*** La Travesía de los Dioses, 120m, V+/A1, Roca del Corb, Montserrat

dimecres, 8 d'agost del 2012

Amb aquest nom la via amaga alguna sorpresa, segur! Però, ingènua de mi, em confio quan les indagacions prèvies em presenten l'itinerari com molt equipat i de poc compromís. L'abundància de rovell a la que també fa menció la ressenya me la prenc com una mera observació anecdòtica, segur que hi ha peces noves intercalades amb les velles, sinó no parlaria de poca exposició!

Però, per si de cas i com que no penso tirar-li en lliure, afegeixo uns quants “amics” i alguna cinta de més al feix de material i a buscar la Roca del Corb que ja fa temps que tinc ganes conèixer-la. Avui ha triat en Sergi i la veritat que quan me n'ha parlat no li he pogut dir que no, poca aproximació, retorn curt i una via ràpida, però amb prou pebre per tenir-nos ben entretinguts en aquesta tarda canicular.

El camí és prou vistós i som l'atracció dels turistes que ens prenen com un element més d'aquest particular parc temàtic que és el Monestir i els seus voltants, però ràpidament fem drecera per corriols cada cop menys fresats i arriba un punt que la situació pren tints surrealistes. Tenim la paret al davant, la via perfectament localitzada i no tenim pebrots d'arribar-hi.

Amb prou feines ens separen deu metres del pedestal rocós i no hi ha manera de creuar la barrera de branques, arítjols i matolls que ens barra el pas. Així doncs, s'imposa fer el senglar i arrossegar-nos per esgarrapar aquest darrers metres i mai més ben dit. Esgarrinxats, però amb la moral alta som al lloc precís, just on neix l'elegant fissura arquejada raó de ser de la primera tirada. 

Segons la ressenya s'escala gairebé tota en artificial, per tant em començo a penjar tot el material donant per fet que el Sergi no hi té cap objecció. Bon jan, em deixa fer, així ell la pot provar en lliure i tots dos ben satisfets (realment amb amics així es pot escalar a tot arreu).

No em cal pujar gaires metres per veure que avui tocarà concentrar-se en els moviments i temperar els nervis. El petit detall de seguros rovellats és converteix amb una realitat com una casa de pagès que m'agafa desprevinguda i em calen uns minuts per mentalitzar-me que una caiguda comporta cremallera gairebé segura donat el lamentable estat dels burins i la poca fiabilitat dels pitons.

La roca no és un prodigi de solidesa, així que vist el panorama respiro a fons i continuo la dansa afegint-li algun que altre tascó i “amic” quan l'aire es torna massa dens i em cal un plus de confiança per seguir amunt. Els darrers burins semblen nous i després de tant d'òxid m'hi penjo tant confiada com si de un parabolt és tractes i, sorpresa, els burins de la primera reunió encara tenen un aspecte prou digne.

Anava amb la idea d'enllaçar aquesta tirada amb la segona que amb prou feines té deu metres, però a aquestes alçades ja fa estona que m'he quedat sense cintes, si fins i tot he deixat penjats els estreps als darrers passos. En Sergi manyós va fent mig en lliure i mig acerant, sort que va ràpid perquè sinó avui se'ns fa de nit.

Per guanyar temps torno a sortir jo, ara sí, puc escalar una mica en lliure, diedre de còdols mòbils, pitó que treus amb la mà, travessa fineta i segona reunió, però... trec el cap per l'esperó i segueixo amunt que això fa massa bona pinta per deixar-ho passar.

Ara la roca millora de forma espectacular, els seguros continuen essent burins de finals dels vuitanta i pitons arcaics, però com que ja no m'agafa de nou començo a gaudir d'aquest joc de subtilesa i equilibri. Alguna sortida en lliure i algun pas de darrer estrep mantenen la dosi d'emoció fins la reunió, ara sí d'autèntiques peces de museu.

Per sort n'hi vàries d'aquestes xinxetes perquè la reunió tingui un mínim de fiabilitat, qui no es consola és perquè no vol! Li toca a en Sergi encarar un nova tirada que promet, tot i que el seu inici és el tram més desagraït de tota la via. Matolls i roca delicada donen pas a un diedre desplomat que encara una placa de verticalitat descarada i farcida de forats i cantells que cada cop esdevenen més petits.

El rovell, però, no el fa menys agosarat i excepte algun breu descans i uns oportuns A0s als que la prudència obliga arriba a la reunió encantat amb la contundència d'aquesta darrer pany. Escalant-la constato que si algo ni li falta és ambient, només cal mirar avall i sorprendre's del pati que té aquesta via, aparentment discreta. 

La cinquena tirada és un breu i delicat exercici d'acrobàcia sobre xinxetes en les que has de confiar cegament. Són tan sols un parell de moviments per superar el darrer desplom i coronar la indefinida carena de la Roca del Corb tocada ja per les ombres del capvespre.

El retorn, no pot ser més breu, però suficient per posar en paraules les sensacions que ens ha transmès la via i no deixa de ser curiós, perquè els dos, Sergi i jo, l'hem encarat de forma totalment oposada, lliure vers artificial, però ens ha sorprès i agradat per igual.

Ara que haig de confessar que a mi m'ha posat les piles, l'esperava d'anar fent i realment no s'hi val a badar. Certament l'equipament li afegeix un plus de compromís, però a l'hora li confereix caràcter i li dóna un punt de romanticisme que cal saber valorar. Tot i així, no us enganyeu, és per esperits una mica senglars, avisats esteu!