***** Ravier, 950m, V+/A1, cara nord, Forcanada (2.881m), Vall d'Aran

diumenge, 19 d'agost del 2012

Quan defineixen aquest recorregut com “trepidante vía de inolvidable recorrido” (Picazo), quan figura destacat entre les cent clàssiques de la bíblia dels pirineistes que és el llibre de Bellefon, quan té el segell Ravier, sinònim d'elegància, lògica i força, quan.... no fa falta res més. Amb un sòl dels supòsits anteriors ja és més que suficient per saber que estem davant un itinerari de gran envergadura, però aquest cop més enllà de la ruta és la muntanya la que parla per si sola. La Forcanada, el seu nom mateix t'omple la boca, muntanya orgullosa i altiva, que regna en solitària immensitat al cor d'unes valls amarades de verd glauc i el blau fos dels seus estanys.

Lluminosament bella, de blanca fredor, no és d'estranyar que Alfred Tonnellé se n'enamores amb passió suficient per conquerir-la. No és el primer cop que m'atanso als seus vessants, però en el meu record són coberts de neu.

Avui, en canvi, el cel amenaça pluja i esguardo la nuesa dels seus flancs cercant l'interminable diedre que ens farà de guia, mentre intento no cedir als seus intents d'intimidar-me. Agrest i esquerpa té arguments de sobra per aconseguir-ho, però compto amb l'energia dels companys per fer-hi front i el gust per l'aventura, perquè certament embarcar-se en aquesta paret és sentir-se de nou pioner i tastar la solitud d'una roca allunyada de l'estridència del metall.

L'atzar ens ha fet coincidir amb en Quim, així doncs som tres, ben trobats i prou ben avinguts per escalar amb fluïdesa aquesta paret on cal instint alpinista per no fer-se enrere davant la incertesa contínua d'aquesta dèria compartida i uns núvols que no hi haurien de ser-hi.

Les ressenyes són una esquemàtica línia que es dilueix en aquest bastió erguit on s'encavalquen torres, sostres, cúpules i columnes. En Josep navega per aquests crestalls que no volen donar pistes o potser en donen masses perquè tots els camins són possibles i no sempre fàcils.

Però precisament allà on la verticalitat guanya terreny el traçat és fa meridià cercenant la indefinició d'aquestes primeres tirades que combreguen en un únic punt esmentat en totes les ressenyes. Un far obscur ens guia, una xemeneia que no és tal, sinó fissura obliqua i obligada. En Quim hi encamina les passes, però cal avançar amb cura, perquè malgrat tenir clar el camí aquest és complexe de desgranar. 

El principal obstacle no és la dificultat, sinó saber com tractar aquesta roca incongruent, compacta i àrida en fissures, però que que se't queda a les mans. Malgrat tot, ja som a la xemeneia, l'esperàvem, ampla, desplomada, tètrica i no, resulta d'enganyosa senzillesa.

Primer avances segur, encastat en el seu fons molsós, fins que t'aboca al buit deixant-te a expenses dels teus recursos i cantells incòmodes. Però si algo no li falta a en Quim és experiència i amb l'ajut d'unes poques acrobàcies sobre un estratègic pitó i algun que altre friend té el pas als peus i un inacabable diedre al davant.

Ara sí que és la meva, diedre, diedre i més diedre, tot per mi i realment el gaudeixo a fons. Malgrat les aparences el camí mai és directe, com no, però ja fa estona que escalem i poc a poc aprenem a llegir aquesta roca.

Adherent, impossible negar-ho, plaques que s'encavalquen en capriciosa geometria tan aviat fràgils, com monolítiques, però sempre traïdores d'equipar. L'ambient és vertiginós i amb una capacitat d'abstracció brutal, els llargs de corda es succeeixen i els relleus al seu extrem també.

El temps de moment ens respecta, però anem per feina i apurem la corda al màxim abans de fer reunió, que solen ser exercicis d'imaginació i triangulació extrema bàsics en aquesta escalada d'intuïció, tensa i compromesa.

 Malgrat tot, gaudeixes, l'entorn té un magnetisme despietat que fascina, gris plumbi tacat de blau insòlit, una solitud mineral tan sols il·luminada per vetes de blanc, lluny d'un sol que poc visita aquesta cara nord, però que ens espera al coll que acaba amb l'arrogància d'aquest magnífic diedre.

La via en sí ja s'esvaeix, però encara falta per donar fi a la batalla, perquè com a bons pirineistes el nostre cor anhela trepitjar el cim de la Forcanada. Així doncs, tenim encara per davant la complexitat de la bella que lluny de ser un sol pic s'encresta en diferents puntes, essent la més insigne la Punta Tonnellé.

Cap a ella ens dirigim, la tasca no en sí és difícil, però sí entretinguda i ens cal demostrar la nostra perícia en aquest terreny poc evident i francament aeri on la corda no fa nosa. Algun tram d'aresta, més d'una desgrimpada i un parell de murs on cal escalar ens porten a la ingravidesa del cim. 

Unes fites mal posades testimonien que encara hi ha qui es deixa seduir per l'esveltesa d'aquest gegant blanc i ben fet que fan perquè les vistes tallen l'alè. Separada de tot, entestada en mantenir les distàncies amb els cims veïns, esdevé atalaia formidable incrustada en un cel que és a tocar.

Justa i merescuda recompensa als nostres esforços que no tenim temps de gaudir, perquè la baixada que ens espera és prou llarga per posar a prova les nostres forces. Sabem que serà cansada, però no patim perquè encara tenim prou hores de llum per davant i llevat de la desgrimpada fins al coll la resta és fer camí.

I realment fem camí, perquè es tan poc trepitjat que ràpidament es perd en aquest tapís de pastures i no el retrobem fins l'estany de Molières. La llum s'acomiada de nosaltres mentre baixem per la vall de Nere i finalment després de setze hores sense descans arribem al cotxe i, ara sí, a la fi de la jornada. Cansada, però amb una satisfacció que fa temps que no sentia deixo que el silenci de la nit faci més intenses les sensacions, perquè avui han estat moltes. No és tan sols l'escalada, sinó tot el que l'envolta, el compromís, el repte, els dubtes, la llargada, la llunyania... se'ns dubte una gran course en que cada element reforça l'anterior i conflueix en un itinerari sobri, auster i decidit, en plena sintonia amb l'atractiu de la Forcanada. Com bé diu en Bellefon: “Ni el sabor mórbido del peligro ni el nuevo dios vulgar de la técnica consiguen disminuir el placer que producen el complejo y divertido vagabundeo de esta vía que conduce a la cima de la Forcanada. Al final, un decorado para una montaña, que no debe confudirse con la montaña.”

Avís per navegants: si hi ha romàntics prou inconscient per deixar-se entabanar per aquest excepcional ruta aquí trobareu prou dades per dur-la a terme. Si es pot, una bona opció es deixar un cotxe a la boca nord del túnel de Viella i l'altre a Artiga de Lin i fer el descens per la vall del Nere.