ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

*** Bàlsam de Tigre, 190m, V+/Ae, Paret Bucòlica, Alt Urgell

divendres, 5 de maig del 2013


Per ficar-se en una gran paret és important que la meteo sigui estable i la muralla d'avui no n'és pas de petita, amb l'afegit que retirar-se'n pot suposar un bon embolic. Sospesem les ganes i els inconvenients i el resultat de l'equació és prou aclaridor, la ruta cobejada ja té prou emoció de per si com per afegir-li el plus d'un temps incert, així que la solució passa per ajornar-la a l'espera d'una ocasió més venturosa. Renunciem a la via, però no a escalar i en aquest cas som al lloc correcte, doncs les parets que envolten el pantà d'Oliana allotgen tal varietat d'itineraris que són capaces de satisfer a l'escalador més llepafils. 


Posats a ser conseqüents ens atansem a la paret que ostenta el nom més gentil, Bucòlica, i realment fa honor al seu apel·latiu perquè de la seva roca no se'n poden dir més que excel·lències. Si a això li afegiu una aproximació agraïda i vies ben equipades ja teniu el còctel perfecte per un matí dels que creen afició a la vertical.


Amb aquest ja va el tercer cop que ens deixem seduir pel seu calcari vestit de gris i ornat amb unes incrustacions de sílex que esdevenen marca de la casa. Però avui volem anar un pas més enllà i busquem una via en la que el grau ja sigui més collat i la Bàlsam de Tigre ens l'han recomanat tantes vegades que ja va sent hora que tastem l'ungüent. 


Ens n'han parlat amb entusiasme i amb energia i aquests són també els elements que necessitarem per encarar-la perquè des dels primers metres deixa ben clar que, si bé et regala amb bústies magnífiques, has de tenir traça i pila per enllaçar-ne la seqüència. Això no treu que l'aspror d'aquesta roca sigui un plaer que relativitza el punt entremaliat dels seus desploms, lleus però persistents. 


Segons la ressenya, les dues primeres tirades tenen caràcter i és ben cert que el primer llarg ja ens ha posat sobre avís, per tant, ara veient la rotunditat del sostre que m'espera em mentalitzo per seguir amb la festa. Aquest cop les bústies són directament excelses, però els peus inexistents, així que recorro a la més clàssica de les tècniques i amb un sol cop de pedal em trobo navegant per un pany ratllat per fissures de somni. 



Pura meravella de principi a fi, quin goig escalar aquesta placa on cada cantell sembla està col·locat amb tal encert que t'impulsa amunt negant el buit que neix al fil de paret. Arribes a la reunió en estat de gràcia, però no és moment per relaxar-se, perquè per més que digui la ressenya no ho tens tot fet i la via encara té girs inesperats. 


Sí que és cert que el que ens espera és de més bon fer, però la placa és fa més fineta i els cantells esmunyedissos, d'acord que és menys vertical, però cal treballar-hi bé de peus i a més hi arribes amb els braços tendres del sostret que ens barra l'entrada. 


Les bavareses fan acte de presència reclamant l'atenció que les hi es deguda i li donem gustosos, perquè encaixar els dits a la robustesa del seu perfil sempre té recompensa i aquest cop la netedat de la llastra convida a confiar-t'hi plenament. El que ja no convenç tant és arribar a la seva seguretat, però com que hi ha fissura per donar i regalar, protegir el pas no revesteix major importància. 


I finalment encarem la darrera dificultat de la via, un sostre que no enganya, perquè malgrat que breu, és prou volat per ostentar tal nom. Traça un angle recte perfecte definit per la fissura de la base i ves per on és aquesta la clau de pas per resoldre la tirada i el tram en el que a més sants t'encomanes perquè en cas de que et falti la pila l'aterratge seria contundent. 


Un parell d'amics ben col·locats fan que m'ho miri amb altres ulls, però no em deslliuren d'una bona tibada i els corresponents equilibris sobre els estreps per sortir-ne per dalt. El pas és potent, però l'experiència és un plus i en aquest cas dóna prou bon resultat. 


En Josep arriba envoltat d'una aura de vertigen que la presència del pantà intensifica, tot i que avui està desconegut, perquè el blau del seu mirall ha donat pas al marró de la tempesta. Pluges i desglaç avancen amb una força que trastoca els colors del paisatge, però la revolta no arriba més enllà del ciment que empresona tant desgavell.


Una darrera tirada que gairebé no és tal i de nou la placidesa del terreny ferm als peus, moment d'assaborir la lleugeresa d'un aire que s'aprima saturat d'aquesta primavera transparent. La panoràmica és immensa cap on giris la vista i per més que ho intentis resulta impossible sostreure's al neguit que desvetllen aquestes parets. Què tindran que sempre hi tornem? Per mi que l'encant està en buscar-hi la resposta. 


4 comentaris:

Anònim ha dit...

quin contrast de colors en la foto,l'aigua marronosa,(no ho havia vist mai),i al sud l'agua de color blau....segur que no esteu jugant massa amb el photoxop jajajajajaj
nois ,a tibar!!! sergi.Alella.

Jaumegrimp ha dit...

Veig que vau disfrutar! li queden pocs dies a la Bucòlica...a la que apreti la calor!

Alfredo ha dit...

A mi tambien me gusto mucho, es una de esas vias que no te importa repetir...
Mira que es dificil veros en una via con tanto seguro..os estareis haciendo mayores..lalalaalalala!!

cuidaros...ññññ

josep i laura ha dit...

Sergi,
si jugues amb el fotoxop borraria els estreps jejeje. Que va, l'aiguabarreig de colors li podem agrair a aquesta primavera que tanta aigua ens està regalant!

Jaume,
la Bucòlica sempre ens ha regalat amb escalades per gaudir i aquest cop no ha estat pas l'excepció. Ja pensem la propera, però ara ja per la tardor i mentre a veure si la calor acaba d'arribar per començar a gaudir de vessants més obacs.

Alfredo,
a veces prefiero menos bolts y más fisuras que así los seguros me los coloco al gusto jejeje. Pero de vez en cuando ya está bien ir con cintas en el arnes, ahora que un par de friends por si aca simpre caen jejeje

Salut, tàpia i primavera companys!