ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

*** Aresta Midi-Plan, III, AD, Chamonix

15 de juliol del 2008

Festa, gresca i xerinola! tenim una setmana i per tercer cop aquest any enfilem amb la furgo ben carregada de projectes i il·lusions cap a Chamonix i aquest cop l'inconscient que s'atreveix a ajuntar-se amb uns fanàtics com nosaltres és en Jordi. Anem darrera la Kuffner, la llarga aresta de neu i roca que puja al cim del Mont Maudit. Aquest és el plat fort, però per pair-lo bé decidim fer la clàssica aresta de Midi-Plan perquè l'alçada no es deixi notar tant, ja que la Kuffner es belluga tota l'estona per sobre els quatre mil metres i a més anirem carregats amb el material de bivac. Després de barrinar mil estratègies i combinacions diferents per aprofitar al màxim els dies, aterrem el dimarts a les vuit del matí al telefèric de l'Aiguille du Midi envoltats de turistes que no paren de tirar fotos a tot arreu (inclosos nosaltres) i de guies amb clients amb aspecte de conqueridors a punt d'entrar en batalla. Això darrer ho acabem d'entendre quan sortim de la cova de glaç i posem el peu a l'aresta que baixa cap a la Mer de Glace, d'on carai ha sortit tanta gent, si gairebé has d'agafar tanda per baixar!

La major part de retencions són provocades per gent que tot just s'estrena amb el piolets i grampons i es estirada de la corda sense contemplacions, junt quatre o cinc companys igualment inexperts, per un guia impacient. Aquest primer tram d'aresta és comú a molts itineraris, així que ens ho agafem amb filosofia, que no vol dir amb calma, i avancem totes les cordades que se'ns posen per davant, tasca no gens fàcil, perquè l'aresta fa baixada, és retallada i aèria i has d'anar esquivant gent amb les corresponents cordes que s'emboliquen per tot arreu. Després de guanyar-nos algun que altre renec per part dels guies, sempre acompanyat del crit d'espagnolo!!! que no sabem ben bé per què sembla explicar-ho tot, deixem el tram ple de gent enrere i ja ens podem concentrar en el que tenim per davant. Aquest cop hem actuat com a persones assenyades i hem escollit aquesta via perquè és una clàssica sense dificultat excessiva, ràpida de fer i que discorre sobre els 3.800m, resumint una jornada per gaudir de l'entorn, sense preocupar-nos massa per qüestions tècniques ni d'itinerari.

El dia promet, és magnífic, sense un sol núvol i per davant una llarguíssima aresta blanca entretallada per un parell de torres de roca. El primer tram és en baixada, tot un luxe! ara que, la sensació de buit s'incrementa a cada passa, ja que a l'esquerra un precipici de mil metres amb Chamonix, insignificant, als nostres peus i el que és impagable és la vista de les Jorases, un retallat perfil que sembla reptar a la verticalitat.

Però no tot són flors i violes, hi ha mig metre de neu nova i això fa que no puguem baixar la guàrdia ja que sota la neu fresca, que s'enganxa contínuament als grampons, hi ha glaç i aquí una patinada no és gens recomanable. La baixada s'acaba i toca esquivar el primer gendarme de roca, de lluny sembla inexpugnable, però a l'apropar-nos li endevinem el punt feble, un tètric flanqueig nevat penjats sobre la cara nord, la cosa pinta delicada, però si tothom a passat per aquí ja serà menys! En Jordi no sembla massa convençut amb tan feble explicació, però com que és un bon jan es fia de nou de la nostra experiència i endavant.

Un cop penjats resulta ser més exposat que difícil, realment la timba impressiona, ara que això és part de la gràcia, oi! D'aquí al cim del Rognon du Plan no hi ha més dificultat que l'alçada que, vulguis o no, es deixa notar i enlenteix una mica les passes. Ara toca prendre la decisió més important del dia, si continuem endavant haurem de rapelar, això vol dir que haurem de fer travessa, baixar cap al refugi de Requin i resseguir la interminable Mer de Glace fins el tren de Montevers, perquè escalar trams desplomats amb bota rígida per tornar al Rognon no entra dins els nostres plans. Anem justets d'horari, així que l'opció més sensata i lògica seria girar cua i tornar per on hem vingut (que és el que fa la majoria de la gent), però la retirada no és el nostre fort. Veient que hi ha traça que baixa per la glacera espavilem, ens acabem de decidir d'una revolada i en tres rapels ens plantem al coll de Plan. En tan curt interval hem ampliat la cordada ja que se'ns ha afegit en Philippe, un aspirant a guia que ens demana de baixar la glacera encordat amb nosaltres ja que ell va sol i no li fan gràcia les esquerdes. Cap problema, tots avall, a barallar-nos amb neu humida i pastosa, flipar amb les dimensions de les esquerdes i fer alguna desgrimpada per seracs d'allò més tonificant pels bessons.

Una cerveseta al refugi de Requin per agafar forces i a continuar per l'inacabable Mer de Glace, caminant sobre onades de gel endurit que dibuixen formes capricioses i incòmodes de sortejar. Tot això pendents del rellotge perquè el darrer tren surt a les sis de la tarda, així que a ritme alegre i lleuger, sense pauses desfem tot el camí de la glacera bocabadats amb el Dru, les Courtes, les Droites... i infinitat d'agulles de les que ni sabem el nom.

Clavem l'horari, arribem amb el temps just de fer un sprint final i pujar al darrer tren, és que som uns cracks i sinó que li preguntin al Philippe que encara al·lucina amb la nostra “alegre inconsciència” creuant glaceres! Resumint, després de deu hores d'activitat ininterrompuda vam acabar molt satisfets i encara més trinxats. Sort que avui era un dia suau per relaxar-nos i aclimatar, no em vull ni imaginar el dia que ens hi posem de valent!