena. Per cert, acabem de veure el tatoo de la mà, vaja ensurt! Ànims i que la recuperació sigui ràpida.

Joan,
la via dels Troncs no la coneixem, havíem mirat l'opció de sortir per la Cerdà- Pokorski, però llavors no escalàvem el Gran Diedre. Ens l'apuntem per futures escalades. Tot plegat és part del tarannà d'una paret com la nord del Pedra, et permet fer múltiples combinacions i escalar tant com vulguis i puguis, jejeje!

Salut, alegria i a seguir tibant!

Jordi Lalu ha dit...

Amb la intenció d'ajudar a reconstruir la petita història de les vies, caldria puntualitzar que el marcat díedre atlètic del que anomeneu segon llarg de la Cerdà-Vergés, no pertany a l'esmentada via -que l'evita per l'esquerra en dues tirades que dibuixen mig cercle i que són d'inferior dificultat però de prou interès- sinó que correspon a la variant que van obrir en Joan Martí i en Josep Lalueza molts anys després, però que ha esdevingut lògicament clàssica. La que anomeneu tercera tirada sí que pertany íntegrament a la via Cerdà-Vergés.
I ja posats a reivindicar noms propis, recordar potser que el grandiós díedre va ser obert nou anys abans que l'entrada aquesta per J.M. Anglada i Francesc Guillamón, que hi van accedir per un itinerari d'inferior dificultat que arrenca a peu de paret. Així, doncs, heu realitzat una combinació d'itineraris signats per noms il·lustres de l'escalada a Catalunya, i que de ben segur han seguit en algun moment la pràctica totalitat d'escaladors d'aquest país..., i de bona part dels altres.

josep i laura ha dit...

Hola Jordi, res mes lluny de la nostre intencio no ser objectius amb el que diem aqui. Aquest blog per nosaltres es un simple divertimento, on ens obligem a escriure d'algunes activitats que fem, pero no per aixo deixem de ser fidels a la realitat. Moltes gracies per les teves pinzellades historiques que mai estan de mes, a vegades en alguna ascensio el que realment ens motiva es reseguir un tros d'historia vertical de casa nostre i al Pedra hia per donar i vendre. Just al baixar aquest dia de la via en Jordi "Punky" ens va explicar tambe l'historia del segon llarg de la Cerda-Verges, que ell anomenava "diedre Marti" i gracies a tu hem sapigut que qui va tenir el plaer de tastar tambe per primer cop aquell bonic llarg va ser en Josep Lalueza (sou germans..?).
No dubtis en seguir tirant-nos de les orelles sempre que ens ho mereixem.

salut i amunt!

Jordi Lalu ha dit...

No Josep i Laura no us preocupeu, vosaltres aneu fent i pujant... i baixant sobretot! Només un instant per a reflexionar que observo que en els blogs i en algunes publicacions recents acaben desapareixent les referències als aperturistes, al moment en què apareixien les vies i aquesta descontextualització de les mateixes considero que és una pèrdua, però cadascú és lliure de fer amb la seva creació -llegeixi's llibre, article, blog, conferència o entrevista- el que estimi oportú i en els termes que més li motivin, només faltaria, i no sóc jo ningú per dir com s´ha de fer. Apunto, però, que potser arribarà un dia no massa llunyà en què, si no apelem a la història cadascú de nosaltres en les nostres creacions, en què les noves generacions d'alpinistes -suposant que això de l'alpinisme tingui continuitat en un futur, que de fet ho dubto- arribaran a pensar-se que les vies per on s'enfilen les van crear una organització anònima o una brigada d'operaris del departament de turisme del govern de torn.
Sí, no és desencertat el nom de díedre Martí si amb això volem indicar que el Joan el va concebre, el va identificar i el va escollir com a objectiu, objectiu que va compartir amb el meu germà gran, i per allà es van enfilar tots dos, un darrera l'altre lògicament.
Sí, un servidor de vostès és el del mig de tres germans que algun dia vam tenir dèries enfiladisses, les quals per exemple ens van dur al més petit i al del mig dels tres tambors -ram, ram, rampataplam- a intentar remuntar amb el concrs d'en Jaume Matas (el nostre cunyat, tot queda en família de fet) una vegada una canal situada a la Quinta Forca (de fet aquest és el nom amb què volíem batejar-la) i que per presentar neu inestable i escassa no vam aconseguir superar més enllà d'una tirada. Finalment la vam deixar estar per al gaudi de joves entusiastes del safrà, a qui -com vosaltres que dieu que esteu interessats en la història- els farà potser gràcia conèixer quins anhels de descoberta han guiat sempre els tres tambors de la saga que duu el nostre cognom.
De res, a disposar, tot i jo de vosaltres mesuraria l'oferta que em feu so pena que us quedin uns pavellons auditius de la mida dels d'una llebra..., o de dues llebres millor dit!

josep i laura ha dit...

Hola de nou Jordi, ufff quan et poses et poses! perdona la meva falta de sensibilitat literaria i dificultat per interpretar quan algu escriu en sentit figurat, a hores d'ara no se si es una elegant i subtil critica a la nostre manera de divulgar o potser es tot el contrari... Sigui com sigui mal lloc aquest per aclarar embolics de manera epistolar, sempre es millor cara a cara amb unes birres davant... Tot aixi, del que realment s'apren es de les critiques, sobre tot si son constructives.
Per cert... ens tens intrigats de la canal que anomenes "de la quinta forca" de quina es tracta? Certament hem estat uns privilegiats al vostre particular jardi hivernal de casa vostre, pero vam arribar 20 anys tard (no com altres...). Aixo no es inconvenient de que ens tingui tant robat el cor com el dia que ho vam descobrir.

salut!

