"En el cenit de mi carrera de guia llegue a considerar que a partir del IVº grado y por poco que fuera sostenido, el alpinismo era una disciplina dura y exigente" aquesta encertada frase pronunciada per Patrice de Bellefon, segurament molta gent pensara que es una perogrullada de cara a la galeria. En les escalades que duem aquest estiu, cada setmana que passa tenim mes la sensacio que contra mes i mes escalem, menys grau assolim. Segurament es el que te fer grans classiques, els numeros i les lletres passen a un discret segon pla i al capdavant s'impossa altres variables que sovint les noves generacions oblidem amb facilitat com es: el compromis, l'equipament d'epoca , la qualitat variable de la roca , la poca o nula informacio de la ruta ... La bruixola d'aquets pioners sempre s'orientava cap a la bellesa i logica de una ruta, tota la seva etica consistia en sortir per dalt indemnes. Avui ens hem retrobat amb un tros de l'historia de l'escalada a casa nostre, una gran classica, en una severa paret nord, amb el segell de qualitat del duet Anglada-Guillamon i inexplicablement poc freqüentada.
En Victor frisa per enfilar-se alla on sigui i puja al cotxe sense saber cap a on el durem. Al fer-se de dia al parquing del mirador, el nostre company obre els ulls com plats davant la visio de l'imponent cara nord del Pedraforca, per ell es la seva primera escalada aqui a l'estiu. Al passar pel refugi i preguntar-nos en Jordi cap a on anem, la seva resposta confirma les nostres sospites... " tot i no anar gairebe ningu, alla gaudireu en gran". En Punky nomes l'encerta a mitges... sorprenenment ens hem donat cita tres cordades gairebe totes a tocar unes d'altres, per sort a lineas diferents, uns a la Cerda-Verges, uns altres al Pilar Picazo y nosaltres a la dreta del tot, per l'evident diedre que conforma l'Anglada-Guillamon. La cordada que esta al Pilar i molt a tocar nostre, es incapaç d'averiguar per trascorre el primer llarg i l'imatge que tenim d'ells amb un nubol espes i juganer que va i ve, es força fantasmagorica. De mentres Victor marxa amunt que s'ha demanat els primers llargs, sera que esta aqui el "bacalao"?
Una cordada al primer llarg del Pilar Picazo a la recerca de la ruta perduda (que no trobaran...) L'inici d'una llarga excursio, els primers metres de L'Anglada-Guillamon.
Els dos primers llargs trascorren per cridaneres fisures i roca una mica rentada, mentres no es possa gaire vertical l'escalada et va donant vidilla i si no sempre vindra a la nostre salvacio un oportu pito. Al iniciar el segon llarg veiem que estem sota el pas mes dur de la ruta, un 6c que vist desde aqui no ho sembla pas, pero en pocs minuts i al escoltar els gemecs i crits del company veiem que la ressenya no enganya, una fina fissura de dits que cada cop es empetitint mes, els peus sobre roca llisa i cada cop tirant mes enrrera, en Victor es baralla pero en el darrer moviment no aconsegueix que surti net. Nosaltres dos amb una tecnica completament oposada pugem sense gaire esforç tot i que cal col.locar alguna peça.
Els dos primers llargs trascorren per cridaneres fisures i roca una mica rentada, mentres no es possa gaire vertical l'escalada et va donant vidilla i si no sempre vindra a la nostre salvacio un oportu pito. Al iniciar el segon llarg veiem que estem sota el pas mes dur de la ruta, un 6c que vist desde aqui no ho sembla pas, pero en pocs minuts i al escoltar els gemecs i crits del company veiem que la ressenya no enganya, una fina fissura de dits que cada cop es empetitint mes, els peus sobre roca llisa i cada cop tirant mes enrrera, en Victor es baralla pero en el darrer moviment no aconsegueix que surti net. Nosaltres dos amb una tecnica completament oposada pugem sense gaire esforç tot i que cal col.locar alguna peça.
