**** Cerdà-Vergés, 150m, V+ i Gran Diedre, 180m, V+, Pedraforca (cara nord)

diumenge, 9 d'agost del 2010
El que són les coses, fa més de dos anys que no ens apropàvem a aquesta paret i ara en poc més de dues setmanes ja és el segon cop que hi venim. De fet avui també venim a treure'ns una espineta que tenim clavada des del darrer intent a la nord del Pedra, quan veníem tot llençats a menjar-nos la paret i ens vam baixar després d'escalar tan sols el primer llarg de la Cerdà-Vergés. Ens vam conformar pensant que no dúiem suficient material per encarar l'imponent diedre del segon llarg, però tots dos sabíem que encara que l'haguéssim dut no ens hi hauríem ficat. De totes les retirades se n'aprèn i la primera lliçó va ser que a la nord les Pedra no et regalen res i encara que sobre el paper poca cosa passi de cinquè ja cal que vagis rodat en vies d'autoprotecció si vas amb el grau ajustat.

Però veient aquesta paret, qui és que no s'enamora i desitgi tornar-hi per descobrir quins camins amaga, petits joies verticals que nosaltres avars escaladors atresorem amb delit! Així doncs, matinem per aprofitar la fresca i ens agafem l'aproximació a la via amb ganes i la moral ben alta, però amb modèstia que no serà el primer cop que la paret ens posi al nostre lloc i ens faci tocar de peus a terra (mai més ben dit!).

El camí ja el coneixem, és el mateix que per l'Anglada-Guillamon, això fa que en no res estiguem a peu de via repartint-nos els llargs. - Quin llargs vols fer? em pregunta en Josep. Dilema, no sé que em fa més respecte si el diedre del segon llarg o la placa de V+ del tercer, al final opto per fer cas a la ressenya i em decanto pel diedre que en teoria només té algun pas de V, il·lusa, a veure quan n'aprendré!

Així que ja està en Josep enfilat a la primera tirada gaudint de la verticalitat que tan bé recordàvem i de l'emoció d'algunes presses mòbils. De fet aquest primer llarg ja és una declaració d'intencions que marca el tarannà de la via, tirades mantingudes amb tan sols algun pitó anecdòtic i on cal escalar de debò, però això sí, boniques a més no poder. Ai, ja soc a la primera reunió, just al peu del diedre i té un aspecte tan tètric com recordava, parets polides de roca fosca i més dret del que esperava. Ufff, no serà fàcil, amunt!

Efectivament no és fàcil, però sorprenentment on menys t'ho esperes apareixen lleixes, regletes i alguna que altra bústia salvadora, el primer pitó és molt amunt, sort de l'ampla fissura que amb friends et va donant vidilla. I quan ja penses que ja ho tens controlat a mig llarg cal fer un flanqueig per placa ben finet que fa que torni la taquicàrdia.

Arribo a la reunió flipant, he descobert un d'aquests petits tresors del Pedra, un diedre absolutament perfecte i una preciositat d'escalar. El tercer llarg, el que sàviament no he escollit, es veu algo més assequible i fins i tot té un parell d'espits a la placa, tot un luxe inesperat. Li toca a en Josep, el món al revés, ell per les plaques i jo per les fissures!

Val a dir que també amaga sorpresa, la placa esdevé ben llisa, a la par que adherent i per si li faltes alguna gràcia ben protegida. Això fa que acabem gaudint d'un elegant llarg que enllaça els trams més interessants de forma intel·ligent. Llàstima del darrer tram de la via, que sense ser lleig no està a l'alçada dels anteriors, un aeri flanqueig i una canal de roca trencada ens deixaran a la característica feixa herbosa que ratlla la cara nord. D'aquest punt inversemblant neixen varis itineraris, entre ells la nostra propera via, el Gran Diedre.

Aquest cop en Josep decideix que em toca començar a mi i, com que abans havia triat jo, acato les regles del joc i amunt que vaig més contenta que un gínjol. Aquesta vegada el llarg no és tant mantingut com en els anteriors, té algun passet que li dóna el punt interessant i la resta és anar gaudint de presses generoses i postures vàries.

Mentre espero que pugi en Josep no puc deixar de recordar el primer cop que hem vaig enfilar per aquí, encara no feia ni un any que escalava i la nit anterior havia plogut a bots i barrals, per tant el diedre regalimava aigua i tot patinava d'allò més. Si a això li afegiu la meva absoluta inexperiència en aquest tipus de vies entendreu que per mi va esdevenir una escalada èpica. Amb el temps i amb la perspectiva que dóna el rodatge vaig situar l'aventura en la dimensió correcta, però sempre m'havia quedat amb les ganes de repetir la via i contrastar sensacions. Avui per fi he pogut materialitzar el meu desig i de moment estic encantada amb aquest particular “remember”.

Les dues tirades que venen a continuació mantenen la tònica de les anteriors, passos entretinguts i anar resseguint el diedre que tan aviat és xemeneia com bavaresa o fissura vertical. Ens acompanya l'alegre presència d'una parella d'escaladors que han aparegut a la feixa just darrere nostre i la veritat és que amb els seus comentaris l'escalada s'està fent d'allò més distesa. Tot plegat fa que ens relaxem i a la que arribem al quart llarg, sorpresa, aquí sí que cal tibar de valent i no només en un pas aïllat.

És un llarg força curiós, comences escalant una mena de cova i acabes ben encastat en una xemeneia de parets llises sense saber cap on tirar per sortir-te'n. Sort que en Josep té recursos i després dels pertinents renecs i esbufecs surt per dalt com un campió, això sí una mica esgarrinxat.

El parell que duem darrere continuen passant-s'ho en gran i en no res són amb nosaltres a la darrera reunió esperant a que ens barallem amb el proper pas per comentar la jugada tot seguit. Els hi dono el gust i encaro el darrer llarg, l'entrada et descol·loca una mica, però a la que enganxes la bavaresa i els friends voles cap dalt.

Reunió i per nosaltres la via acaba aquí, ja vam sortir per dalt el dia de l'Anglada i avui volem localitzar els rapels de baixada per tenir-los ubicats. Així doncs ens acomiadem dels companys que segueixen amunt per la Pany i ens posem en marxa la brúixola per navegar per aquests pendents de roca descomposta.

Aquest cop la intuïció és bona consellera, ara que la ressenya que duem també hi ajuda, així que en no res som al refu comentant la jugada amb en Jordi. Estem cansats, però satisfets, caps de setmana com aquest són dels que t'apugen la moral i fan que somiïs que certes vies encara pendents al tinter comencen a ser possibles!