Jordi Lalu ha dit...

Comprendreu que si segueixo llegint el blog i apuntant-vos-hi detalls, segurament voldrà indicar això que no em desagrada. Això no obstant, al mateix temps sí que vull manifestar el que és no una observació només aplicable al vostre blog sinó als blogs en general que hi ha sobre aquesta activitat, i és aquesta gairebé manca de referències a la petita història de les vies. No és un retret, és una constatació, i me'n guardaré prou de fer cap recomanació al respecte a ningú sobre com ha d'enfocar el que és en el fons la seva obra, la seva creació, que és el que entenc jo que és un blog no?
Molt encertada la referència al jardí; efectivament, hem procurat tenir-ne una cura exquisida, i els entusiastes respectuosos amb la natura sempre hi seran benvinguts.
Finalment, cal tenir present que l'Androcymbiun europaeum per exemple és el safrà del Cabo de Gata, una planta endèmica d'Almería que no sé com va arribar tan lluny al Cadí, o sigui a la Quinta Forca mai més ben dit!

josep i laura ha dit...

Quines voltes mes extranyes et portaa fer el fil d'una conversa per aqui, be... ara hem toca a mi instruir-te en l'historia d'una via:
Havia un cop, una noia que tenia centrat el seu doctorat en la genetica de poblacions de l'Androcymbium, despres d'uns anys d'extreure i comparar l'ADN de moltes i diverses especies i intentar clarificar una teoria de com va arribar de Sudafrica fins a Europa sense deixar cap rastre pel cami. Aquesta noia sense cap mena de dubte era tota una entesa de l' Androcymbium, pero ella sense gairebe adonar-se tambe s'estava convertint en tota una crack alpina. Per aquestes i altres petites cosses que no dire aqui i que podem semblar una mica cursis, em va venir molt de gust dedicar-li una via a ella, a Laura.
On millor que al Cadi mes autentic, recondit i inaccesible?. Per cert, quan ens vam atansar, el cami dels collets ens va semblar massa llarg i no vam tenir cap millor idea que sortir negra nit i arribar d'igual manera, sense cap traça de cami desde el santuari de Bastanist. Sens dubte el nom que vosaltres barrinaveu tambe era prou encertat!
A vegades aquestes petites histories del perque un nom o com arribar-te, tenen molt mes interes que no pas explicar les sobades batalletes de graus i dificultats.

una salutacio!

Jordi Lalu ha dit...

És el que té això de mantenir una finestra oberta al públic que passa pel carrer..., que a vegades hi treu el nas algun visitant...inesperat, diguem-ho així.
Aleshores comprovo que estem d'acord en el fons! Penso que les petites històries que amaguen els orígens de les vies i el que va moure als seus obridors a escometre-les, i per extensió als seus primers repetidors a comprovar que hi havia de novedós allà on s´havien atrevit uns a anar-hi per primer cop, són sovint més interessants que el relat tècnic de les mateixes (tot i que no dic pas que aquest no sigui necessari), i en tot cas aquestes experiències primeres són un patrimoni històric que cal conservar, i que només parcialment està dispers en publicacions dels clubs, alguns llibres i ara també feliçment pel que comprovo en algun blog com el vostre, per aquells atzars de la vida. Segurament no va ser l'atzar que va dur el safrà del Cabo de Gata a arribar-hi des de Sudàfrica, però està ara ben clar que sí que ha estat ell que l'ha fet arribar al Cadí! Fantàstic i emotiu relat el teu que ha satisfet la curiositat d'un biòleg observador de la natura, a qui li ha rosegat aquest dubte des del primer dia. Enhorabona per aquella ascensió i per les altres de més a l'oest, us declarem formalment uns dignes successors de la nostra dèria enfiladissa dels mantells nivis del Cadí.
D'altra banda, vau fer bé amb l'elecció del camí. Nosaltres també ens hi vam aproximar per les pistes que queden per sota, tot i que segueix quedant a la quinta forca certament.

josep i laura ha dit...

Hola Jordi, a aquest pas superarem l'historia estival d'amor/intriga a Menorca publicada a les cartes de la Vanguardia fa poques setmanes.
Ens acabes de tocar la fibra sensible amb el titol honorific que ens acabes d'otorgar "dignes successors de la nostra dèria enfiladissa dels mantells nivis del Cadí."
Un plaer saber de tu i la teva saga, que durant temps hem seguit amb admiracio els camins verges verticals que heu anat trepitjant. Intentarem ser dignes succesors!!

Fins aviat!

Jordi Lalu ha dit...

No cridéssiu al mal temps i a la tempesta elèctrica al Cadí, que ja sabeu com poden acabar allà! Per res del món voldria caure en mans de periodistes espavilats!
Endavant, podeu sotjar el corprenedor jardí inabastable de ben aprop, i -això sí- procureu no aixafar les mates de julivert d'isard i les flors dels àsters alpins.