*** Buriles Rojos, 140m, V+, la Panxa del Bisbe, Sant Benet, Montserrat

dimecres, 17 d'octubre del 2012

El privilegi de les escalades tardanes està arribant a la seva fi, el calendari mana i els dies cada cop són més curts, així que aquesta serà la darrera escapada abans no canviïn l'hora i hagi d'amollar-me als capvespres rogencs de la tardor. Són més les ganes que el temps de llum del que disposem, però la muntanya màgica té un ventall prou ampli per satisfer gairebé a mida les necessitats de l'escalador més impenitent.

Fa dies que rutlla per aquest món virtual la ressenya de la Buriles Rojos i deixant de banda la polèmica de retro-equipament, rentat de cara massa exhaustiu o com li vulgueu dir, fa prou bona pinta per fer-li un tast. Haig de confessar que la Panxa del Bisbe sempre m'ha resultat simpàtica, tot i així tan sols hi he fet un únic i frustrat intent ja fa un grapat d'anys.

Està tan a prop de tot que sempre hi ha temps per anar-hi, però les ganes sempre es queden en futures intencions, així que aquesta tarda decideixo concedir-li dedicació exclusiva i no permetré que cap altra via s'interposi en la meva decisió. La Montse em deixa fer amb les meves disquisicions, ella el que té són ganes d'escalar i la Panxa li resulta prou atractiva per no haver de buscar cap altra raó.

Ja que em dóna el gust li deixo escollir els llargs i no dubta en demanar-se el primer que ja fa dies que no s'enfila i se'n deleix. Bona tria, curt, però intens, té uns passets que concentren finesa i equilibri sobre uns còdols de la mida justa per confiar-s'hi.

Els burins reconvertits en bolts pintats de roig marquen el camí. Malgrat mantenir-ne el color, han proliferat així que el nom de la via és manté, però no així el tarannà que se'n ressenteix a favor d'un menor compromís. Com a mínim la polèmica ha servit perquè la via surti de l'oblit, així que deixo les reflexions per més tard i dedico la meva atenció a la segona tirada.

Força més llarga que l'anterior i netament més vertical, té el favor d'uns cantells i bústies tan contundents que fan que l'escalada flueixi lleugera. Em permeto el luxe de recrear-me amb la textura d'aquest rocam que juga amb formes i colors oferint-nos un ventall de presses capaç de fer les delícies del més llepafils i arribats ja al punt àlgid de la panxa, tan sols resta un suau declivi fins la testa del prelat.

Així doncs, el enrere queden les tibantors del perfil del golafre i per davant la lluïssor arrodonida d'unes formes cada cop més amables. Pany extens on tots els cantells són bons i les passes certes que s'asserena en un cim que li roba els colors al capvespre.

Cim ample i tranquil que convida a la contemplació. Però no es moment de deixar-se contagiar per la seva parsimònia i no per falta de gust per la meditació, sinó de temps. Víctimes dels designis del món modern cedim al dictat del rellotge i ens acomiadem de la màgia d'aquests monòlits capaços d'allunyar-nos de la rutina.