**** La fissura obliqua, 325m, 6a, Paret de la Fontfreda, La Noguera

dissabte, 13 d'abril del 2013

Si hi ha una paret a casa nostre que fa temps que me la miro amb molt de respecte i mai trobo el moment per anar es la de la Fontfreda, amagada al final de la llarga pista que ve d'Ager i just a sobre de l'aparcament de la Font de les Bagasses, llunyana i propera a l'hora, aquest esvelt tall vertical dona fe que el pa que aqui es dona mai es gratuït. Avui vinc acompanyat amb reforços, en Ferran un motivat de mena, avui encara ho esta mes davant les imminents i llargues vacances forçoses en la vertical que te per endavant.

Aproximació de rebaixes, gairebé tota l'estona en baixada per corriols mig tancats que testimonien que a ben poc public aconsegueix seduir aquest indret, tot i aixi avui sembla festa major, serem tres cordades a diverses lineas. Poder la mes encertada definicio d'aquesta paret que he escoltat, ha estat quan me l'han definit com un Mini-Montrebei amb sorpresa i no poca rao els hi falta. Terreny d'aventura, graus collats, equipament minim i d'època ... vaja tot un gaudiment! El primer llarg que sembla una simple i amable rampa, enfilo amunt i abans de fer la meitat, acabo reculant, avui no es la via, avui soc jo que no estic a l'alçada. En Ferran content com un nen petit davant la perspectiva que avui escalara molt mes del que pensava enfila amunt. La segona tirada es un gaudiment, un llarg diedre a equipar amb passatges molt atlètics i aeris.

Menció especial els llargs centrals que li donen nom a la via, una cridanera fissura en diagonal exigent, pero amb prou equipament i fissures com per anar trampejant i sempre amb el passet final on cal donar la talla si o si. Un cop superat les majors dificultats entrem en un terreny una mica indefinit a traves d'un gran caos de blocs i que quan sembla que la sortida lògica es per un va l'Espero del vent, cal fer un gir inesperat a esquerres, aqui intento enllaçar aquest dos llargs en un de sol i l'experiment acaba en fracas degut al fregament i muntant reunio d'urgència en una petita sabina.

Els darrers llargs encara amaguem alguna sorpresa i el recorregut no es gaire senzill de llegir-ho correctament. L'ultim llarg discorre  per una fina placa de finura, autoprotecció complexa i assegurances de museu. Un bon fi de festa pel premi final que ens espera dalt de la carena i que no es cap altre que paisatges pirinencs nevats, boscos vestits de primavera i roca, molta roca per no parar mai de somniar i motivar-nos. Avui per primer cop a la meva vida estrenava peus de gat "frikis" que no es res mes que aquest cop m'anaven ben justos, pero un dels pobres "gats" ha preferit suïcidar-se paret avall abans que ens torturem mútuament  Per si la via no tenia prou alicients he acabat els darrers llargs amb una pinta força singular. Si algu troba a peu de via el germa besso del gat de la foto que em xiuli!

Encara toca remuntar una llarga estona la carena amunt fins trobar l'ingeniosa baixada que ens deixara just al cotxe. Bona via d'aventura, on cal donar la talla tota l'estona tot i ser la mes facil d'aquesta paret.