L'inici del segon llarg, un tancada fissura de dits, lissa de peus i mes vertical del que sembla a priori, el pas mes dur en lliure, un 6c!
El mateix passatge de 6c, una estona mes tard i en un estil completament opossat que ara es torna un suau A1
A partir d'ara entren en l'evident diedre que es veu desde la pista que ratlla la paret de baix a dalt, la roca es força mes bona del que esperavem, tot i que una mica relliscosa, els passatges sovint aeris i algun tram força enjardinat, pero que no li fem un lleig a l'hora de traccionar de les herbes si cal, en tot moment anem trobant material d'epoca i on no la fissura ve a la nostre salvacio.
La tercera tirada va per l'evident diedre, bonica tirada, pero a vegades amb massa vegetacio!
Anem trobant trobant passatges ben variats, diedres, ximeneies, plaques... Al final del cinque llarg la evident linea es difumina i cal parar atencio a la ressenya i els claus amagats per no anar per terreny erroni, aixi fins que arribem a la feixa intermitja. Moltes cordades donen aqui per acabada l'ascensio i certament el tram mantingut, on cal escalar finalitza en aquest punt, pero trobem que en una gran classica com aquesta es una heretgia no arribar fins el mateix cim i cap alla que anem. Ara cal afinar una mica el GPS personal i anar buscant la logica i els punts febles a la paret, que ens duu a una amagada ximeneia que porta cap als darrers ressalts de la ruta.
La vira a mitja paret que marca el final de les dificultats mantingudes
Ximeneia curta i bonica del 7e llarg
El darrer llarg s'ho demana en Victor, tot i tenir un tram d'adherencia no es molesta ni em possar-se els peus de gat que s'ha tret per la darrera caminada i puga tant tranquil amb bambes, be... algun renec deixar anar paret avall pel seu mal cap, els darrers metres d'escalada son sobre terreny molt trencat i en aquest darrer tram de via les reunions son al gust del consumidor. Una llarga excursio sobre un mar de codols inestables mentres gaudint d'unes vistes espectaculars ens deixan en poca estona al cim del Calderer, ara nomes toca pagar la penitencia de la muntanya bifida, la baixada per l'insofrible tartera.
La R8, es munta sobre una petita agulla amb bones vistes i despres es camina uns metres a buscar una evident ximeneia
El darrer llarg s'ho demana en Victor, tot i tenir un tram d'adherencia no es molesta ni em possar-se els peus de gat que s'ha tret per la darrera caminada i puga tant tranquil amb bambes, be... algun renec deixar anar paret avall pel seu mal cap, els darrers metres d'escalada son sobre terreny molt trencat i en aquest darrer tram de via les reunions son al gust del consumidor. Una llarga excursio sobre un mar de codols inestables mentres gaudint d'unes vistes espectaculars ens deixan en poca estona al cim del Calderer, ara nomes toca pagar la penitencia de la muntanya bifida, la baixada per l'insofrible tartera.
3 comentaris:
Bona ruta, de les que més m'han agradat de la Nord.
Felicitats per l'ascenció!
Quan he llegit 6c no entenia res, perquè mira que l'he fet vegades aquesta via, però clar, sempre he pujat els dos primers llargs mig en artificial!
Una molt bona via, i ara que no està de moda, tot un luxe per escalar bastant sol!
Xavi, si una agradable sorpresa, de les que hem fet fins ara a la nord aquesta i la darrera que encara no hem piat les que mes bon sabor de boca ens han deixat.
Gatsaule, no pateixis home... sempre que surti a les nostres ressenyes un 6 al davant es nomes a titol orientatiu, per saciar la curiositat dels que escalen de veritat. Nosaltres som mes de tenir recursos que no pas grau.
Ahhh i felicitats pel mig segle!!
salut, alegria i a tibar!
Publica un comentari a l'entrada