A vegades ens fiquem en merders que mai sabem ben be com arribem fins a ells, aquí una breu crònica d'un dissabte que s'esperava molt tranquil... Aprofitant que amb en Jordi estem per la Vallferrera ens apropen fins a Areu a recollir els regals que li tocam a ell per la seva inscripció de la cuita el sol i que no pot fer per una lesió que arrossega des de fa setmanes. La cursa en questio es una curiosa iniciativa inspirada en el llibre de Pep Coll, “l'home que corria mes que el sol”, basada o no, en uns fets de principis de segle XX, on els mossos del poble sortien quan les primeres ombres del sol de juny arribava a la plaça del poble i tenien que intentar arribar arribar al cim del Monteixo abans que aquesta ombra els atrapes, després de superar un desnivell de mes de 1.800 metres. Una bonica llegenda, veritat o no... Doncs a falta d'una hora per la sortida veiem a la gent atrafegada amunt i avall, escalfant, estirant, estem en Jordi i jo al bar del poble fent una cervesa i veiem un vídeo de altres edicions de la cursa i m'adono que ningú corre muntanya amunt, pregunto a qui passa per allà, si allò es així a aquesta cursa i m'ho confirma'n. Mig en broma, mig seriosament li dic a l'incrèdul d'en Jordi que vaig a sortir amb la seva inscripció,
ara les presses son per a mi, buscar un impermeable, una motxilla, un frontal, una cantimplora a corre-cuita i al darrer minut aconsegueixo tenir tot a punt per superar el control de sortida de material. Som prop de 400 persones que esperem impacients que l'ombra de la tarda acaroni el piolet que dona l' inici a la cursa.
A mitja pujada cada un esta al seu lloc i com es lògic, sense preparació, escalfament ni mentalització, les forces em comencen a minvar i es impossible mantenir el ritme de la primera hora, l' incertesa de ser atrapats per l'ombra no es dona, ja que la tarda es ben ennuvolada. Quan queda el mes dur ens creuem amb els primers corredors que ja reculen, avui ha guanyat un vell amic, en Jessed, aquell impulsiu nano que quan tenia 18 anys inconscientment ens vam dur a la nostre primera aventura andina a Peru, vaja com ha canviat el malparit!! Aquest any la cursa no arriba fins el cim, les fortes nevades de la primavera encara son presents al darrer tram, en el punt màxim de cursa per moments el panorama es desolador, gent suada en pantalonets curts amb un vent que ens glaça a tots i els bombers a destajo abrigant a gent. L' objectiu estava complert i no era arribar a dalt sense ser atrapat per l'ombra, si no arribar de nou a Areu sense encendre el frontal per aquella baixada de cabres!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada