ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

NOVA VIA *** Petita Savina, 165m, V+, Anyeller (paret est), Valleta Seca, Conflent

dimecres, 25 de juliol del 2012


Aquesta és una aventura en tres etapes:
Part primera, aproximar que no és poc i menys quan el punt de partida és Fontalba i la destinació la Valleta Seca, ja al vessant francès, previ pas pel coll de Noufonts. Tot sigui per estalviar-nos els eurus del cremallera, bé... més que estalviar-los podem dir que els guardem per invertir-los millor (en birres, per exemple) encara que això comporti caminar hora i mitja de propina per arribar a Núria. 




No ens ho prenem com un inconvenient, sinó com l'ocasió d'anar escalfant motors mentre gaudim d'aquest Pirineu amable, de boscos i carenes amansides que conflueixen en el ja menys idíl·lic santuari de Núria. Partim entre pastures i ramats, deixant que la placidesa del paisatge ens amari i faci menys feixuga la càrrega.



Dit i fet, en hora i mitja som a Núria, però fugim ràpid d'aquest parc temàtic en que s'ha convertit aquest bressol de l'excursionisme català i en no res les botes queden cobertes per la pols d'aquests senders mil cop recorreguts, però tan sols un d'ells amb cordes a l'esquena. 




El coll de Noufonts no és tan a prop com voldríem, però l'aire té un punt de dolçor i enyorança antiga que fa amena la travessa. No puc evitar que els records fugin anys enrere quan feia les meves primeres passes per aquestes muntanyes que cada cop em semblen més petites. 




I ja ho tenim dues horetes més i som al coll on ens apressem a amagar el material de bivac i carregar les cordes i ferralla que ens permetran encarar aquestes parets pel dret. Però no mirem pas els cims amables de l'Olla de Núria, no! les nostres passes s'encaminen al vessant francès, cap a la Valleta Seca on senyoregen pics de parets prou abruptes per satisfer els nostres anhels verticals.




 La llarga aproximació, la manca d'informació i el tarannà netament clàssic de les seves vies les ha relegat a un sortós oblit que garanteix el plaer subtil de la solitud i un cert aire d'aventura no exempt de romanticisme. Dit en altres paraules una combinació a la que difícilment m'hi puc resistir! I és aquí on comença la segona part del periple. 



Part segona, com localitzar un itinerari amb una ressenya que amb prou feines són quatre ratlles mal esbossades en una paret que resulta més gran del que pensàvem. D'entrada sembla difícil, però.... jo l'havia escalat nou anys enrere i confiava amb la meva memòria que va resultar ser nul·la. 




I així estem, al peu de l'Anyeller intentant visualitzar les seves banyes, que en teoria ens donaran la clau del traçat de la CADE. Aquesta referència resulta ser més que vaga que els meus records, així que espremo la imaginació intentant traslladar a la paret les sensacions d'aquella jornada llunyana i per mi memorable donada la meva inexistent experiència en aquest tipus de terreny. 




Terreny alpí on el que prima és la lògica de les fissures i diedres que dibuixen el camí i que són els que al final em fan decidir el punt on crec que s'inicia la via. En Josep es demana començar, així que li faig cinc cèntims dels que hauria de ser aquest primer llarg i amunt que va. Però no li cal escalar gaire metres per veure que poques coincidències hi han i encara menys, evidències de pas. 



Roques mòbils, liquen i dubtes amaneixen una tirada que s'endevina més vertical del que preveiem, però franca en fissures on fer treballar a gust tot tipus de material. Un magnífic bec de roca esdevé excel·lent reunió i punt de retrobament. Tenim clar que no estem a la CADE, però la tirada ha estat interessant i amb el pebre d'alguna tibada i cop de gas per seguir amunt i ara una vira que fuig a l'esquerra de segur que ens retorna a l'itinerari correcte. 




Així doncs, carrego ferralla i enceto una travessa per una placa d'allò més aeri i amb passos més fins del que donava a entendre per anar a buscar la solidesa d'un clar exponent de la flora local. Però l'avet, tot i que llustrat no resulta ser cap reunió, així que toca continuar per allà on em sembla més evident que resulta ser un nou flaqueig igualment dret, però amb unes regletes que donen alegria al pas.



Apuro la corda fins on la paret gira i munto reunió al fil d'un esperó que es difumina en un matxambrat de blocs incert, però amb una perspectiva de la paret digna de tenir en compte. No tenim ni idea de per on va la CADE, però el joc ens ha agradat i aprofitant la confiança que ens dóna portar martell i pitons en Josep s'embarca en una nova travessa que resulta ser una meravella.



D'aspecte poc acollidor amaga escletxes i fissures que la convertixen en pura acrobàcia i superat aquest pany més dret una placa esgraonada ens deixa en un nou exemplar de pi que al que no dubtem en adjudicar la tercera reunió. 


Intuïm que ja som bastant amunt de la paret ja que estem apurant gairebé al màxim els metres de corda, per tant tan sols queda decidir per on atacar aquest darrer pany. Per sobre els nostres caps, la característica veta blanca que retalla la muralla té un aspecte poc acollidor.




