Fa temps que tenia ganes de pujar al Quayrat, m'intrigava descobrir per on anava la seva ruta normal, perquè les vegades que havia estat per aquestes valls, i ja n'eren unes quantes, me l'havia mirat i remirat des de diferents bandes i era incapaç de descobrir una traçada lògica i senzilla que portes al seu cim. Per sort vaig aconseguir ajuntar les meves ganes d'exploració i les vacances d'un bon amic, en Jordi que va aportar el tercer membre de la nostra petita expedició pirinenca, en David. Amb cinc dies per davant i les reserves en els refugis fetes, un petit detall força important al mes d'agost, partim cap a la conquesta de la vall d'Oô i els seus cims altius! El primer dia va tocar un bon “tute” de cotxe i la propina de pujar fins el refugi d'Espingo, punt de partida per atacar el nostre primer objectiu, el Gran Quayrat o “Trono del Maligno”, realment amb aquest nom l'ascensió promet! Sortim d'hora i enfilem decidits per unes pendents d'herba amb una mena de sender, no sabem si de vaques o camí!
Com que som previsors duem una bona descripció de la ruta i si a això li afegim un xic d'intuïció i l'ajuda de nombroses fites arribem sense masses problemes al cim després quatre horetes i mil cent metres de desnivell. És un cim completet, sense ser difícil et toca fer algunes grimpades divertides i la ruta discorre per tarterams on es perd el sender i cal estar alerta.
Total que arribem molt satisfets als cim per les vistes, el lloc i les sensacions de retrobar-nos amb l'alta muntanya, però el millor ve més tard quan ens el mirem asseguts de nou a la terrassa del refugi amb una cerveseta a la mà i jo amb la meva curiositat ben satisfeta. L'endemà ens agafem la jornada amb molta calma i ens limitem a pujar al refugi de Portillon que, situat a 2.500m d'alçada, és un punt de partida immillorable per atacar qualsevol dels nombrosos pics que l'envolten, Cabrioules, Lezat, Perdiguero, Spijoules, Pics de la Vaque, Gourgs Blancs...
No cal dir que les vistes són un autèntic luxe, estem en un amfiteatre de roca i neu delimitat per una munió de pics de tres mil metres enllaçats per retallades arestes, amb parets i contraforts rocallosos on es fàcil endevinar-hi atrevides línies d'escalada. Passem la tarda embadalits amb el paisatge i guardant forces per l'etapa que ens espera dijous, volem fer sis o set cims d'una tacada, el que ens donin les cames! De fet serà una etapa més suau que la del dia del Quayrat, ja que sortim a molta més alçada i el desnivell a pujar és menor. Matinem i, quina ràbia! està completament ennuvolat i sembla que va a ploure, després d'uns dies tan bons ja podia haver aguantat una mica més, però mai plou a gust de tothom i mai més ben dit. No ens desanimem i decidim anar amunt, si plou girarem cua, però per intentar-ho que no quedi. No hem fet més que caminar vint minuts i ja plou, esperem, però no té pinta de parar, així que comencem a recular i, miracle per tocar els collons, deixa de ploure, però el temps continua d'allò més amenaçador. Petit conclave i per unanimitat cap a dalt, avui estem guerrers i el mal temps no ens farà enrere!
No gaire convençuts encarem les pendents pedregoses del coll inferior de Literola on comença el cordal que ens permetrà enllaçar varis pics. La mania d'enfilar pel dret fa que perdi el camí en aquest mar de pedres on és gairebé impossible distingir les fites, total que acabem pujant per unes pendents més aptes pels isards que pels muntanyencs! Un cop dalt el coll veiem que el camí anava just pel vessant contrari del barranc, sort que per aquí ja hi havia pujat jo un parell de cops que sinó... vaja memòria la meva! La sorpresa és que per ser agost hi ha encara força neu, però ara per ara no són necessaris els grampons. Un cop al coll comença la festa, una bonica grimpada de III ens deixa al cim del primer tres mil de la jornada, l'Agulla de Literola, una punta que es fàcil passar de llarg sinó coneixes.
D'aquí ens toca fer alguna que altre pas d'escalada (sobretot si et tornes a equivocar en la ruta i tires pel dret, vaja dia que porto de despiste!) per arribar a la cresta que ens permetrà trepitjar la resta de cims. Un cop dalt les dificultats desapareixen i la cresta es fa ampla i agraïda, però tot i així aèria i amb unes vistes impressionants sobre la cresta del Cabrioules-Lezat. El dia sembla que al final aguantarà, anem per feina i ràpidament cauen els pics, la Punta Literola, el Pico Royo i la Tuca Literola, tot un luxe fer tants cims d'una estrebada.
Un cop al coll superior de Literola ens mirem el darrer objectiu del dia, el Perdiguero. Vist de front l'aresta que hem de resseguir realment impressiona, sembla més una via d'escalada que una ruta normal, però un cop t'hi fiques veus que és una grimpada inicial i després anar fent entre grans blocs. Res que concentrats en trobar el millor pas no ens n'adonem i ja som al cim.
Fa un vent de mil dimonis, però jo m'entesto i anem en una revolada (mai més ben dit) fins al Hito Oeste de Perdiguero un tres mil secundari que jo tenia penjat de la meva darrera visita a aquesta muntanya. Retornem cap al coll ben cofois, els companys per haver fet un cim que ja feia temps que en tenien ganes i jo per haver ampliat una mica més la meva particular llista de tres mils i es que cadascú col·lecciona el que li ve de gust! De tornada al refu pel coll superior trepitgem fins i tot una mica, de fet força, neu, el que ens faltava per més completa la jornada. I res, fins aquí la història! el divendres, darrer dia de la nostra particular expedició, retornem a les terres baixes i a la civilització, amb l'esperit reconfortat per l'esforç i els cims assolits, però ja amb recança de tornar-hi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada