**** Esperó NE, 335m, 6a/A0 (V obl.), Pic de la Valleta (2.748m), Porte-Puymorens

dissabte, 8 d'agost del 2010
Cels lluminosos interromputs tan sols per la frescor dels núvols; cims altius de perfils severs; solitàries valls d'un verd profund i una sola paraula que és incapaç d'expressar tota la màgia d'aquests indrets, Ariege. Hi ha llocs que em tenen el cor robat i aquest n'és un, perdre's en qualsevol de les seves contrades és un luxe a l'abast de tothom, però que per sort només aprecien uns pocs a qui no els importa caminar una mica més del compte i no necessiten taxar cims de renom per sentir-se afortunats. Avui reprenem una via que teníem pendent de l'estiu passat quan ens en vam retirar amb a penes dos llargs escalats, l'Esperó NE de la Valeta.

Així doncs matinem i deixem que les nostres passes refacin els vells camins de la coma de l'Orri de la Vinyola. De fet no fa pas gaire de la nostra darrera visita a aquest racó de món, aquesta primavera vam escalar una preciosa línia al pic veí de la Vinyola, però llavors el paisatge era una instantània en blanc i negre, ben diferent d'aquest caos de rocs i colors càlids que restava amagat sota la neu i el gel, força més pintoresc, però també doblement incòmode per avançar.

Tot i així les gairebé dues hores que portem a les cames queden sobradament compensades quan els traços nets i perfectament definits de la Valleta s'alcen al nostre davant, just a tocar. El vocabulari se'ns queda curt davant les múltiples possibilitats d'aquestes línies: contraforts, espadats, arestes, diedres, fissures... de tot i més esperant per ser escalat.

El gran diedre que esberla la paret nord en dos té un atractiu difícil de resistir, però avui les nostre passes s'encaminen a l'esvelta aresta de la seva esquerra, un joc de llum i ombres que aviat tastarem. L'única ressenya que hem aconseguit és merament orientativa, tan sols la línia dibuixada i una vaga referència a les dificultats, tot i així localitzem sense problemes l'entrada de la via i m'apresso a començar.

Aquest cop sí que entrem per on toca, un diedre tombat força més fàcil que la xemeneia de parets llises que vam atacar el primer cop. Una mica de navegació i improviso la primera reunió, en Josep també va per feina i s'enfila per una bonica placa en busca de l'evident coll a l'aresta on hi ha la segona reunió i on comença el festival de diedres que caracteritza la via.

Val a dir que coneixent-ho aquests dos llargs es podrien haver empalmat en un de sol i que per descomptat és molt més interessant la variant d'entrada que vam fer ara fa un any i que comença una trentena de metres per sota l'original, així que si us animeu ja teniu la informació contrastada. Bé doncs, ja som de nou on ens vam baixar, però avui ens ho mirem amb uns altres ulls, ansiosos i famolencs de roca.

Enfilo diedre amunt, gaudint de la roca, aspre, rugosa i freda al tacte. Poc a poc es va redreçant fins esdevenir un plec vertical de parets inesperadament adherents. Algun pitó ocasional indica que anem per bon camí, tot i que l'itinerari no presenta masses dubtes. En Josep pren el relleu, carregat de ninots, decidit a aprofitar totes les fissures que li surtin al pas.

Ens belluguem per intuïció, cercant sempre la línia més lògica que és la que tota via clàssica segueix i poc a poc l'esperó va desvetllant l'encert les seu traçat, simple, aeri i vibrant. La dificultat no és mai molt alta, sempre al voltant del cinquè grau, però de tant en tant algun pas et posa les piles i trenca la placidesa de l'escalada.

Les reunions antigues s'alternen amb les noves i al final optem per estirar la corda al màxim i muntar on ens sembla, tot i que descobrim que si fem cas només de les reunions requipades surten tirades de cinquanta metres ben bons i no cal fer invents. Tan sé val, amb aquesta roca no hi ha de que preocupar-se, hi ha suficients fissures i blocs per improvisar vàries reunions.

Curiosament avui no escalem pas sols, duem tres cordades al darrera, increïble, però cert, un fet absolutament inesperat per nosaltres, acostumats a l'ascetisme d'aquestes valls. La via ja va quedant enrere i les nostres passes ens apropen al cim.

El diedre ens ha fet de guia, estrenyent-se i eixamplant-se alternativament i regalant-nos trams magnífics de xemeneia, placa o l'increïble geometria de la bavaresa dels cinquè llarg, senzillament perfecta en la seva simplicitat.

Al darrer llarg la via perd definició, cal enllaçar un seguit de trams de placa de cromatisme divers i fissures escadusseres que ens deixen com no al peu d'un bonic diedre que tanca l'escalada a pocs metres del cim mateix.

Una darrera grimpada i ja som dalt, la Valleta, el blau del cel ens ve a rebré, doblement intens després de la foscor de la roca. Ens sentim afortunats, la bellesa de l'escalada no fa més que reflectir el tarannà feréstec d'aquestes valls i avui, encara que de forma modesta, n'hem format part. Als nostres peus tarteres i pastures es fonen en la broma grisosa de les valls ariegianes i a les nostres cares un somriure de complicitat!