Cantells invertits i passos desplomats no em semblen la millor combinació, així que em decanto per anar a explorar més a l'esquerra on la roca, tot i ser més dubtosa, és més generosa en fissures. La decisió resulta encertada i em trobo amb l'agradable sorpresa que rere la capa de líquens s'amaguen unes regletes minses, però precises que m'engresquen a tirar pel dret en el que resulta ser la tirada més acrobàtica i mantinguda de tot el recorregut. 



La intuïció aquest cop ha funcionat i quan estic a punt d'esgotar la corda tombo l'aresta i em rep l'amplitud herbosa d'una canal que mena directe a la carena principal. Un nou arbre resol de forma impecable la darrera reunió i ja hi som, la improvisació ha donat fruits inesperats i tenim una nova via a la butxaca, Petita Savina. 



La pau d'aquest racó de món ho pinta tot amb colors que esdevenen íntims i la seva solitud ens converteix en còmplices d'aquesta màgia que ens té el cor robat. Així doncs, la CADE queda pendent per una futura visita, tot i que no ens cal buscar excuses per rendir-nos de nou als plaers abruptes dels seus vessants. 



Però és moment de complir amb el ritus de tot bon muntanyenc i anar al cim de l'Anyeller que ens regala amb l'altivesa esquerpa del Rodó. I ara sí, retornem als senders de bon trepitjar i al recer de la cabana de Noufonts que omplirà de caliu la nostra nit. 




Part tercera, la més important, aconseguir una bona foto de la paret est del cordal Anyeller-Rodó per tenir clar el que amaguen els seus relleus i quin millor mirador que el cim del Racó Gros! Bé, per ser sincers,  la idea era fer una segona via en una agulla “propera”, però la improvisació torna a fer de les seves, aquest cop en forma d'una mala apreciació de les distàncies sobre el plànol. 




Així que acabem deixant-nos seduir pel plaer simple i planer d'ascendir el Racó sense cap més complicació que trobar la millor panoràmica des d'on fer l'esmentada foto. I com bé diu en Josep, - així ho hem vist nosaltres: 




Quina millor manera de celebrar que el meu turmell torna a estar en condicions i de que per fi em trobat el regal de la Savina, la nineta d'en Xavi i la Núria. Per tu petita, un petó ben gran!


7 comentaris:

Sergi C ha dit...

Felicitats nois!
Aquesta via omplirà una mica més els ja atapeïts croquis de la guia del David Aloy del Pirineu Oriental, i me l'apunto per quan sigui 'gran', que aquest llarg de cinquè mes desequipat em faria por.
Enfilar parets en aquesta part del Pirineu Oriental amb els arrodonits cims 'de sempre' a l'horitzó proporciona un contrast de sensacions, com d'estar a la vegada lluny i a prop de casa.

josep i laura ha dit...

Sergi, aquestes parets parlen un llenguatge propi que fa temps va saber encoratjar un munt d'escaladors, el resultat línies que avui poca gent recorda i de les que és molt difícil trobar informació. Poc a poc la seva veu ha caigut a l'oblit i s'ha fer tènue, però això no li resta força al seus cims ni a les seves valls i encara hi ha qui se les escolta.
Pots anar-hi sense patir, la via busca sempre la lògica i el tram més dret es pot evitar flanquejant abans a l'esquerra per anar a buscar el fil de l'aresta. Això sí, roca no sempre ferma, líquens i aventura no t'ho estalvia ningú!

Salut, cims i alegria!

Sergi C ha dit...

Certament en aquest tipus d'ascensions hom te la potestat de triar la dificultat variant-ne l'itinerari a plaer: llibertat absoluta.
Hi anirem.
I dir-vos que la veu tènue d'aquestes linies m'atrau; els crits de les més nomenades me n'allunyen.

en Girbén ha dit...

M'heu fet pensar en l'extraordinària lliçó que els participants d'un curset d'escalada en traurien si els monitors, en comptes d'empenye'ls a les parabolades de Gorros, els guiessin a la veïna "Curset" del Pic Rodó...
I, llàstima que no encertéssiu la oest del Racó! Hi recordo una successió de plaques, no difícils, però sí magnífiques.

josep i laura ha dit...

Sergi,
tens bona oïda, fes-li cas!

Girbén,
aquestes parets tenen una lògica pròpia i aprendre a descobrir-la és una lliçó per tot escalador. Està clar que és més senzill ensenyar a seguir una línia de bolts, però aquest serà un aprenentatge a mitges, això sí més "segur".
De l'oest del Racó poca informació tenim, però pel que dius promet. De fet el segon dia volíem anar a l'Agulla Blanca, però des de Noufonts era una volta considerable i vam decidir ser sensats i tornar-hi entrant des de Carança.
Aquestes valls, tot i que humils i modestes comparades amb els bastions del Pirineu central, amaguen escalades que han conservat un aire d'altres temps que els dóna un atractiu molt especial. Per mi sempre tenen sabor de descoberta!

Salut, tàpia i clàssica

Fino ha dit...

Felicitats per la via! El lloc i l´estil li donen aquesta màgia que fa venir ganes de fer-la.

Salut!

josep i laura ha dit...

Merci Fino,
sense proposar-nos vam trobar una línia ben clàssica, fissures, traçat lògic i bons arbres per reunions, què més es pot demanar? Ahhh sí, que algú la repeteixi, jejeje. Apa-li, ja tens feina!

Salut, tàpia i muntanyes