Després d'uns mesos sense trepitjar Ca la Montse, avui tocava i quina millor companyia que un malalt de Montserrat com en Quico, el malparit està fort i em parla de vies que ni em plantejo ara mateix, però és l'excusa perfecta per ficar-me a llocs que sinó és així potser mai tastaré. Després de donar voltes i més voltes es decideix per Terra de Nòmades.
El primer llarg, personalment, és el més difícil, passos fins de regletes i foradets amb les assegurances alegres i qui millor que un company fanàtic per trencar el gel!
La primera reunió la fem més amunt del que toca ja que el Quico se la passa i li toca improvisar, aquesta tirada va per una vertical i ampla xemeneia on ha d'assegurar la jugada. El següent és per a mi, però ràpidament m'adono que no estic a l'alçada de la via i no m'ho penso en tirar de pedals amunt.
La quarta tirada ens deixa respirar una mica, el just per anar a trobar el llarg de més grau de la ruta, on es possible apurar, i ara sí! ben generosa d'assegurances. En Quico gairebé ho passa ben net, tot el contrari que jo, però es tracta de pujar, no?
El darrer llarg, en teoria, és només una llarga tirada de IV fins a cim, per sort s'anima en Quico primer per una llarga travessa i més tard metres i més metres per placa fina, fina i sense cap ni una expansió, no cal dir que el quart promès tampoc hi era! imaginem que ens vam anar massa a la dreta. Al cim l'alegria de la feina feta i més amb tan bona companyia. Des d'aquí veiem com la gran població de cabres està fent terrabastalls en aquest sector de Montserrat i és una loteria que no et facin un cap nou al passar per sota els camins de les parets aquestes. Tres llargs rapels pel vessant est ens deixen a terra, mentre li fem un cop d'ull a “Son de la llarga” un cridaner diedre pel que estan emplaçats els rapels i prenem bona nota a la llibreta de futuribles. Terra de Nòmades, una espectacular via de força i coco que potser m'ha arribat un pel d'hora i on els graus m'han recordat una mica el vessant nord.
I per gaudir de tot això que s'ha de fer? molt senzill: seguir la ruta que et marquen els estels blaus, a vegades veritables constel·lacions, d'altres estels solitaris i a voltes autèntics estels isolats, però sempre plens de la màgia de la descoberta!
a mesura que agafen alçada anem trobant força equipament, tot i que algun que altre assegurança son dignes de museu, a totes les ressenyes marca aquest llarg de Ao, però o fas sortides en lliure de 6a o com es el nostre cas, progresses per la paret desafiant el buit amb passos consecutius d'ungles.
Arribar a la reunió es tot un descans, massa adrenalina per un primer llarg. Xulo de mi he vingut en màniga curta i tremolant de fred espero a Laura mentres puja, ella de segona a gaudit un munt i al veure tant ben equipat el següent llarg diu que el fa ella, doncs apa a seguir tremolant!! es treu la tirada amb molta solvència a pesar d'algun pas complicat que cal superar, a mesura que es guanya alçada, 
l'ambient i el pati sota els nostres peus es acollonant i la vista quan l'aixequem i veiem a la cordada que va davant nostre superar el mític sostre de la cadireta encara es mes espectacular. Peró jo per avui ja no puc mes, em tremola tot el cos de fred, no hi a manera de treure-ho de sobre, 
ens esperem a la reunió una estona, però al final optem per baixar, un altre dia serà!
Baixem, com no, decebuts, però com sempre el millor és agafar-se les coses amb bon humor. 
quina alegria mentres patia en aquesta malparida ximeneia de segon el haver estat “cobard” abans, poder inclus mes dur i mantingut que l' anterior. El tercer llarg es la cirereta del pastis una fissura perfecta fina i desplomada de uns 20 metres cotada de 7b,a l' Oscar se l'il.luminen els ulls e intentara fer-la en lliure comença be pero al final s' acaba agafant per culpa del aigua que corre per dins l'estret tall rocos,
ara es el meu torn, mai he intentat aquestes dificultats i tinc clar que avui tampoc sera el dia, m' enfilo fins que assoleixo dos aliens i bufo ageujerit, ara es tracta d'aplicar les tecniques d'escalada artificial, que per aixo estan!!!. tot l'equipament que marcava a la via es troba colocat a aquest llarg la resta esta completament neta. El seguent llarg cotat tant sols de IV em toca a mi, pero el company al veure els meus ulls d'incredulitat davant qualsevol grau d' aquesta via opta per seguir ell de primer, 
increible!! un quart grau vertical i molt fi, sense asegurances tampoc i per roca absolutament trencada, la moral m'acaba de caure als peus, reconec que no tinc cap criteri per poder cortar vies de de sise o sete grau, pero de quarts i cinque si que entenc una mica i aqui no hia res que s' asembli. La baixada no desentona amb la via, poc evident, incomoda i arbustiva. Es la via llarga mes dura que he fet i baixo decebut.
