*** Navarro, 195m, V, Roca dels Arcs, Vilanova de Mèia

dimecres, 22 de maig del 2013

Vilanova és el territori de la vertical, sense més concessió pels nostres pobres braços que unes gandes que de tan bones que esdevenen una provocació continua. Comença a fer temps que escalem, però la Roca dels Arcs no ha sigut mai sant de la nostra devoció i no per manca d'atractius, perquè les seves plaques ratllades han fet les delícies de generacions d'escaladors, però a nosaltres ens falta pila, grau o simplement decisió per gaudir-les com es mereixen. Aquest fet tan senzill el vam constatar ja a les nostres primeres incursions, així que un cop fetes les més clàssiques poc que hi hem tornat. 

Cal mencionar també que en aquesta paret és dóna el curiós fenomen que la quantitat d'assegurances és inversament proporcional a la dificultat de les vies, així que t'ho miris com t'ho miris l'emoció està garantida. Això no treu que en guardi un magnífic record i és aquest el que m'esperona a reviure les meves primeres escalades en aquest pany quan tot em semblava terriblement dret i temeràriament desequipat.

I després de la Lleida ara és el torn de la Navarro, aquesta la vaig escalar donant un cop de mà en un curset (bàsicament la meva tasca era donar suport moral al cursetista que no sabia ben bé on es ficava fins que ja era massa tard per esborrar-se) i no sé quin dels dos va flipar més amb en Pere que encapçalava la cordada navegant amb absoluta determinació per aquest terreny que a mi em va semblar tan hostil com seductor. 

Així doncs, aquí estem, a peu de via, mirant la barrera de sostres que esgraona la paret i intentant convèncer-nos que tanta verticalitat no és més que un efecte òptic. Il·lusió que es fa realitat i no pas per una qüestió de perspectiva, perquè la paret no enganya i és dreta de principi a fi, sinó perquè les bústies són tan generoses que esborren tots els dubtes d'una sola plomada. 

Això no vol dir que t'hi confiïs, perquè un parell de pitons són tot el que trobarem a la tirada, però les seves fissures són tan lògiques que no necessites res més per sentir-t'hi segur. Aquest primer llarg és per agafar confiança, perquè el segon d'entrada et fa arrufar el nas. 

Un solitari espit indica el camí a a seguir (no hi ha engany possible) pel bell mig d'aquesta muralla que s'enriola davant la concentració amb que l'encaro. 

Però la tensió no hi té cabuda, més impressionant que difícil, és un mur que tan sols requereix convicció perquè els cantells sempre hi són i tan bons que et permeten obviar la incertesa, tibada i amunt, no és necessari res més! 

Com a bona clàssica cerca les debilitats de la paret i en aquest cas una oportuna feixa ens permet evitar la incomoditat d'un sostre que sembla complaure's en fer-nos la guitza. Però sort, no ens en deslliurem del tot del desplom, però el reprenem quan aquest ja té una dimensió més manejable.

A aquestes alçades de la via ja comencem a trobar-li el punt, gas hi amunt, sense rumiar-s'ho massa, perquè els braços es fonen i no cal patir pel canto que sempre hi és. Malgrat tant ferms propòsits no ens deslliurem d'un instant d'indecisió, perquè la verticalitat del mur, la miris com la miri, imposa un respecte que no s'ha de menystenir. 

Però superat el dubte, quin plaer navegar per aquestes plaques que fan de les seves ratlles senya d'identitat alhora que ens deslliuren de la por al buit, perquè escalar-les és fer-se ingràvid  La pluja al final ens fa córrer, però no cal patir que no tastarem l'adherència d'aquesta roca molla, ja que escampa abans no hagi tingut temps d'amarar els relleixos. 

I vet aquí que ja som a la carena cimera amb la fam de roca intacte. Ràpida, intel·ligent i deliciosament neta m'ha reconciliat amb els meus records. Ja no és odissea, però sí una temptació per esperits romàntics. Tot un plaer redescobrir-la!