**** Tuborg 200m, II/4+, Valleille, Cogne

    dijous, 19 de gener del 2012

Despres de la "zapatillada" d'ahir on van sortir i arribar fosc al cotxe, avui voliem que la ratio caminar/escalar fos ben favorable al tema vertical i per tant el vall de Valeille tenia tots els numeros. En poc mes de mitja hora ens plantem al peu de la generosa Tuborg que son 3 ressalts molt propers entre ells que van perdent alçada i dificultat a messura que guanyem metres.

En un bombonet aixi com es logic toca fer cua, pero els companys francesos son prou rapids per no fer-nos l'espera eterna. Al nostre darrera pujant dues cordades mes, catalans per mes inri! una es en Tato i la Genciana que venen amb uns amics. En Victor en mira per si vull començar jo i al veure la meva cara de xai degollat que s'ha tingut que arrosegar pateticament per arribar fins aqui, la resposta esta donada, esbotza els millors dels seus sonrriures i enfila amunt content com un nen petit per tornar a endur-se el llarg estrella de la cascada. Vertical, mantingut, delicat... vaja tot un grau 4 com li dona alguna resenya d'aqui. Mes val no mirem els papers i si les parets!

Curteta rampa i trobem el segon mur, força mes tumbat a priori, pero que un cop mes tornarem a adonar-nos del enganyos efecte-rampa des de el peu de via que provoca gairebé sempre aquest tipos d'escalada. Aquest cop es Laura la que em mira burlona i amb ulls lidivinosos pel que te per davant seu, mentres es coloca els cargols al arnes. De nou tornem a comprovar que es una rampa la mar de sospitosa...

Queda el tercer i darrer ressalt, el mes curt i facil de tots, aquest cop passo de mirar a ningu i enfilo sense preguntar que es l'unica manera de fer alguna cosa de primer. En comparacio amb els anteriors murs aixo no passa de ser un breu xupito.

Quan pensem que toca rapelar, veiem baixar les cordades que teniem per davant nostre i ens parlen d'un bon resalt força amunt que val molt la pena. M'adono que una corda te una bona pessigada pel bellmig, justament per la que escalare jo de segon, en Tato en diu que vagi en compte i sobre tot no caigui, dit i fet!, arribo al final del tram mes vertical, es trenca una bona ensaimada amb els dos piolets de manera inesperada i a volareeeee.

Que seria de l'escalada sense afegir-li emocio a estones..., quan arribo a la R trobo em Victor en estat d'excitacio per la precaria instal.lacio que ha tingut que muntar i la bona ostia que s'ha endut. Just per sota ja ens trepitja els talons en Tato, que per estar lesionat, carai com va... (per cert... els malats del material, a veure si sabeu reconeixer el piolet hibrid amb el que escala)

Jornada profitosa de la que baixen ben contents, mentres rapelem, al nostre davant no podem deixar de contemplar la gran quantitat de lineas que avui s'han estat escalant, entre totes elles una ens roba els sentits per la seva estetica i llargada, la Cold Couloir i queda apuntada amb majuscula a la llibreta de pendents!