**** The Wall, 130m, V, l'Elefant, Sant Benet, Montserrat

dissabte, 6 d'octubre del 2012

Només cal plantar-se a peu de via per comprendre que el nom li ve com anell al dit, un fantàstic mur de còdols menuts s'estén per sobre els nostres caps fins on arriba la vista. Ni fissura, ni diedres, ni cap element dissonant que distregui l'atenció d'aquesta magnífica placa feta d'un únic i sòlid tramat. Començo a recordar perquè no m'hi havia apropat fins ara, el seu aspecte intimida i comprovar que la primera assegurança és tan amunt com indica la ressenya tampoc hi ajuda.

De fet avui, és un dia estrany, l'aproximació envoltats per un mar de boira que per estones ens feia sentir dalt d'un tepui, acaba de donar el toc de misticisme que reclama la tranquil·litat del paratge. Certament la cara nord de l'Elefant no és gaire freqüentada, sobretot si la comparem amb la Trompa on ja hi ha enfilades dues cordades i una altra fent-hi cua.

Deixem per més tard aquest vessant solejat i anem a tastar el rocam que aquí s'hi dóna. Poc a poc i bon cantell, no hi ha trampa ni cartró, només placa que es complau en el fet i amagar, perquè el cantell hi és sempre, però només l'endevines quan els dits el temptegen, llavors el pas esdevé certer i les distàncies relatives.

Perquè els bolts saberuts et marquen les giragonses del camí, mai propers, però sense que es puguin dir llunyans, el just per mantenir el punt de tensió que dóna pebre a la tirada, que cal dir-ho i remarcar-ho és preciosa. Delicada, llarga i subtil, obliga a l'elegància perquè aquí el compàs no el dóna la força sinó la complexitat del seu rocam, mosaic barroc que marca les pautes d'aquesta dansa.

Ritme que es dilata a mida que ens allunyen del terra i l'aire esdevé parella de ball, sempre benvinguda perquè així no li faltarà ambient al traçat. Però si el primer llarg és bo, el segon es un goig, de còdol més generós i verticalitat descarada fa que no pensis en res més que aquest mur capaç de seduir de principi a fi. 

Preses de totes mides, colors i textures rivetejades per una panxa breu i atlètica et deixen sense la poca objectivitat que em quedava. La via em té guanyada, és un petit must que cal degustar amb calma perquè s'acaba més aviat del que voldríem. 

Tan sols un llarg ens separa del cim, vibrant contrallum on el blau fa de frontera al plaer d'aquesta escalada amb denominació d'origen, perquè el segell montserratí es deixa notar a cada passa. Un cop dalt l'aire esdevé més nítid després de l'obaga de la cara nord, o potser som nosaltres que anem més lleugers amb l'alegria de l'escalada perquè la via és tan bona com m'havien dit i tot el que afirmaven les males llengües és cert. 

Sigui com sigui no som els únics visitants del cim de l'Elefant, avui som petita munió congregada en tan il·lustre mirador. No ens hi entretenim, perquè sense tenir-hi la devoció que hi té la Colla d'Ecos, volem repetir la jugada tot i que aquest cop pel vessant oposat. És d'hora i les nostres ganes de seguir escalant encara en són moltes, per sort som al lloc adequat!