ad astra per aspera - a les estrelles pel camí més difícil - SENECA

***** Esperó de Mordor, 200m, 6a+, Paret de l'Estany, Travessany

dimarts 21 d'agost del 2012


L'Epopeia de Smeagol, l'Esperó de Mordor, el Laberint de Moria, l'Espero de Rivendel... per molts enamorats de la literatura fantastica aquest extranys noms els tralladara a l'univers Tolkien, pero per altres enamorats de les deries verticals cal que ens translladem fins a la paret de l'Estany en ple cor d'Aiguestortes per trobarnos-los, un al costat de l'altre en forma de temptadores e increibles fissures de granit que apunten sense vergonya al cel.


Per tastar aquest atapeit menu de fissures de tot tipus de mides i dificultats, el peatge a pagar es una llarga excursio de tres hores i mitja, primer per un comode i treballat cami que ens duu fins el refugi de Ventosa i Calvell i despres fent servir el nostre sentit de l'orientacio i alguna fita, que regirant i gaudint dels nombrosos estanys, ens deixa al peu de via. L'orientacio sud de la paret i la llarga aproximacio, fa que un cop mes, fem cas als savis consells del filosof nacional de capcelera i ens aixequem ben d'hora, ben d'hora, ben d'hora....



Llegint ressenyes, el primer que salta a la vista es que recomanen repetir els Camalots del nº1 al nº4 i aixo a primer cop d'ull nomes te un nom, festival de fissures! Tambe som conscients que per encarar una paret d'aquesta dificultat, que s'ens escapa segurament de les nostres mans, hem de recurrir a les dues millors armes que tenim a la nostre disposicio, els friends....


I als bons amics...


Avui ens tornem a encordar despres de varis anys sense fer-ho, amb un vell amic amb qui vam compartir tots tres plegats les nostres primeres descobertes verticals, pero mentres nosaltres ens hem quedat anclats en el mateix grau d'aquells temps, ell ha evolucionat d'una manera brutal. Aixo si, la seva habitual discreccio es inversament proporcional a la seva qualitat com a escalador i ha partir d'ara sera “MisterM”. Despres de gairebe quatre hores de cami, el darrer que ens esperavem es tenir que fer cua a peu de via darrera un altre cordada que ha vingut sabiament des del refugi. Es l'excusa ideal i un bon moment per gaudir del privilegiat espectacle de la natura que tenim davant dels ulls. Nomes intentar aixecar els peus del terra, ja veiem el pa que aqui es donara d'ara endavant, MisterM va per feina i enllaça els dos primers llargs en un.





L'equipament que trobem nomes consisteix en algun empotrador perdut per sempre mes al fons de les fissures, l'excepcio son les reunions on trobarem algun espit. El grau ja veiem que no ho regalaran pas tampoc. El tercer llarg de la via i segon nostre, vist sobre el paper i visualment mirant amunt sembla força assequible, pero es aqui on es troba el pas del “piruli paranoico” (a la ressenya d'en Luichy surt equivocadament al quart). Vist des de la reunio sembla un simple gendarme allargassat i estret, pero un cop t'apropes a ell, la cara ens canviara de color al veure les seves minimes dimensions i el seu sopitos soroll a buit, una finisima virgueria geologica que sembla un miracle que hagi durat fins avui amb tantes cordades tibant i aferrant-se (o no..) a ell. El mes dificil es sortir amunt per sobre el piruli i no val a fallar! (si no volem acabar ensartats com un “pinxo moruno”).




Ara que ja anem escalfats i sabem com les gasta aquesta paret, toca el plat fort del dia, un llarg de 6a+, d'entrada incerta, fissura llarga, ample i afamada que es traga els Camalots del nº3 i 4 com si res. Tirada molt fisica d'empotrar peus, mans i tot el que puguem, que sortosament es facil de trampejar si no tenim el grau exigit.



Un cop superat aquest llarg i mirant la ressenya sembla que la via ja la tenim a la butxaca, doncs craso error! Les dues tirades que resten de IV+/Vº, ens faran suar de valent, les fisures cada cop son menys evidents, l'herba fa aparicio, el recorregut es torna incert i el grau tal com va dir MisterM, -el van posar al bar despres d'hores de cervesses-, graduacio incoherent i desfasada on vam fer A0s en algun punt. Pero tots aquets errors son pecata minuta, quan pensem en el viote que em deixat sota els peus.



La llarga aproximacio, l'implacable sol i certa desidratacio ens ha passat factura i el plan inicial d'empalmar amb alguna via veina, pasa a millor vida, quina millor reconpensa que baixar amb els deures fets gaudint d'aquest petit paradis que tenim tant a prop i a la vegada tant lluny...




3 comentaris:

albertganxets ha dit...

la via veïna devia ser la NOCHE DE ACCIÓN al pa de sucre oi?
ja ja ja el plan me suena querido watson
i el final també: amb una prou...

no pareu!!!

josep i laura ha dit...

Albert, doncs no estimat Watson... l'ideia era anar una mica mes lluny i acabar de tatxar el gran diedre del Drac de Tumeneia que l'estiu passat ens va fer fora. Continuu creient que no es cap idea disparatada, pero tenir una cordada per davant i la calor brutal que ens va deixar sense aigua, no ens va permetre seguir. Pero tot i aixis... es una molt bona aquesta!

Mohawk ha dit...

Osti, jo aquesta via la vaig "empalmar" el dia següent amb la "Vall d'en Bas" al Gra de Fàjol, je, je, je...

Bona via fieres!!