ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

Berta, 345m, V, Roca de l'Ordiguer, Cadí

dimecres, 15d'agost del 2012


El Cadí és un lloc que em té el cor robat, els seus vessants obacs ens han donat moltes alegries quan els hiverns eren hivern i el fred i el gel els visitaven religiosament uns pocs mesos l'any regalant-nos amb canals que eren pura joia. Però la rutina ha canviat i fa temps que la neu no traça camins en aquestes parets relegant la seva escalada als mesos d'estiu quan la roca llueix nua i descarnada sense el blanc mantell que la sustenta, però alhora la fa fràgil doncs esberla la seva impassibilitat pètria en mil escletxes.


Escletxes, fissures, clivelles que li donen justa fama de roca trencada, però alhora fan possible el joc de trobar camins a la verticalitat dels seus pilars. Només cal aixecar la vista i la mirada topa amb la roca Verda i la roca de l'Ordiguer bastions insignes d'aquesta muralla antiga, però decididament altiva.


  

L'aproximació és lleu, sense massa ferralla a l'esquena ni gel que entorpeixi el camí, arribes al prat d'una sola embranzida i el pas a peu de paret és franc i ben fressat. Sorprenentment hi ha vàries cordades a la roca de l'Ordiguer, i jo que feia les seves escalades més pròpies de col·leccionistes que de pública freqüentació, no puc més que sorprendrem gratament de que les vies no siguin mera anècdota. Ara, que potser estar en ple mes d'agost, època de vacances per excel·lència en té part de culpa. Sigui com sigui a la nostra via, la Berta, no hi ha ningú, tota per nosaltres doncs.


El seu recorregut és prou evident, s'inicia en una gran vira tombada i va a guanyar un cridaner diedre d'aspecte poc acollidor a mitja paret. De lluny sembla prou vertical, però fins que no hi ets no pots apreciar la paret com cal i segons ens han dit es tracta d'una via, ràpida, divertida i de poc compromís, se'ns dubte la més fàcil d'aquesta paret. Perfecte, el que buscàvem, una escalada tranquil·la per donar el tret de sortida a les vacances.



El peatge a pagar, però és de roca més trencada del que és habitual per ser el Cadí, l'equipament nul o escàs és part de l'encant i ja duem un bon assortit de ferralla per solventar-ho. Així doncs, ens pengem les andròmines pertinents per aquests menesters i en Josep enceta la primera tirada que discorre sencera per una mena de tobogan invertit de bon fer. La idea inicial era evitar la primera reunió ja que la marquen precària i difícil de reforçar, però una cosa són les idees i les altres els fets i vist el fregament i que el següent tram té un aspecte sospitós ens toca confiar-nos-hi.


És el meu torn i el meu estreno en aquests menesters, doncs malgrat haver-hi escalat molt amb piolets a les mans, encara hi tinc pendent alguna via amb gats als peus. Per davant tinc una mena de xemeneia que només pots encarar pel dret i la reunió, és efectivament precària. Arribar al primer pitó requereix un bon cop de gas sabent que no pots caure, més amunt el tema continua vertical, amb roca a controlar, però per compensar de bon equipar. Passos atlètics i que t'has de mirar una parell de cops, sembla que la via no serà tan fàcil com pinten.



La tercera tirada només té un mur digne de menció, dret i amb presa ínfima t'obliga a ser fi per trobar-ne el pas, però després.... Després comença el purgatori del terreny senzill, indefinit, trencat i complicat d'assegurar. Un parell de tirades on el més difícil és encertar on va la ruta i no bombardejar al company amb les pedres que la corda arrossega.




Però tot lo dolent s'acaba i som de nou davant un pany de paret, d'aspecte trencat i desagraït, però de nou vertical i que ens obligarà a escalar enlloc de grimpar arrossegant corda. La reunió són dos pitons, un d'ells el traiem amb la mà sense esforç i l'altre ens estimem més no marejar-lo massa, nos sigui que també cobri moviment. Per acabar d'afegir emoció al tema, una cordada que ha entrat darrere nostre és a punt d'avançar-nos, magnífic en aquest terreny descompost. Però no cal preocupar-nos per les pedres que ens puguin tirar ells, perquè per si soles ja en cauen prou de la part alta de la paret. 



Ja fa estona que m'he adonat que en Josep no està gaudint gens de la via i que avui és d'aquells dies en que una veueta, sisè sentit o males vibracions li diuen que millor baixar-nos. Només la meva insistència per anar amunt li fa replantejar-se la situació, però just quan cedeix als meus precs i em passa material, una pedra a punt està d'esclafar-lo de ple.


Ufff, masses factors en contra, m'empasso les ganes de seguir escalant i decideixo fer-li cas, així que emocionant ràpel de la reunió de pitons mòbils i després la solidesa d'un parell d'arbres s'alien amb nosaltres per deixar-nos en un plis a peu de paret. En fi, avui no és el dia per estrenar-me en les seves vies de roca, però... he guaitat una xemeneia que servirà per fer-me passar les penes. Tot i que per tornar a aquest racó de món mai necessito excuses, sinó tan sols enredar algú per l'altre cap de corda! 


5 comentaris:

Parce ha dit...

Ei Laura. Jo em deixo enredar facilment. La Berta la tinc pendent, que ho sàpigues.

Parce.

albertganxets ha dit...

jo també la tinc pendent
i ma germana

però potser en busquem una de millor roca oi ???

apa abraçada superclàssics

josep i laura ha dit...

Parce,
prenc nota, no és fàcil trobar gent que es deixi seduir per l'encant d'aquestes vies i no es pot deixar passar l'ocasió. A veure si aquesta tardor resulta menys accidentada que l'estiu i coincidim en una escalada, que des de Canalda ho tenim pendent!

Albert,
tu sí que tens perill, mira que enredar ta germana en aquestes parets de roca meravellosa. Ara que ben mirat al Cadí tinc pendent absolutament totes les vies de roca i dubto que n'hi hagi gaires amb roca més cutre que la Berta així que qualsevol proposta hem va bé. Una abraçada crack!

Salut, tàpia i parets a l'ombra

Alfredo ha dit...

Yo ya la he hecho..pero por volver al Cadi...Ya sabes cuando quieras.

cuidaros pareja.

josep i laura ha dit...

No si al final montaremos una salida colectiva al Cadí jejeje.Por mi encantada y por vías no será, seguro que encontramos más de una poco equipada, roca delicada y aire de aventura!

Salut, tapia i Pirineus!