ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

*** La del Pulpo, 150m, 7b, Sant Orenç

Dimecres, 30 de abril del 2008


A vegades la casualitat es creua en el nostre cami i ens porta per senders ben intrincats, la tarda abans ens apropem a fer alguna via d' esportiva conscients de que estarem mes sols que l'una, pero no.... una veu llunyana ens crida, es l'Oscar un vell conegut amb qui en no res ems possem tots al dia de les notres darreres activitats i al marxar com tantes vegades sol passar divaguem amb la mateixa frase de cortesia, ja ens truquem!! i si... el telefon unes hores mes tard sona, Josep, dema anem a fer una alpinada?. Ens cal matinar i aixi poc mes enlla de les 5 del mati i negra nit enfilem la pressa de Llauset, els amenaçants nuvols de la vall mes amunt es una bona tempesta d' aigua-neu i el que es pitjor... la temperatura no ha baixat gens, a les 7 del mati en amb el dia clarejant tornem a ser al punt de sortida, que fem? Ens preguntem, jo li dic xulu de mi que tot em va be... i de la seva boca surten noms coneguts i temuts de vies a MONT-RE-BE-I, un lloc tant idealitzat i desitjat com aquest en fa treurem la son i la xuleria de cop, pero ell a mitja tarda ha d' estar tirant cap a la gran ciutat i ja veiem que l'horari es ben apretat i al final ens decantem per vies mes curtes pero iguals d' inhumanes a Sant Orenç on cap dels dos hem fet cap via llarga, em deixa escollir la via i em decanto per “la del pulpo”,



ben mirat el nom ja es una bona pista de la que ens espera d'ara endavant, te dos llargs a priori asequibles i dos inhumans per a mi, o sigui un bon lloc per repartir-nos els llargs. A peu de paret la verticalitat i la roca compacta fan fredar pero tot i aixi trobem expansions d'altres rutes per tot arreu, la via es una evident ximeneia on ja es veu que caldra traballar de valent, comença l'Oscar a un llarg a priori de 6a, bufa, es baralla amb les merdetes que va colocant alla on la roca li dona tregua

jo al seu darrera encara bufo mes i en una travessa a esquerras no trobo el pas en cap moment , per sort uns passos d'ungla s'em revelen salvadors, vaja 6a mes peleon!!. El seguent llarg es per a mi, la ressenya li dona V (encara avui estic rient...) una ximeneia llisa i que poc a poc comença a desplomar, m'enfilo, dos friends aixeco la vista i veig metres i metres a pelo en un terreny que no m'inspira cap confiança,els meus dubtes i pors em superan i acabo baixant, l'Oscar escala fent les posturas mes rares que us podeu imaginar,

quina alegria mentres patia en aquesta malparida ximeneia de segon el haver estat “cobard” abans, poder inclus mes dur i mantingut que l' anterior. El tercer llarg es la cirereta del pastis una fissura perfecta fina i desplomada de uns 20 metres cotada de 7b,a l' Oscar se l'il.luminen els ulls e intentara fer-la en lliure comença be pero al final s' acaba agafant per culpa del aigua que corre per dins l'estret tall rocos,

ara es el meu torn, mai he intentat aquestes dificultats i tinc clar que avui tampoc sera el dia, m' enfilo fins que assoleixo dos aliens i bufo ageujerit, ara es tracta d'aplicar les tecniques d'escalada artificial, que per aixo estan!!!. tot l'equipament que marcava a la via es troba colocat a aquest llarg la resta esta completament neta. El seguent llarg cotat tant sols de IV em toca a mi, pero el company al veure els meus ulls d'incredulitat davant qualsevol grau d' aquesta via opta per seguir ell de primer, increible!! un quart grau vertical i molt fi, sense asegurances tampoc i per roca absolutament trencada, la moral m'acaba de caure als peus, reconec que no tinc cap criteri per poder cortar vies de de sise o sete grau, pero de quarts i cinque si que entenc una mica i aqui no hia res que s' asembli. La baixada no desentona amb la via, poc evident, incomoda i arbustiva. Es la via llarga mes dura que he fet i baixo decebut.